La benzinera

La benzinera
En John

Si alguna cosa era realment important en aquell moment per al John Simth era trobar algun indret on poder sadollar la seva set. Assedegat era poc. La saliva blanca de la comissura dels seus llavis mal tancats, la llengua rugosa, la respiració accelerada, la mirada granulada perduda a l'horitzó, les seves mans oblidades sobre el volant del cotxe, el maleït cotxe publicitari de la seva maleïda empresa, la suor a l'esquena nua enganxada al respatller sintètic del seient, la suor del pit que gotejava, la de les aixelles desbocades, la dels engonals de color vermell infern i la suor del seu peu dret sobre l'accelerador formaven un panorama que cridava socors.
En John conduïa despullat de cap a peus per l'estatal 67 el Ford de més de vint anys que l'empresa li havia assignat. Un cotxe daurat on s'hi llegia, en lletres enormes de color magenta, Trevor Francis Shoes inc. Al sostre hi reposava una sabata de taló d'agulla, de color vermell gastat que feia tota la llargada del cotxe. Era ple migdia. Era estiu. Molta calor. I suava, suava molt, i tenia set, molta set, tota la set del món.
Enfonsaria més encara el peu sobre l'accelerador si no fos perquè l'agulla de la benzina feia més de trenta quilòmetres que indicava reserva, i no havia vist encara cap maleït senyal indicant la proximitat de cap maleïda benzinera.
En John semblava hipnotitzat per la carretera, amb els ulls alineats en aquella inacabable recta per on transitava. El seu desig era que plogués, trobar una casa, que un cotxe es creués al seu pas, qualsevol canvi en aquell panorama d'aridesa. Havia arribat a pensar en l'aigua del radiador, esperar que el motor es refredés...

Feia dues hores que circulava per aquesta fi del món de sorra i pedra quan de cop: una gasolinera! al fons del paisatge una gasolinera! Seria un altre miratge? va témer. Va arribar-hi, va apagar el motor i cridà perquè algú sortís a atendre'l. Ningú. Va tocar el clàxon repetidament. Ningú. Estava a punt de sortir quan va recordar que anava nu. Va decidir sortir del cotxe per la porta de l'acompanyant, que quedava al cantó oposat de la caseta de la benzinera, i ajupit va fer fins al maleter. Allí va regirar les moltes capses de sabates de senyora que hi havia al cofre com a mostrari, en va trobar unes del quaranta-ú i se les va encabir. Tant li feia que fossin de color verd pistatxo i de taló d'agulla. Eren del seu peu i el protegirien. Va partir i desplegar una bossa promocional de paper de Trevor Francis Shoes inc., de les més grosses pensades per a botes. Passant el coll per una nansa, va aconseguir de tapar-se el pit i gran part de la cintura. Una altra bossa li va cobrir l'esquena. Els atracadors no només l'havien deixat despullat, i inconscient sense un sol centau, i sense el seu telèfon mòbil, sinó que havien remenat tot el cofre esperant de trobar un tresor al mig del desert! Maleïts. Quan va despertar de nou, torbat, atemorit i despullat, va recollir les sabates i les va llençar amuntegades dintre el maleter, i va marxar d'allí més ràpid que corrents.
Amb la bossa penjada i les sabates verdes feia una mena d'efecte. Així, mig protegit, va buscar sense èxit una màquina que dispensés begudes o menjar, i va dirigir-se maldestre cap a la caseta de la benzinera. Un cartell ben gros que indicava: «Passeu per caixa abans de servir-vos».
Va plantar-se davant la porta i va cridar si hi havia algú. Ningú. Va picar a la porta. Ningú. Va tractar d'obrir-la. Tancada. Les finestres també ho estaven. Donà mitja volta i tornà al cotxe. Va poder despenjar una mànega del sortidor, va mirar altra vegada a dreta i esquerra que no hi hagués ningú, i va començar a servir-se gas-oil.

Clic, el passador de seguretat d'un rifle sonà al seu clatell.
- No penses pagar abans de servir-te? -va increpar-lo un home obès, vestit de vaquer, mal afaitat que pudia a colònia barata. Aquest el va repassar de dalt a baix i va seguir: -amb què penses pagar-me, preciosa?
- No tindrà una mica d'aigua, sisplau? li agrairia tant... -va provar de dir en John.
- Amb la targeta de crèdit que duus a la butxaca pagaràs, nena? -va insistir papissot aquella bola de greix d'ulls creuats i dents fosques.
- Si em deixés fer una trucada, sols una trucada, la meva empresa li pagaria tot el gas-oil que pugui servir durant un mes -va contestar en John que temia un altre episodi com el viscut a la carretera.
Mentre, el cotxe continuava omplint-se de litres de gas-oil.
- A veure, tros d'ase, què et fa pensar que em pugui arribar a creure que alguna empresa contractaria algú com tu amb un cotxe com aquest?
- És un Ford, és vell però encara té corda per a dies. L'empresa és aquesta que llegeix, Trevor Francis Shoes inc. té quinze botigues a tot l'estat, és molt coneguda, ven sabates de dones, d'esport, d'estar per casa, de taló d'agulla, de mig taló, de casament, tots els números, tots els models, fins i tot sabatilles i esclops, i amb un any de garantia. Si no en quedés content li retornarien els diners.
Per la cara que feia aquell animal que l'apuntava amb el fusell, cap d'aquelles utilitats li convenia. Va clavar el canó del fusell a la barbeta del John, obligant-lo a aixecar el cap. Amb aquest moviment, la bossa de paper va aixecar-se prou com per deixar a la vista el seu sexe escanyolit. Ara, el monstre no el mirava als ulls, sols semblava interessat amb l'hemisferi sud del John.
- Potser vol sabates per a la seva dona, o la seva mare -va intentar persuadir-lo-. N'hi ha de cuir, de xarol, de resistents a l'aigua, de tela, de transpirants, unes noves amb desodorant incorporat... potser vol fer una donació a l'escola del poble, a la seva parròquia... Miri, fixi's si són resistents aquestes -assenyalant les que duia posades de color verd pistatxo-, no em digui que no són boniques...
- Com et dius?
- John, John Smith, de Chesyfield, Nevada -va fer ja tremolós.
- Vols aigua, oi, John? Vine amb mi, reina -li va deixar anar, oferint-li la mà-, saciaré la teva set -va dir desbotonant-se els pantalons, el malparit.



La benzinera
En Terry

En Terry Grisham va apagar l'ordinador, va encendre el llum i aleshores va aparèixer de nou el pòster d'en Freddy Mercury sobre el seu llit. Al costat hi havia un armari per a la roba, un microones, i un congelador que omplia un cop cada quinze dies de gelats de xocolata amb nata i de pizzes margarida. Caixes i caixes buides d'aquestes pizzes amuntegades recobrien tot l'espai restant de l'habitacle. Dos gots a la pica i res més. A l'habitació del costat hi havia anat deixant els mobles, la roba, els papers i tots els records que havien anat acumulant els seus pares en el transcurs de la seva llarga vida.
Als disset anys, en Terry va quedar-se amb la benzinera, el negoci del seus pares, morts en tràgiques circumstàncies. Ara n'era el màxim i únic responsable, l'únic treballador. I amb el nou sistema l'autoservei, treballava poc.
Si alguna cosa va canviar, però, a en Terry va ser internet. Des que el senador Brunette va estendre la xarxa de banda ampla per tot l'estat, ara farà tres anys, en Terry va deixar de ser aquell noi escanyolit, desmanegat, mut i insignificant que passava pels llocs com una ombra en un dia núvol per convertir-se en un ésser gairebé invisible. Amb internet a casa, no se l'havia tornat a veure pel poble. Es passava el dia connectat a la xarxa. Els ingressos eren justos però les despeses eren mínimes. Comprava a través targeta de crèdit a www.pizzatakeaway.net aprofitant els descomptes de 2x3 i li duien a casa amb els gelats de franc. Sols apareixia fugisser rere la finestreta, mai oberta del tot, per on realitzava els cobraments a la benzinera. Res més, ni bon dia.
Els nous temps també canviaren el vestuari del seu armari: hi van anar entrant barrets de vaquer, botes de cuir, pantalons de cuir, camises de cuir, i làtex per a la roba interior. Eren per a dies especials; dies, però, que encara no havien arribat. A casa sempre vestia amb el mateix xandall usat, d'un blau que les pizzes i el gas-oil havien enfosquit fins a ennegrir-lo.
Era increïble tot el que es podia assolir amb internet sense haver de sortir de casa; l'inimaginable. Per exemple, fer amics i fins i tot amants.

Un dia va estar xatejant amb Reina de Trèvol, un noi força simpàtic per ser un amant del transformisme, va pensar. No va arribar a saber ni el seu nom real, ni la seva altura, pes, color dels ulls, estat civil, si duia tatuatges, si presentava algun defecte físic, quin era el seu accent, si tenia antecedents legals i tòxics... No obstant això, va creure-se'l quan li va assegurar que realment li agradaria de tenir un contacte amb ell, que li agradaven els homes durs, els homes segurs, els forts i decidits. En Terry sabia que podria ser allò que li demanés. Aquella nit, abans de posar-se a dormir va assajar com seria un home com déu mana, com el que volia Reina de Trèvol. I li va resultar senzill, s'hi sentia còmode en aquell paper.

Un dia va sentir que tocaven insistentment el clàxon. «Serà possible? » va exclamar en Terry. Mirà per la finestreta, procurant de no ser vist. Un cotxe aparcat rere un dels sortidors que només deixava llegir Trev... Havia parlat amb ella la nit anterior, i no li havia ni insinuat que podrien veure's tan de pressa. Aquella sabata de fira que duia de barret el seu cotxe, com exhibint-se... De fet Reina de Trèvol era d'un altre estat. Allò era molt estrany.
Va voler assegurar-se'n i va seguir espiant. Sens dubte, era ella, segur. La va veure fora del cotxe, i anava vestida amb sabates verdes, verdes com el trèvol, disfressada de carta, com la reina de trèvol de la baralla francesa, provocativa, deixant visibles aquelles cames brillants. No s'ho podia creure! Sense perdre temps, va agafar l'eslip que estrenava, els pantalons negres, i la camisa texana. «Tremola bonica, que ara m'ocuparé de tu» mormolava entre orgullós i excitat. També va posar-se les botes, el barret al seu lloc i finalment el mocador al coll.
Va recuperar el rifle del pare. Va pentinar-se amb saliva, com un home dur, va escopir al racó i va sortir. Reina de Trèvol era d'esquenes tocant una altra mànega, la del gas-oil. Un mínim instant de dubte i en Terry es va dirigir cap aquell esquer de peus verds, i el va apuntar amb l'arma al clatell.
- No penses pagar abans de servir-te? -va fer-li en Terry-. Amb què penses pagar-me, preciosa? -va sentir-se cofoi d'aquell to arrogant.
- No tindrà una mica d'aigua, sisplau? li agrairia tant... -va dir molt tímid i realment seduït Reina de Trèvol.
- Amb la targeta de crèdit que duus a la butxaca pagaràs, nena? -va insistir desafiador en Terry.
- Si em deixés fer una trucada, sols una trucada, la meva empresa li pagaria tot el gas-oil que pugui servir durant un mes -va contestar aquella aristòcrata dels naips per provocar aquella part de mi, la dura, la que tant deia que el delia.
Mentre, el cotxe continuava omplint-se de litres de gas-oil.
- A veure, tros d'ase, què et fa pensar que em pugui arribar a creure que alguna empresa contractaria algú com tu amb un cotxe com aquest? -Semblava definitiu.
- És un Ford, és vell però encara té corda per a dies. L'empresa és aquesta que llegeix, Trevor Francis Shoes inc. té quinze botigues a tot l'estat, és molt coneguda, ven sabates de dones, d'esport, d'estar per casa, de taló d'agulla, de mig taló, de casament, tots els números, tots els models, fins i tot sabatilles i esclops, i amb un any de garantia. Si no en quedés content, li retornarien els diners.
En Terry ja no l'escoltava, sabia que Reina de Trèvol estava estirant el paper esperant que ell es decidís. Passaria a l'acció, era el moment. Va posar-li el fusell sota la barbeta, fent-li aixecar el cap, deixant-li visible el sexe sota la carta.
- Potser vol sabates per a la seva dona, o la seva mare -insistia com una bona doneta en Reina de Trèvol-. N'hi ha de cuir, de xarol, de resistents a l'aigua, de tela, de transpirants, unes noves amb desodorant incorporat... potser vol fer una donació a l'escola del poble, a la seva parròquia... Miri, fixi's si són resistents aquestes, no em digui que no són boniques...
- Com et dius? -i va repassar mentalment l'estat de la seva cambra, si estaria en condicions de rebre visites. A casa no, va concloure, hauria de fer lloc i no sabria on posar les caixes de pizza. Al garatge, doncs.
- John, John Smith, de Chesyfield, Nevada -estava a punt, se li notava.
- Vols aigua, oi, John? Vine amb mi, reina -li va deixar anar, oferint-li la mà-, saciaré la teva set -va concloure, desbotonant-se amb dificultats els pantalons. Reina de Trèvol havia jurat donar la vida per veure aquell tanga de làtex que en Terry presumia de tenir. Era ara o mai.