LA BICICLETA

Un relat de: Franxapa
De cop es va fer la llum al taller. Va recórrer l’espai amb la mirada. Aquell indret, envoltat de prestatgeries farcides de peces de recanvi i eines, que semblava abraçar el cavallet que hi havia al bell mig, havia sigut el seu santuari. El lloc on havia deixat passar el temps quan necessitava deixar de pensar. El lloc on havia creat tantes coses belles. Be, hi hauria qui no estaria d’acord, però a ell li semblava art. En un racó reposava la que havia estat la seva darrera creació. Recordava molt be el dia que aquella meravella va entrar per la porta del taller. Uns dies abans havia decidit deixar aquesta afició, se sentia major, cansat. Els seus fills ja eren majors, i únicament la petita havia agafat afició a la bicicleta. Ja gairebé ningú dels que coneixia necessitava les seves mans, i be, en algun moment havia de parar. Va acceptar aquell darrer encàrrec perquè per un amic fas el que sigui. I què collons, perquè era una meravella tècnica el que li havien mostrat. “Mira-la, és preciosa. No te cap abonyegament, ni tan se vol marques de rovell. Gerard, aquesta que tens a les mans ha corregut el Tour! No ho notes?” I tant que ho notava. Era aquella bicicleta per la que sempre havia somniat, quan s’hi dedicava més activament. Havia dedicat mesos, seleccionant amb molta paciència les peces que li calien. Posant cada espurna del seu coneixement en ella. Havia de ser la darrera que sortís del taller, i havia de ser la millor. Era la millor. No va poder evitar sentir una mica de pena en veure-la allunyar-s’hi del taller, el dia que el seu amic la va arreplegar.

Era... la millor. El que hi havia al seu davant no podia ser la mateixa bicicleta. Era una caricatura d’aquella meravella. Ara que la tornava a tenir al seu taller, desitjava llençar-la lluny, plorar. O tancar-la allà dintre i no tornar a obrir la porta mai més. Però li ho devia a un amic. Podria haver fet com altres: un rentat de cara, una ma de pintura, i enllestit. Però no hauria sigut adequat. No, per un amic s’ha de fer el que sigui. Va posar la bicicleta al cavallet i va mirar de concentrar-s’hi, tal volta així podria treure’s de sobre alguns pensaments. “La roda davantera està feta una llàstima, crec que tinc per aquí alguna. No serà ben be igual però quasi no es notarà. I aquest angle... podria alterar l’equilibri de la màquina, però ara tampoc tenia massa importància. Va anar treient peces de mica en mica, netejant la brutícia, polint, substituint allò trencat per peces operatives. Com havia fet sempre. Però sense posar tota l’ànima. Quedava el més dur. D’un dels estants va treure un pot de pintura blanca, i amb molt de compte, va fer anar el pinzell per aquí i per allà. Per últim va immobilitzar els rodaments de la transmissió amb un soplet. Ningú la utilitzaria altre cop. Es va alçar del tamboret, ara calia deixar-la perquè la pintura s’endurís. Va fer una darrera ullada, l’esquelet blanc lluïa sota la llum del tub fluorescent del sostre. Va reprimir un altra llàgrima, i va tancar la porta. Ja la portaria demà al seu darrer lloc de repòs.

FI

Comentaris

  • Embalsamador...[Ofensiu]
    Franxapa | 16-02-2017

    Doncs mira, no m'havia adonat d'aquest punt de vista però m'agrada molt! Gràcies! :D

  • betixeli | 15-02-2017

    El momificador de bicicletes! No és delicte si la bici ha tingut una bona vida com aquesta...

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: