La Biblioteca Popular d´Olot a prop dels cent anys 1918-2018

L´any 1915, la Mancomunitat de Catalunya aprova el Projecte sobre la instal·lació a Catalunya d´un sistema de Biblioteques Populars i tres anys després, l´any 1918, s´inauguren les primeres biblioteques d´una xarxa que s´ha d´estendre per tot el territori català.

En 1918, la Mancomunitat obre cuatre biblioteques populars: Olot, Valls, Sallent i les Borges Blanques. Eugeni d´Ors s´encarrega de la tria del fons inicials d´Olot, tasca que clou Jordi Rubió, després de rellevar Eugeni d´Ors al capdavant de la xarxa, el mes de març de l´any 1920. A partir d´aquest moment, el nou director de la Central de Biblioteques Populars, Jordi Rubió, assumeix la formació del fons de Pineda i de Figueres.

La font per identificar les col·leccions distribuïdes a Olot és el llibre de registre on s´inventarien les obres. Cal precisar que no es disposa dels inventaris de Valls i de les Borges Blanques, desapareguts tots dos sota els estralls de la Guerra Civil franquista. A partir de la informació bibliogràfica s´obté una representació fidedigna del contingut de les respectives col·leccions que conformaren inicialment la biblioteca olotina: autors, títols, línies temàtiques, editorials, etc.

Els llibres triats per ambdós directors –aquells que es localitzen en més de tres biblioteques– es consideren com la proposta de lectura bàsica, atès el seu pes específic dins del sistema bibliotecari.

Els llibres de Literatura, distribuïts a la biblioteca garrotxina, en l´any 1918, tal com s´observa, evidencia alguns fets sorprenents pel que fa a l´evolució general de la literatura catalana en l´espai bibliotecari. Cal observar, en primer lloc, el volum reduït de títols que conformen els lots inicials d´Olot, sota la responsabilitat d´Eugeni d´Ors, amb unes xifres certament ridícules, de la literatura catalana 28 llibres i de la literatura castellana 100 que ocupen les primeres posicions en els prestatges pel nombre de títols i d´exemplars. A continuació, la tradició més ben representada correspon a la literatura francesa amb 33, seguida de la literatura clàssica 35.

El pes de les lletres catalanes s´incrementa de forma progressiva a partir de la inauguració del Vendrell l´any 1920, un cop Jordi Rubió ja es troba al capdavant de la direcció tècnica de la xarxa.

A partir d´aquí, tots els apartats evolucionen a l´alça, amb un augment especialment significatiu del teatre, que supera una presència fins aleshores testimonial. Pel que fa a la importància de cada gènere, la prosa se situa en primer lloc, seguida de la poesia i el teatre. Una distància tan gran entre les tries d´ambdós directors es fa difícil d´entendre.
Les biblioteques s´obren en el marc d´un procés de construcció de la identitat catalana, i tots dos directors comparteixen la consecució del mateixos objectius culturals des dels càrrecs que ocupen.

Des d´aquesta perspectiva, la literatura catalana s´hauria de convertir en un dels eixos fonamentals de la proposta de lectura encabint en l´espai bibliotecari el bo i millor de la tradició literària i de la creació contemporània en català. Malauradament no és així.
Els llibres de registre confirmen unes observacions similars a les que recull Jordi Rubió en l´informe que redacta sobre l´estat de les biblioteques un cop assumeix la direcció de la xarxa a la primavera de 1920:

“Ja he anat assenyalant les deficiències que en els llibres de les Populars s´observen en relació a les necessitats de cada població. Totes estan a més tarades del mateix mal: l´escassíssima representació que hi té la literatura catalana. En totes les Populars es pot llegir Valle Inclán; en canvi la major part d´elles no tenen les obres de Maragall, i a Canet de Mar hi falta l´Atlàntida, amb la natural estupefacció dels lectors que és el primer que volen llegir de Verdaguer. No cal dir que els poetes de les generacions postmaragallianes són del tot oblidats. Però si les biblioteques han de correspondre a la il·lusió amb què són demanades, és indispensable que no hi faltin els nostres autors més selectes i fins aquells que no corresponent tal vegada del tot a les exigències del nostre gust modern, tenen un nom benemèrit i representatiu en les nostres lletres.” (Arxiu de la Diputació de Barcelona, lligall 3.735, exp. 1, doc. 33 bis, informe de Jordi Rubió, amb data de 20 de juny de 1920, p. 13.)

Jordi Rubió s´encarrega de distribuir a les biblioteques títols fonamentals de les lletres catalanes, com ara Solitud de Víctor Català, Pilar Prim de Narcís Oller, Pinya de rosa de Joaquim Ruyra, o La vida i la mort d´en Jordi Fraginals de Josep Pous i Pagès. Tots ells es poden llegir a la xarxa a partir de les inauguracions del Vendrell, de Pineda i de Figueres.

Analitzant els títols de l´apartat de prosa catalana, la figura clàssica més ben representada és Ramon Llull, seguit de Bernat Metge.

Pel que fa als escriptors contemporanis, Alfons Maseras, amb sis títols, encapçala la llista; amb cinc el segueix Miquel Roger i Crosa; i amb quatre, Narcís Oller, Jacint Verdaguer, Víctor Català, Dolors Monserdà de Macià i Prudenci Bertrana.

A poca distància, es troben Joan Maragall, Santiago Rusiñol, Eugeni d´Ors i Josep Pous i Pagès, amb tres títols cadascun.

De la resta d´autors, amb una o dues obres escollides, L’orfaneta de Menargues d´Antoni Bofarull, Lària de Josep M. Folch i Torres i les dues edicions dels Croquis Pirenencs de Jaume Massó Torrents; els melodrames del novel·lista de gran èxit popular Josep Roig i Raventós, Ànimes atuïdes i Argelaga florida; (no confondre amb Argelaguer) i la primera novel·la de Josep M. de Sagarra, Paulina Buixareu.