La bici-Càdia

Un relat de: Mena Guiga
La Càdia, un dia de desembre congelat, va pensar que ja en tenia prou d'anar a la feina sempre amb cotxe. Embussos, despesa de temps i diners, mala llet, rotllo patatero. I mira que cardava un fred considerable! Però el fum que treia en respirar l'aire gèlid la va animar. Si anava amb bicicleta entraria en calor i faria exercici, que ja tocava.

I així de decidida va anar a la deixalleria a buscar un velocípede per arranjar-lo al seu gust. Abans va vendre el cotxe al seu cunyat i ell li ho va agrair demanant-li si li feia un descompte del cinquanta per cent (la família sempre es fa estimar).

A la Càdia tant se li'n fotia desfer-se de l'opel de set anys. De sobte es va trobar salvatge i amb ganes de desempellegar-se d'un xic de comoditats i tecnologia i deixar de tenir cotxe era el pas ideal. Ho va celebrar menjant torró de nata-nous que va exigir al cunyat que li afegís (cinc barres) per haver tingut tanta barra.

Va haver d'anar al dentista, de resultes de menjar-se-les a cremadent. I ho va fer amb la bicicleta arreplegada. La va lligar amb dotze cadenats a un fanal que, val a dir-ho, es va sentir força oprimit. I després, amb un queixal empastat...a fer quilòmetres!

La bicicleta amb radis pintats de colors diferents, amb el selló folrat amb roba amb estampat de floretes de primavera, amb una cistella-ex-caixó de fusta per a maduixes. La Càdia volava i ni sabia si anava amb la marxa 3 o la 5, perquè estaven esborrades.
El cor s'accelerava, les cames s'enfortien, el cervell es desespesseïa!



La van trobar estimbada i amb el coll trencat.
Els frens no funcionaven.
A vegades hi fa molt aturar-se a temps.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Foto de perfil de Mena Guiga

Mena Guiga

879 Relats

930 Comentaris

434382 Lectures

Valoració de l'autor: 9.83

Biografia:
Sóc del 66.
I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.


La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).

Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.

'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.

L'escriure per què i per a què.

I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.

La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)

Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).



Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.

Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.

Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).

I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.

Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.

Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.

El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.



****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.

butxaca5@gmail.com