La biblioteca dels horrors

Era de nit. Ella passejava apressadament pel carrer seguint alguna direcció concreta. Enmig de les seves cavil·lacions, sense cap especial interès, va fixar-se en la nova biblioteca. Tot just acabada de construir, "lo mejor de lo mejor, oiga!". Sota la penombra, mig il·luminada per la llum de la lluna, que aquella nit era plena, va poder distingir les buides butaques encara empaquetades en plàstic. Va pensar en com era d'irònic, tot allò. La biblioteca la van inaugurar l'altre dia però, malgrat tot, continua tancada al públic, sense llibres. On s'és vist una biblioteca sense llibres? Han venut la seva ànima a... a qui sigui. Ja que han recaptat meticulosament la clientela abans d'ocupar-se del contingut, els llibres. De fet, ella no va entrar-hi el dia de la inauguració expressament per mostrar la seva contrarietat i, de fet, no entenia massa per què la multitud continuava entrant i sortint com formiguetes a no ser que oferissin alguna cosa d'interès a l'interior.

Un moment! Què és allò que hi ha a les butaques? Des de l'altra banda del carrer no aconseguia acabar de distingir-ho... Tenia pressa i no li hauria d'haver importat massa el que pogués o no haver en unes butaques d'una biblioteca buida de llibres. A més, era de nit i no hi havia ningú circulant pel carrer, la qual cosa sempre semblava perillós, sobretot per a una paranoica com ella. Tot i així... no sabia quina mena d'impuls curiós li havia picat que ja havia creuat el carrer i es trobava davant la porta d'entrada. La va contemplar pensativament durant una estona... semblava una porta corrent d'una biblioteca corrent, i l'interior que veia a través del vidre també semblava força corrent. Va frunzir el seny tot atansant-se a la porta. Va arquejar les celles en un gest de sorpresa: si està oberta! Sobtadament es va sentir observada i això la incomodà. Tanmateix, el carrer continuava tan silenciós com abans.

Es preguntava què hi feia allà a dins. Sempre li havia fet por la foscor, SEMPRE. Era una cosa que ja li venia de la més tendra infantesa. Diria que tots els infants pateixen la seva fase de "por a la foscor". Si és així, ella no la va superar. O potser és que és quelcom inherent a la seva persona, que és una d'aquelles coses que la caracteritzen. De fet, si s'interpreta la por a la foscor com a por a allò desconegut, es poden resumir fàcilment la majoria de les seves pors. Si a això li sumem una tèrbola imaginació que li fa pensar que poden esdevenir les coses més desagradables en aquell lloc i en aquell moment... tenim un impuls irrefrenable per encendre tots els llums que trobi al seu abast. Aquell lloc, a més, tractant-se d'una biblioteca buida com era, tan antinatural.. era idoni per fer volar la imaginació més turbulenta. No obstant això, va treure una valentia de qui sap on i va pujar les escales fins al segon pis, on havia vist les misterioses butaques. Tot allò era una tonteria, pensava. De ben segur que si algú l'observés fent aquestes excentricitats se'n riuria d'ella, així que va decidir que s'afanyaria a sortir ràpidament d'aquell lloc. Una ullada i prou.

Certament, hi havia alguna cosa que no era normal en aquelles butaques. Semblava no torbar-se sola en aquella sala, ja que uns quants parells d'ulls l'observaven atentament. De fet, els ulls no mostraven cap expressió concreta, estaven oberts de bat a bat i en tot cas eren bastant...horribles. Horribles. Encara que aquesta no és la paraula per expressar la antinaturalitat, la brutalitat que transmetien. S'estava acostant a un dels maniquins quan va adonar-se que hi havia quelcom que no rutllava. Els maniquins haurien de mostrar alguna juntura entre articulació i articulació, ja que són desmuntables. Però aquells que tenia davant dels ulls eren completament uniformes.

Va contenir una exclamació, mentre un llamp la travessava mentalment. Era una monstruositat, el que tenia al davant. Persones empaquetades en plàstic que semblen maniquins que semblen persones! Que.. que retorçat... Era una broma allò d'haver venut l'ànima a algú!, va pensar, com si amb això pogués evitar tenir aquelles figures al davant. Estava tan paralitzada per l'horror que no podia moure's. Els cossos tenien pestanyes, arrugues, pigues, pèls al cos... eren vius! (No pudien) I, tot i això, no respiraven. Com poden fer-ho, si es troben empaquetats en plàstic? I com? I com es mantenen? I qui són? I qui els déu haver fet això i deixat aquí? I per què? Es va imaginar un bibliotecari tot dient: "és que venien amb el lot, sap? Era o tot o res." Es va imaginar en una d'aquelles pelis de ciència-ficció en què el protagonista es troba uns aliens empaquetats en líquid que es desperten sobtadament quan ell els allibera i tracten de matar-lo. Es va imaginar que esquinçava el plàstic de celofàn i com els cossos cobraven vida talment com zombis i la perseguien per... menjar-se el seu cervell, potser? No, molt vist. Allò no era qüestió de broma, però com a situació sense precedents que era, no tenia la més mínima idea de què fer tot seguit, i era de mena indecisa. Normalment era fàcil viure guiant-se per impulsos, però ara semblava no venir-li cap i no podia de cap manera arriscar-se a esperar a que li vingués un quan a aquest li donés la gana. Una ullada i prou. Li va semblar que tenia massa curiositat per abandonar el lloc sense respondre als interrogants d'abans. Almenys havia d'entendre com podia ser i com respiraven (si és que respiraven). Va veure que no movien el tòrax, però potser s'havien habituat a respirar tan subtilment que no es percebia a ull nu. Per coses d'estalviar oxigen, ja sabeu. Tampoc els havia vist pestanyejar ni un sol cop. Aquells ulls l'esgarrifaven de debò, li demanaven ajuda a crits i, alhora, li comunicaven que no podia fer-hi res. Que era un horror sense remei. Un horror sense remei. Sense remei. Poc a poc, les seves faccions van començar a adoptar una expressió absent, va donar mitja volta lentament i va dirigir-se cap a la sortida. Va abandonar el lloc i no el va recordar mai més.

Quin gran misteri el cervell humà! No va permetre que pensés mai més en aquella sala ni aquella gent i, malgrat tot, la imatge estava allí, gravada a foc en algun lloc profund, profund...

Per què en aquell instant en que es van comunicar ambdues mirades va passar quelcom. Aquells ulls esbatanats van enviar un missatge imperceptible: "el misteri que som, misteri ha de continuar sent-ho." Per sempre. Sempre, sempre, SEMPRE MÉS.

Mentrestant, algú, tancat en una habituació a les fosques, reia malignament.