La blava culpa

Un relat de: Helena Sauras Matheu
No sabia que aquest seria l’últim bes. Si ho hagués sabut, m’hagués abocat tota, com si m’hi anés la vida. I ara et contemplo una estona abans de fugir i resguardar-me a la meva cambra pròpia on reordeno pensaments. No puc canviar el què et va passar per més que m’agradaria i em ve un regust amarg d’impotència. Mossego el coixí i ofego els plors per tal que ningú em senti.

Encara et veig respirant com un moble de fusta i no et reconec. T’has convertit en un estrany i se’m fa difícil comunicar-me sense paraules. A més, tens la mirada tan perduda que crec que no saps qui soc jo. Però continuo venint i em poso aquest perfum que tant t’agradava a l’escot. Mal emprat, perquè intueixo que no el besaràs mai més. D’esperança ja no en tinc, diuen que no s’ha de perdre mai, però jo la vaig abandonar des de el primer dia. Els moments passen feixucs al teu costat i intento aparentar una fortalesa que no tinc. Sé que d’un dia a un altre s’ensorrarà i seré incapaç d’aixecar-me.

Sé que t’acabaran donant l’alta de l’hospital i llavors tot serà més difícil. Hi serà la porta entreoberta. Els nostres fills s’aproximaran a veure’t i amb delicadesa t’eixugaran la saliva.

Però tu continuaràs empresonat al teu cos i jo perduda entre records. Les últimes vacances que no vam poder fer encara que ens venien de gust. Pensàvem que ens quedava encara molta vida per gaudir. La que se’n va anar en un instant, maleït ictus, ja ho he dit. Hauria d’haver aprofitat l’alè en l’últim bes, aquest últim segon sense retorn que avançava i et convertia en un moble inexpressiu hagués estat suficient com per a perdonar-me.

Perquè ara em queda la blava culpa, la de no haver reaccionat amb suficient temps, la d’entestar-me a demanar-te que recollissis aquelles flors del jardí per tal de posar-les al gerro de l’entrada. Així volia donar la benvinguda als futurs clients de la casa rural, la que havíem muntat amb tanta il·lusió. Era un mes de maig fructífer i volia demostrar-ho a tothom amb aquelles roses que hi volia posar.

I mira ara com la tardor em despulla l’ànima. Fa més fresca, els dies escurcen i ja no hi ha flors. Veig una teranyina al sostre i penso que demà hauré de treure la pols sí o sí.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Helena Sauras Matheu

Helena Sauras Matheu

29 Relats

33 Comentaris

15376 Lectures

Valoració de l'autor: 9.95

Biografia:
Llegir i escriure, les meves principals aficions. Sóc de l'any 80 i de Tortosa. Em pots seguir al meu bloc personal i bilingüe: http://helenasauras.com