La Bet, la meva germana

La meva germana Bet és especial, molt especial. Però no “especial” de la manera com ho diuen els metges, que també ho diuen, sinó especial perquè és la persona que més m’estimo d’aquest món i sense la qual jo ara no viuria. Sí, la Bet em fa sentir viu, em fa estar viu. Sense ella, jo no sols no seria cap cosa aprofitable, senzillament no seria. Ella m’ha salvat més d’una vegada la vida. Què dic, “més d’una vegada”? Cent vegades, milers de vegades!

La Bet justifica totes les ingenuïtats i les esperances que jo tinc de vegades sobre el present i el futur de la humanitat. Només amb una persona com la Bet ja valdria la pena que existís el món, encara que no hi hagués res més o tota la resta fos menyspreable. La Bet curulla la creació, tant si venim directament del mico com si l’evolució ha estat a través d’intermediaris angèlics. Diuen que no és “normal” i no és veritat: ella és ben normal, ella és el prototipus de l’ésser humà al qual ens hauríem d’assemblar tots. La gent especial i anormal som els altres: egoistes, que som tots uns egoistes. La Bet no.

És per això que a mi no em preocupava gaire el meu futur familiar, mentre tingués la Bet al costat. Els pares em van dir que ella em necessitava, però els pares també es van equivocar. Era jo qui necessitava la Bet... i la continuo necessitant! A mi no em molestava que la mare em digués amb bones paraules que l’atzar havia fet que ens anéssim quedant tots dos sols a casa i que jo m’havia de cuidar de la Bet. No em molestava gens, al contrari! Jo no pensava que els altres dos germans fossin uns frescos, pensava que tenien mal dau! Jo me’n reia: mira, aquest ja festeja, pobret, i haurà de marxar de casa. M’enorgullia, em feia sentir afortunat, perquè la Bet ha estat sempre un tresor de bondat, de pau, de mansuetud, de descomplicació, de senzillesa infinita. Jo necessitava la Bet, no podia prescindir-ne. Quan anaven mal dades, només ella m’entenia: excessos de feina, incomprensions, obstacles de tota mena, cada nova frustració social o sentimental, cansaments... Ella em feia costat, de vegades mig somrient amb cara de pena, altres cops acaronant-me de tant en tant amb una delicadesa extraordinària, tot sovint sense dir res però fent-me ombra. Sempre encertava la teràpia.

I així amb tothom. Al seu costat la gent era feliç. Els enuigs, amb la Bet a prop, no li duraven a ningú ni cinc minuts. Era impossible enfadar-se si hi havia la Bet. Ella ho arreglava tot. Deia: “Va, no sigueu beneits, feu-vos un petó.” I no t’hi podies negar, la Bet no podia entendre que refusessis el seu desig, es posava a plorar i se la passava fatal! I cedies i amb el petó a l’adversari conjuntural venien les paus, primer forçades, després acceptades. Les baralles, a casa, eren sempre així. Quatre crits, arriba la Bet, demana què passa, “va, feu-vos un petó”, i s’ha acabat el bròquil.

I els pares van faltar, l’una darrere l’altre, amb poc temps de diferència. Però per a mi continuar vivint amb la Bet fins que em morís jo mateix no sols no era cap problema, sinó que era una xamba immensa que no em mereixia. Vam haver de deixar la casa, això sí, però vam llogar un piset molt a la vora.

Així vaig arribar a fer els 35 anys, i la Bet i jo sols. Ella ja havia dit que ni es pensava plantejar de casar-se, que la seva vida familiar seria quedar-se sola o, si jo al capdavall no trobava ningú, estar-se amb mi, si jo ho volia. La Bet era així. La seva felicitat era fer-me feliç. I fora d’això, no molestar. Ella tenia uns ingressos mínims per la feina –la Bet treballava com a substituta esporàdica en una oficina de correus, i també feia uns cistellets i uns llaços i guarniments de fantasia que es venien a la parada d'una amiga, a la plaça–, i la garantia d’una pensió vitalícia per quan deixés de treballar. Una pensió que no seria per llançar coets, però ella era tan sòbria i tan despresa que podria viure amb una certa dignitat tota la vida, si volgués, en un apartamentet de lloguer, i encara es guardaria una poma per a la set.

Jo li deia que per part meva no descartava trobar algú... però que llavors tampoc sabria què fer, perquè amb ella hi estava molt bé i no m’hi veia vivint d'una altra manera.

I llavors, quan jo ja no esperava res i pensava que la resta de la meva vida seria viure feliçment solter al costat de la meva Bet, se’m va aparèixer la Gena, com un àngel... i això serà objecte d’un altre relat. (Ja he demostrat que el que prometo ho compleixo, o sigui que feu-me confiança.)

Centrem-nos en la Bet, ara. La Gena estava destinada a ser la dona de la meva vida, ja ho he dit en un altre indret, i això ho vaig veure des del primer moment que la vaig conèixer, però l’expressió és equívoca, perquè “la dona de la meva vida”, si més no si ho comptem per “anys viscuts al costat de”, hauríem de dir que ha estat la Bet, perquè amb la Bet he compartit esmorzars, dinars, berenars i sopars, rialles i plors, pel·lícules, revistes, còmics, crispetes, cocacoles –ella– i cerveses –jo– durant... sempre, vaja. Però ja m’enteneu. Quan fas un projecte de vida amb una dona no tot són rialles i xeflis. Hi ha més coses. Per exemple, potser criatures. I abans sexe, és clar. I ara que som en aquest punt, aclareixo que jo no he tocat mai la Bet, ni pensar-hi –i ho aclareixo, tot i que em sembla gairebé una blasfèmia, perquè amb els aires que corren cal aclarir-ho tot, que ara sembla que tot s’hi val–, i encara amb la Bet, com amb la resta dels germans, ens fèiem ben pocs petons: només els dies que hi havia hagut batalla, per prescripció fraterna d’ella, o quan l’un o l’altre marxava una temporada...

Dic marxar, sí, que això de tant en tant també ho fèiem. Teníem els nostres amics respectius i de vegades anàvem a passar uns dies fora. Jo, amb companys d’estudis, de feina, d’aficions diverses. I ella sobretot amb dues noies amb què havia compartit aules a l’escola on havia estudiat, la Nuri i l’Emma. O amb una altra Núria, de la feina. I llavors, quan marxàvem i quan tornàvem, ens fèiem un petó. I explicar això em serveix alhora per deixar clar que no hi havia una dependència psicològica malaltissa entre la Bet i jo: podíem separar-nos. Ens estimàvem com a bons germans, mai més ben dit. I ens estimàvem moltíssim, però podíem ser independents.

Llavors va arribar la Gena, com deia, i al cap de poc temps va arribar també el moment d’explicar a la Bet el que jo sentia per la Gena, i el que pensava fer. No calien gaires explicacions, és clar. Ella no tenia pa a l’ull i des del primer dia que va conèixer la Gena va saber que allò anava de veres. Amb la Bet no calien gaires cerimònies prèvies. Li ho havia de dir i ja està. Però la conversa no va ser fàcil.

–Bet, t’haig de dir una cosa important. Em casaré amb la Gena i aniré a viure amb ella, a casa els seus pares, que ja saps que és una casa prou gran i no els fa nosa que jo hi vagi a viure. I el que et vull demanar és si ho aproves...

–És clar, quines preguntes. Tu ets més gran que jo. I a més, qui ha estat si no jo que t’ha dit un munt de vegades que no et deixessis escapar aquesta noia?

La mirada de la Bet, malgrat allò que deia, no era la pacífica i normal de sempre. Estava tensa, i la pregunta i la resposta no li havien modificat l’expressió. Era molt important que jo la interpretés bé, perquè tant ella com jo ens hi jugàvem molt. Que jo em casés amb la Gena segur que ho tenia coll avall des de feia mesos. I en efecte, com deia la Bet, va ser ella mateixa qui em va empènyer a no treure l’ull de la Gena, quan jo no m’hi atrevia. A mi em feia molt de respecte anar al darrere d’una rica hereva, i encara més plantejar-me anar a viure amb ella a casa seva, i perdre la meva independència... La Bet m’havia dit: “Tu tens la teva feina, no? Doncs, tranquil, mentre no et posis a fer el manta...” Les solucions de la Bet són sempre tan senzilles que semblen utòpiques, irreals, de no trepitjar de peus a terra, però quan passa el temps veus que són les més assenyades.

–Sí, sóc més gran que tu, però això ara no compta, Bet. T’ho havia de preguntar. I també t’haig de preguntar una altra cosa. Com et deia, la casa dels pares de la Gena, ja la coneixes, és molt gran, i té zones molt independents, i té un jardí, i és veritat que és als afores, però hi ha metro a prop...

Em va semblar que les celles de la Bet modificaven una mica la curvatura, només un mil·límetre. A la Bet li encanta anar amb metro. Les vegades que hem anat d’excursió al metro, tot el matí d'un dissabte amunt i avall, canviant de línies i observant la gent amb atenció... Quin munt de coses s’aprenen observant la gent, per exemple veient les senyores amb criatura que quan els cedeixen el seient, en comptes de seure elles, hi asseuen el nen, i així ja comencen a educar-lo des de ben menut que el més important del món és ell, encara que els altres, i primer de tot la seva mare, estiguin cansats. Tot això i més coses me les ha ensenyades la Bet, que s’escandalitzava de la totxesa d’aquelles mares. La Bet seria una bona mare, educaria molt bé els seus fills, els faria pujar bé...

–Voldries venir a viure amb nosaltres...?

Ara sí. Els ulls d’aigua de la Bet, fins aleshores tensos però freds i indesxifrables, van esclatar de llum. Van arreplegar en un segon tots els estels de l’univers i els van reflectir amb una llambregada de satisfacció. Va ser un segon, com he dit, però vaig entendre que ella era feliç, que seria feliç... si es complien unes condicions.

–Si tu vols..., si la Gena vol..., si els seus
pares volen..., si les nenes...

(Havia oblidat de dir que la Gena tenia dues nenes. Ja ho explicaré amb més detall en l’altre relat promès.)

–Bet, els tens el cor robat. A tots. T’esperen. Els caus molt bé i tothom estarà feliç que formis part de la família. En pots estar segura. Saps que jo no t’enganyaria...

Ja he dit que la Bet i jo, com els altres germans, érem de fer-nos pocs petons... Però allò va ser una tempesta, un bufarut. Tant, que gairebé em feia mal.

–Bet, Bet, prou, prou...

–Segur que no ho has forçat?

–No, Bet, no. La idea ha estat de la Gena, que t’estima molt. No tant com jo, però gairebé. Ella és qui ho ha arreglat tot. Jo no he fet res. Jo, fins ara, només em resistia a tot plegat, perquè no em semblava possible que la Gena fos tan bona com ho és amb nosaltres. De fet, el que m’ha decidit a casar-m’hi és la seva actitud amb tu.

La Bet plorava.

–I si no hagués estat per tu, que em vas animar a festejar-la, no hauria passat res. Jo ja saps que no havia pensat casar-me. De manera que és just que la culpable de tot comparteixi la sort del condemnat, no?

Això la va animar. Va somriure amb posat còmplice, amb les fileres de llàgrimes corrent galtes avall.

–Aquesta frase fa una mica de por però és molt bonica. De qui és?

–Ximpleta. És meva.