LA BOIRA

La Imma no es persona supersticiosa ni creient, es una persona normal que treballa a un lloc normal i que te cada dia de fer mes o menys uns trenta quilometres per carretera.

LA Imma es persona assenyada,que te família dos fills i un marit que es una mica rondinaire i no la valora gaire, ni la feina ni el treball.

Aquell dia en particular havia tingut molta feina, tenia un maldecap de mil dimonis i al agafar el cotxe no es va posar de bon humor com solia fer. Li agradava conduir i el trajecte fins a casa seva era com passar una bona estona, ja que solia escoltar musica de la bona, de la clàssica,la que els fills noli deixen escoltar a casa.

Els primers quilometres varen ser mes o menys normals,fins que va agafar una carretera molt poc transitada, que al fi i al cap era la que la portava a casa seva. Hi havia una boira molt espessa que quasi no li deixava veure la carretera. Conduïa amb compte e inclús va parar la musica, volia tenir els cincs sentits alerta per conduir.

Al cap de una estona, li va semblar que no estava sola en el cotxe, pel retrovisor va mirar al darrera, tenia por que algú aprofitant que havia aparcat el cotxe en un pàrquing desert s’hagués colat en el seu interior , més no va veure res d’anormal.

Conduïa per una carretera emboirada que semblava amb més rectes que les que ella tenia costum fer. La boira era més i més densa inclús algun cop va tenir d’abaixar el vidre del costat i seguir les ratlles de la separació de carrils per no estimbar-se. Conduïa i el mal de cap li anava marxant, més continuava amb la sensació que no anava sola. Ella un cop va aturar la marxa i va remirar be dins el cotxe i no va veure res.

De cop i volta va perdre la noció del temps, sabia que feia estona que hauria de haver arribat a un petit poble i no hi era. Tot era molt estrany, quasi sentia por, ella que es una dona molt valenta. Més sabia que tenia d’arribar a casa seva, el marit i els fills l’esperaven

Llavors la boira es va anar esvaint i a la llunyania va veure les llums dels dos pobles el que tenia de passar primer i desprès el seu. Va sortir de la boira i va conduir fins a casa seva.

Al aparcar al garatge l’esperava el seu home i els fills. Estaven ansiosos pensaven li havia passat alguna cosa. Varen dir que li havien trucat al mòbil i que una veu que no era la seva va contestar. ESTEM BÉ, la Imma va dir que el mòbil no havia sonat i que el viatge se li havia fet estrany amb tanta boira.

Llavors per primera vegada va mirar el rellotge i va comprendre el patiment dels seus, per fer els trenta quilometres va tardar tres hores.
No va saber donar cap explicació per la seva tardança, sols deia, jo conduïa més semblava que portava algú amb mi i que la carretera era diferent. Va mirar el mòbil i si havia una trucada no contestada per ella del marit i dues o tres dels fills.

Mai ha sabut explicar que va passar, el marit prosaic va dir, això es que et vas equivocar de carretera i amb la boira vas donar voltes. Però ella alguna cosa li diu que no va ser així, que alguna cosa que ella no sap explicar va passar.

I ella que no era gens supersticiosa ni res, al arribar al trencall de casa sempre fa el mateix, dona gràcies per haver pogut arribar bé. I a qui les dona? ella no ho sap pas , però les dona sempre.