La bola

Un relat de: Montseblanc
L’altre dia, sortint d’un “garden center”, al migdia, jo anava caminant cap a l’aparcament, quan em van cridar l’atenció, davant meu, un senyor d’uns seixanta-cinc anys i un noi, el seu fill, d’uns quaranta. El pare portava el fill agafat de la mà, el fill es veia que era discapacitat psíquic. Era com si el pare portés un nen. No hi era la mare, no sé si era a un altre lloc, o potser s’havia mort; tampoc sé, evidentment, si l’home tenia més fills, ja casats (o no), o només tenia aquell... El meu maleït cervell, fent tot just quatre passes i maquinant a la velocitat de la llum...

Anaven caminant una mica amb el cap cot i de sobte va aparèixer davant del fill una bola de pedra d’aquestes enormes que posen als pàrquings per evitar que els cotxes s’aparquin a qualsevol lloc. La bola era gran i el noi hi va voler pujar al damunt, com fan els nens. El pare es va parar i el va aguantar de la mà mentre el fill pujava a la bola, somrient, orgullós del que feia.

Quan el noi va baixar, el pare, que era més baixet que el seu fill, li va voler fer un petó al noi, es va haver de posar de puntetes, i li va costar perquè anaven caminant altra vegada, però li va donar. Un petó gran, enorme, a la cara, sorollós, amb tots els llavis, amb tot el cor, un petó que deia "T’ESTIMO", un dels "t’estimo" més grans que he sentit mai.

Tota la tendresa d’un pare que veu que el seu fill de quaranta anys és un nen, que sempre serà un nen, que segurament es deu preguntar qui en tindrà cura quan ell ja no hi sigui, i que l’estima amb tot el seu cor, no podria estimar més a un fill que fos premi Nobel. I un amor tan gran que se li en fot si algú el veu besant aquell tros d’home al carrer, se li en fot perquè el seu fill ha fet una cosa xula, ha pujat damunt la bola.

Sí, sí, jo amb els ulls negats. I pensant que les persones amb capacitats diferents moltes vegades ens passen la mà per la cara. Perquè més d’un dels que érem allà a aquell parquing ens moríem de ganes de pujar a la bola i no ens vam atrevir...

Comentaris

  • Un home ric[Ofensiu]
    kefas | 28-08-2017

    No és més ric qui més té sinó qui més dona. Però sovint la joia de donar té el sabor amarg de la incertesa i la renúncia

  • Tinc els ulls humits[Ofensiu]
    aurora marco arbonés | 26-08-2017 | Valoració: 10

    pel teu relat, tan emotiu, tan ben explicat, tan tendre. De vegades, he pensat com hauria acceptar jo un fill amb alguna deficiència. I em penso que, tot i fer de mare coratge, hagués patit molt, no per mi sinó per ell. Però, en llegir el teu relat i veure aquest xicot que gaudeix com un nen pujant a una bola de pedra, me n'adono que ells són feliços malgrat tot. I que els pares potser també ho són.

  • Et responc[Ofensiu]
    Sergi Elias Bandres | 23-08-2017

    Hola, Montse. M'agrada com enfoques la teva visió sobre el tema del relat que m'has comentat. El que passa és que ( no per criticar perquè sí ), jo ho sóc molt, d'ecologista. Pensa que aquest tipus d'inversions i experiments són fets a partir d'uns mitjans molt corrosius per al planeta on vivim. Són d'un standing desmesurat. Si haig de criticar, seguiré criticant. Però cadascú té la seva opinió, així mateix com la teva, és clar. I és molt benvinguda.


    Sergi : )

  • Sentiment i emoció[Ofensiu]
    Sergi Elias Bandres | 21-08-2017 | Valoració: 10

    És un relat escrit amb una causa importantíssima i d'allò més sentimental. M'ha agradat molt això de "nosaltres també volíem i no ens vam atrevir". Reflecteix una qualitat molt pura en el fill de quaranta anys.


    Sergi : )

  • El món és meu![Ofensiu]
    Mena Guiga | 20-08-2017

    Hi ha aquella anècdota d'un homenet menut menut remenut que va veure una baleta i s'hi va enfilar i va exclamar el que et poso al títol del comentari.

    Al meu poble hi havia, a la girada de dos carrers estrets que fan pujada, en un angle, una -o eren dues?- d'aquestes boles de ciment. El meu aleshores 'nen' petit s'hi enfilava corrent abans no ho fes jo, instigat per mi. Per dir aquells mots.

    Van reformar aquella via i ja no hi són.

    Però per a tots els que enfilem boles (no cal que siguin materials) així...sí, el món, un món especial, potser un pèl naïf -però necessari- és nostre. I que continuï.

    Busquem més boles d'aquestes i fem una cursa on tots guanyem. Com el pare que va besar el fill 'gran' petit, com el fill que, alegre, va fer el cim.

    Petons!!!!!

  • Gran relat[Ofensiu]
    brins | 17-08-2017 | Valoració: 10

    Quin relat tan emotiu i tan real, Montseblanc! Jo també he observat molts cops situacions semblants a la que tu descrius, i cada vegada se m'estremeix el cor per dues raons, perquè percebo una abnegació immensa per part dels familiars, i perquè m'emociona veure com saben estimar les persones amb dificultats . Les abraçades i els petons que fan als seus cuidadors són entranyables i sincers.

    El gran problema és el que tu exposes... Què passarà el dia de demà?

    Pilar

  • Puja-hi[Ofensiu]
    Nil de Castell Ruf | 16-08-2017 | Valoració: 10

    Jo tinc els mateixos pensaments quan veig aquests angelets sense ales. Josep Maria Espinàs, pare d'un d'ells, els retrata molt bé en el seu llibre: El teu nóm és Olga. Jo he treballats amb ells en un hort urbà i la veritat és que, com tu dius, deu ésser molt dur per a un pare haver d'anar-se'n al altre món hi deixar-hi un fill amb aquesta tara de per vida. Docs jo no sé pas si hagués pujat en aquell moment damunt la bola. Ara bé, t'asseguro que ho provaria de fer un altre dia. Això si, si no tens vertigen. Un relat molt emotiu i narrat de forma planera. Nil

Valoració mitja: 10

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: