La bèstia interior

Era com una mena de sensació que pujava coll amunt i que després e recórrer tota la carcanada des de l'estomac anava a esclatar al bell mig del cervell. Era una experiència d'un dramatisme forassenyat que el posava al llindar de la bogeria. De fet moltes vegades es preguntava a si mateix si no era realment boig. Les expressions de la bèstia eren desencoratjadores des del punt de vista de l'equilibri que tan li costava d'assolir. Després d'hores de concentració aconseguia de sentir aquella serenor amb si mateix i amb tot allò que l'envoltava que tan feliç el feia i aleshores, en el moment orgàstic en que gaudia de la companyonia conhortadora amb tot plegat era quan feia acte de presència l'odiada sensació, la bèstia irracional que prenia possessió del seu cos i ànima per dur-lo als territoris de la paüra i el mal corporal. En els seus atacs de desfermada violència es lesionava ell mateix amb les ungles gratant-se de manera furibunda fins que deixava als seus membres solcs fondos i sangonosos que trigaven dies a desaparèixer. De fet no desapareixien mai doncs abans que s'assequés del tot la cicatriu ja li tornava a visitar la bèstia a fer les seves malifetes per mitjà de la seva ment pertorbada. Ell es creia sa, i no sense raó doncs la major part del temps la seva vida transcorria placívola i pausada com un redós en mig de la tempesta que era la vida que l'envoltava. Tothom el tenia per un home tranquil i assossegat doncs no coneixien l'existència de la bèstia i ignoraven per complert els seus resultats devastadors. En la seva ment es produïa una desforestació neuronal cada cop que li sobrevenia la sobtada lucidesa i les ganes de matar i cometre atrocitats que veia com a única sortida dels estats d'angoixant dominació per part dels mals instints que provava de defugir amb tota mena de subterfugis. La meditació era un d'ells i certament durant unes hores funcionava. Alenava profundament i per uns moments semblava que la bèstia havia de ressorgir del seu estómac i seguir el seu camí directe als centres neuronals, tanmateix la força de voluntat i les capacitats de resistència, el seu entestament en mantenir-se dins el seny, el feien apaivagar aquests indicis de tornada que quedaven en no res.
Però ell sabia del cert que la situació de control era només temporal i que tard o d'hora, potser avui o demà, o potser la setmana vinent, la bèstia hauria de sortir bramulant del seu amagatall dins els seu budellam i conquerir en pocs minuts tota la superfície colonitzable del seu cos. Esperava mig esgarrifat l'arribada d'aquest moment que quan es materialitzava el col·locava en un estat deplorable de dolor i consternació. La bèstia s'apoderava del seu pensament i feia que hi rodolessin dins el seu cap les idees més refusables. Desitjava enèrgicament estomacar la seva dona o sortir al carrer i matar una prostituta o qualsevol altre pacífic ciutadà. Tenia idees xenòfobes i fantasies delirants en les que feia matances d'estrangers proveït d'un esmolat ganivet. Els anava tallant el coll un per un sense fer cap cas als seus crits de dolor i asfixiada súplica en mig de la sang que els hi brollava del coll. També és creia amb el dret d'abusar d'infants d'ambdós sexes d'una manera seriada i sistemàtica, i de matar velles. Li semblava que tots els dictadors sanguinaris que havia conegut per la televisió i els llibres d'història eren grans persones que feien un bé a la humanitat deslliurant-los dels subjectes busca-raons i de tota la purrialla contestatària i comunista. Pensava que votaria la dreta per tal que instauressin els seus regnats de terror intel·lectual i de manca de llibertats. La bèstia s'havia fet forta dins el seu cervell i aleshores les basques i fins els vòmits feien acte de presència. Agenollat davant la tassa del lavabo deglutia el dinar que sortia de la seva boca com amb un espetec sord mentre la seva cara es desfigurava amb un espasme que el feia tensionar tots els músculs de la cara. La bèstia s'apaivagava durant uns instants, mentre es desfogava amb els vòmits però tot seguit tornava i es feia senyora del seu cap. Li semblava que les ones cerebrals anaven d'una banda a l'altre de tot el seu sistema nerviós rebotint contra les parets del crani i contra les puntes dels seus membres que sentien el dolor i la tremolor amb tota la intensitat imaginable. Sentia com si l'espellessin a poc a poc doncs l'epicentre del dolor s'anava bellugant a poc a poc recorrent en la seva persecució del veritable objectiu que era el front enfebrat. Passava per tots els racons del seu cos fent destrosses remarcables en els teixits i els nervis que patien de les sotragades i escomeses de l'afecció. Finalment el dolor arribava al cap i aleshores sentia una sensació similar a la que podria haver sentit si li travessessin el cap de banda a banda amb un ferro roent i proveït de puntes.
Es duia les mans al cap amb un gest que semblava que volia treure's la massa encefàlica de soca-rel i llençar-la pel forat del lavabo per tal que en estrènyer la cadena desaparegués per sempre la font del seu mal. Certament, al llarg del dia duia a terme les activitats més normals, com ara comprar el diari i prendre un cafè per esmorzar amb els companys de feina, o donar dos petons a la seva dona i als seus fills als que gratava paternalment el cap amb la mà mentre somreia. També rebia sense parpellejar les esbroncades que li engegava sense motiu aparent el seu cap, i no per això sentia cap instint assassí ni ganes de clavar-li una bona ganivetada al coll i veure'l dessagnar-se en mig d'assajos frustrats d'emetre sons d'auxili. També saludava els seus coneguts quan se'ls trobava pel carrer o bé als ascensors de les oficines o al bar de la cantonada. En fi, que feia moltes coses normals i la bèstia només es manifestava com una lleu intranquil·litat estomacal, com una remor llunyana d'un bruit ominós però tan separat d'un mateix que semblava que fos impossible que aviat el pogués assolir. Quina fal·làcia! Ell sabia perfectament que la bèstia l'assetjava, que no tenia cap mena de pudor ni pietat en manifestar-se en qualsevol moment, que podia prendre el control de la seva voluntat en mig d'una reunió o fent l'amor amb la seva dona. La bèstia no coneixia els prejudicis que la societat estableix i que impedeix certes actituds a certs llocs o situacions. El fet era que ell defugia les situacions en que pogués quedar compromesa la seva posició de tal manera que feia sempre feines de despatx, amb expedients i sense haver d'assistir a gaires reunions i quan ho feia acostumava a no badar boca. La bèstia l'assetjava des de la foscor del regne de les coses incompreses que ens fan la vida impossible encara que no les patim en un moment donat. Ell sabia perfectament que la bèstia no descansava i que en un moment o un altre tornaria a treure el cap de la seva llodriguera per a reclamar el senyoriu del seu cos i fer-ne l'us dolorós que li vingués de gust.
Havia anat al metge suavitzant la situació doncs no volia que el prenguessin per un sonat. Deia que tenia episodis d'angoixa i que els volia solucionar i explicava al metge una versió ostensiblement distorsionada dels fets tal com eren. Deia que sentia molèsties quan la bèstia el deixava totalment fora de combat els segons en que imperava a la seva intel·ligència i voluntat. Explicava que suava una mica quan realment la bèstia el feia posar al llindar del desmai i les seves mans i peus semblaven les fonts de colors en plena celebració de la patrona de la ciutat. No parlava amb el metge del dolor punyent i escruixidor que produïa la bèstia ni de l'estat d'esglai i aprehensió en que el feia caure. Tanmateix els metges que havia visitat li havien receptat totes les contramesures de la química inorgànica conegudes i cap d'elles havia donat resultats. La bèstia s'apaivagava temporalment amb algunes de les medicines però tot plegat no era sinó un pervers miratge doncs passats els dies trobava la manera de trencar el bloqueig molecular que l'empresonava i sortia amb energies renovades i redoblant la fúria probablement pels dies de captiveri. La bèstia sempre trobava la manera i ell havia de patir-la en silenci sense poder confessar ningú les horribles pensades que li venien al cap empeses per la seva força imparable. No podia confessar els crims contra les lleis i contra la pròpia natura que li semblaven lògiques i fins i tot que pensava en realitzar. Afortunadament quan es posava mans a la obra sempre havia succeït que la bèstia ja s'havia retirat de manera que no podia consumar els seus plans esbojarrats. La bèstia sempre l'havia respectat en aquest sentit doncs tot i que feia via per a arribar també s'ha de reconèixer que es donava pressa en recular i tornar al seu secret amagatall. De vegades pensava en arrencar-se els budells o que potser la bèstia residia en alguna part del seu cos que es pogués extirpar amb eines quirúrgiques. Es sotmetria a qualsevol operació per arriscada que fos per tal de lliurar-se de la companyia de la bèstia. Emperò, cap metge no havia sabut trobar la raó dels seus estat de possessió i menys encara ho podien trobar quan el mateix afectat no donava els detalls exactes de la seva malura. Tot el que li passava realment ho dividia deu vegades abans d'explicar-ho a qualsevol metge. També explicava la seva idea de l'amputació d'algun membre no vital del seu estómac per tal de lliurar-se del mal doncs estava plenament convençut que hi havia una localització exacta on residia la bèstia. El seu origen era tan localitzable, al costat del pàncrees, que semblava que una operació el podia extreure amb facilitat.
Certament el mal li venia sempre del mateix lloc. Sentia un pessigolleig que s'assentava progressivament al païdor i que la majoria de vegades desapareixia tot seguit, encara que el que interessa és saber que passava en cas contrari. La tremolor de les vísceres s'anava transformant en una coïssor molesta que s'estenia per la pell i pels òrgans interns. Al cap de poc donava pas a un veritable dol
or manifestat en forma de fiblades que repetitivament anaven castigant la zona fins que finalment la bèstia es manifestava en un rampell de patiment. La presa de la resta del cos era només qüestió de segons i aleshores començaven els mals pensaments i les estrebades de cabells. Algun cop se'n havia arrencat de soca-rel un bon feix amb la pretensió desesperada d'extirpar el mal de dins el seu cap. Tot era inútil doncs la bèstia seguia amb la conquesta de les seves capacitats d'una faisó incontestable que feia que tots els seus aparells interiors quedessin sota el jou del mal que amenaçava en convertir la seva vida en un patiment sense fi. La bèstia no tenia pietat per cap mena de situació en que ell es pogués trobar i atacava despietadament els seus centres neurològics per tal de provocar-li els més obscurs pensaments. De sobte sentia ganes de matar i durant els instants en que la bèstia exercia el seu dictat de terror al·lucinava sovint i veia escenes colpidores davant dels seus ulls. Es trobava sovint en mig del carrer una nit tranquil·la amb un ganivet a la mà i al llunyedar una dona estrangera amb la pell bruna amb un nadó als braços. Ell engegava a córrer darrera de la parella d'éssers humans i un cop arribada a la seva alçada feia una carnisseria amb el seu ganivet. La sang brollava a dojo dels cadàvers que queien a terra amb un soroll sord en topar amb la superfície enrajolada de la vorera. Era la bèstia que es manifestava en forma d'aquestes horribles visions, no conformant-se només amb la persecució neuronal i el dolor agut que sentia a les temples i a la resta del cervell. Pensava de vegades que la matèria grisa havia de fer-li petar la closca del cap i anar a raure al damunt de la catifa empastifant-ho tot amb les restes de la seva humanitat. Algun cop havia anat al psiquiatre, suavitzant els símptomes que feia passar per maldecaps una mica pujats de to, i no obtenia sinó noves actuacions farmacèutiques que no feien cap mena d'efecte alleujador. Fins i tot alguns dels medicaments tenien l'efecte totalment contrari a l'esperat i semblava quan els prenia que esperonaven la bèstia per que sortís amb més freqüència i que les seves sortides tinguessin una intensitat superior. Imaginem el patiment si quan les aparicions normals del monstre ja eren temibles, com devien ser les extraordinàries influenciades per alguna circumstància especial com podia ser la presa d'un medicament equivocat. El dolor era inenarrable.
Sovint la bèstia respectava jornades senceres per tal que ell pogués fer la seva vida habitual i no es veiés en definitiva exclòs de la societat o marginat d'alguna manera. Semblava ben bé que la bèstia ho fes així amb un obscur i pervers propòsit, que podia ser el de contrastar dramàticament. Quin sentit per al monstre podia tenir torturar l'existència d'un marginat envoltat de dolors i patiment? No, la bèstia era tal si es manifestava en un ésser normal, amb una vida que destruir o, si més no, amb una vida que protegir per tal que al por, l'esglai de cada aparició del monstre fos proporcional a tot allò que ell tenia per perdre. Sempre planava a sobre de la seva consciència la possibilitat que la propera visita de la bèstia fos duradora, per quedar-se, prenent possessió de la seva ment per una temporada en lloc de per uns minuts o segons. Ell no podia assegurar que el monstre no decidís de romandre en total control de la seva persona durant hores o potser dies i aleshores estava perdut doncs quedaria revelat al món la seva convivència, la seva dualitat interior i probablement l'haurien de tancar. Perdria el respecte a la seva feina, que era l'única cosa que el mantenia al seu puesto. Sens cap mena de dubte la seva dona l'abandonaria, espantada per la bèstia. Tenia el convenciment que si el monstre s'instal·lava definitivament no podria mantenir-la a ratlla de cap manera i que finalment el forçaria a cometre els crims abominables i contra-natura que tant li agradaven de recrear. Hauria de sortir al carrer amb els ulls esgarriats, esbatanats per l'obsessió de cobrar un delme de sang a la societat i ramblejaria sense descans pels carrerons fins a guaitar a la foscor un individu o més pertanyents a qualsevol dels grups en que fora execrable per part seva de cometre actes violents i s'acarnissaria amb els seus cossos i faria estralls en les seves vides que fugirien com a fums insondables de seguida que els hi clavés la primera ganivetada mortal. Sabia que tard o d'hora l'havien d'enxampar i l'haurien de fer pagar cruament amb anys de reclusió i rebuig social. Sabia que la bèstia podia fer-li fer aquestes coses i moltes altres de pitjors. Es veia a dins de la sala de maternitat esquarterant els nadons amb una espasa japonesa davant de la ganyota desencaixada de les infermeres que un cop enllestida la feina d'assassinar tots els nounats sense pietat serien les següents en passar per la disciplina de l'acer i congregar-se amb les ànimes que provaven vanament de protegir. Es veia proveït d'un llançagranades disparant a totes les dones embarassades que es trobava, perseguit per la policia i mort finalment. Totes aquestes coses les podia fer la bèstia i no li era possible d'escapolir-se de la seva influència.
Tanmateix, fins ara la bèstia només s'havia manifestat durant un interval de temps tan curt que no havia estat possible de materialitzar les seves inclinacions. L'únic que passava era que apareixien les al·lucinacions i el dolor escruixidor al mig del cap. Li semblava que les neurones es desplaçaven tot i que era conscient que això és totalment impossible. S'entrellaçaven entre elles i un cop nuades s'estrenyien amb força provocant-li turments sense nom que no tenia altre remei que resistir. Moltes vegades, a la feina, havia d'amagar-se als lavabos i mossegar un cartró quan la bèstia volia visitar-ho doncs no volia que els seus crits ofegats espantessin els seus companys i li costessin la feina. S'asseia a la tassa del vàter i butxaquejava nerviosament a la recerca del tros de cartró i així durant uns segons anava repassant esfereït les successives metamorfosis del monstre fins que arribava el moment de la seva triomfal entrada. Aleshores mossegava amb rabent força el cartró i ofegava en la mesura del possible els crits i les invocacions als esperits. Els ulls li ploraven de tant de dolor i les cames i braços es bellugaven amb un tremolor gairebé imperceptible però que demostrava de manera fefaent la presència de l'horror a dins el seu cos. Quan tot havia passat es fregava la cara amb el paper que penjava de l'aparell dispensador i abans de sortir es rentava la cara i amagava el cartró. Havien de passar hores o fins i tot dies fins que tornés la bèstia a reclamar el seu senyoriu i la seva voluntat hagués de cedir pas al monstre invencible.
I finalment passà el que ja temia i fou que la bèstia es manifesta de sobte amb una cruesa i intensitat sense precedents. Va ser una cosa que va sorprendre tothom a l'oficina doncs el tenien per un treballador eficient i assenyat, que no donava mai motius d'enraonies ni feia cap mal gest a ningú. En mig de la sala va agafar un dels ganivets que hi havia per untar les torrades de l'esmorzar amb la mantega que hi havia a la nevera i va estar a punt d'esventrar una de les seves companyes que va poder fugir de miracle perquè un grapat dels altres empleats se li van tirar a sobre per impedir la desgràcia. Al final tot va quedar en un ensurt i l'oficinista va haver de publicitar l'existència de la bèstia. La seva dona també es va assabentar i va voler posar-hi remei. El resultat va ser que el metge li va receptar un potentíssim controlador de les hormones cerebrals, o així el va anomenar, que feia furor a l'estranger per a curar els síndromes semblants al seu. Es tractava d'una píndola potent, no com les pastilletes pel mal de cap que li havien receptat abans, i el fet fou que mai més d'ençà que la va començar a prendre no se li va presentar la bèstia amb les seves exigències de dolor, patiment i sang.