la boda

Queden pocs dies per la boda, com no s’ha d’emocionar? Intenta que l’Eva no la vegi plorosa: potser se’n riuria. Segueix aixecant la roba dels calaixos però no troba enlloc el xal que va brodar l’àvia. Sens dubte el va guardar a la calaixera. La boda... el Vasyl no li agrada massa, tot i que l’Eva sembla que n’està: encara ell que no treballi i encara que es passi el dia jaient davant de l’ordinador. I si no arriba a ser perquè està prenyada, potser ni li hauria passat pel cap, a l’Eva, això de casar-se. No entén per què és tan moderna per unes coses i tan retrògrada per altres... Si no té ni on caure mort, ell... La Teresa es toca el collar de perles.
-Mama, no cal el xal... Posa’t jaqueta, i ja està!
-Però Eva! Com vols que em posi una jaqueta, per favor? I el Vasyl... hauria d’anar amb corbata! L’hauries de convèncer... El teu germà en durà, i no és el nuvi.
-Mare, ens casem nosaltres, i ho volem així, ja està discutit. Sempre igual, tu!
-Va, no t’enfadis... on deurà ser el xal?
Fa dies que endreça. No havia fet mai tant de goig la casa: qualsevol armari que obri desprèn l’olor de romaní i d’antiarnes frescos. En pocs dies la casa s’omplirà amb els pares i germans del noi, que vénen de Romania i no tenen diners per pagar un hotel.
-Però... què guardes aquí? Què és això? –l’Eva es fa un fart de riure mentre la mare desplega un mallot de quan ella anava a ballet.
Fa temps que no veu la seva filla rient. La Teresa somriu tocant les agafades del setí rosa. Té tot un dibuix fet amb llenties brillants que ressegueixen el nom de l’escola de dansa: ballet de papallones. Amb la mà aplana les fibres envellides del tutú i sembla que vegi l’Eva amb vuit anys, la castanya embolicada en una malla de la qual no en sortia mai ni un ble. La Teresa recorda que anaven a totes les actuacions i l’Eva, seriosa, un dia els va demanar que no es posessin més a primera fila.
Però l’Eva havia crescut, i aviat es casaria. Plega de nou el mallot i obre el tercer calaix.
-Eva, com que el papa... ja saps, vols que et porti jo fins a l’altar?
-Sí home! Això ho farà el Màrio, que per algo és el padrí.
-El Mario és el padrí? Que no és aquell dels tatuatges?
-Però si ja t’ho vaig dir que era ell!
- Mira tu! El xal! Què et sembla?
La Teresa desplega el xal que va fer l’àvia de punta al coixí, una filigrana en daurats: estrelles, flors de guipur... que no ha gosat estrenar mai. L’Eva, seu al tamboret vora el llit: els ulls marró li han agafat un caire boví, els llavis entreoberts li badoquen, les cames inflades des de fa mesos. La panxa queda premuda contra la camisa ratada d’home. I torna a pensar en la nena del mallot giravoltant de puntetes sobre l’escenari. Plega el xal de l’àvia mentre decideix que potser sí, que és de massa mudar.
-Si no vols que t’hi porti jo, potser li hauries de dir al teu germà, i no al Màrio.