La Bel de Gria

Un relat de: Mena Guiga
Li deien Bel de Gria no pas perquè hagués nascut un disset de novembre, el dia de Santa Isabel d'Hongria escurçat, sinó per altres motius.

Aquella noia de cabells enclenxinats i pixaners, arrapats a la clepsa exageradament com si fossin film transparet colorejat de marró entre avellana i tronc de roure, era gambiroteta d'anar a tocar timbres. Des de petita que s'hi havia aviciat. Amb una rialla conjuntada i unes pigues descarades, despertava a altes hores a tot el veïnat dia sí dia també.

Quan la van enxampar era a classe d'anglès cantant el 'Jingle bells' fora de temporada i quan tocava dir 'bells' tota la classe la mirava, i la mestra l'assenyalava. I la van rebatejar 'Bel' i no hi va poder dir res, que les culpes es paguen i ni un ramat de bens obedients i tímids hauria pogut estovat el càstig amb un bel comunitari.

El pare de la Bel no s'encuidava massa d'ella. Feia sangria tot el sant dia. Arreplegava fruita que sobresortia dels cabassos curulls de les dones més adinerades al mercat i volava cap a la caravana moribunda on vivien amb la Gesuina Tannares, una acabada d'arribar d'una vida plena de rails i de trens i que encara estava força com un tren (sobretot si la miraves com ell: amb pa als ulls).
Feia sangria per a vendre als turistes de baixa estofa, aquells que arribaven en grups amorfs i que no podien pagar una pensió completa i es feien el dinar amb fogonets a les cambres d'hotels desllanegats després d'haver demanat a recepció restes de menjar amb l'excusa que anirien al zoo i que era per als animals.

La Gesuina mostrava, de tant en tant, un caràcter agre que malmetia la sangria i que feia que la parella es barallés i acabés fornicant com gossos i en aquests moments la Bel marxava a vendre ella les garrafetes, perquè començava a sentir calentures.

Va conèixer un noi hongarès altet perquè era tensional que tenia un aspecte de fura fina amb bigotet que tot just era una ombra, una iniciació. En Zoltan va comprar aquella beguda per a tres ties solteres amants de la vida gens sòbria que amb una mica de sort li deixarien d'herència un pis de mala mort i joies de qualitat passa-com-puguis: suficient per a una vida dins de les opcions de vida que la vida li oferia. Les vacances a la costa Fulsa les havia guanyades amb un dibuix fet amb bolígraf de quatre tintes. Però no incloïen res més que l'estada en el magatzem de l'hotel en un sac de dormir de quarta degeneració durant sis mesos i si l'embrutia massa li feien treure els condons usats de l'ascensorista, que era de mena 'jo aprofito tota guiri' i que dispersava pels llocs més insospitats.

La Bel i en Zoltan es trobaven cada tarda cap al tard i reien dels gestos que feien per entendre's. L'anglès de cadascú era un 'free' és 'tree' i un 'T-shirt' és 'teacher' i allò era un orgue de gats. Congeniaven i aviat van fer cosetes i els cabells de la noia van agafar volum i esdevenien un núvol de primavera. Ell la dibuixava en cartons per reciclar de iogurts desnatats, amb la tècnica bolígrafa. La imatge resultant alleugeria la grisor del material de base que ignorava que trascendia a obra de museu.

A l'escola hi va començar a faltar amb eficiència. El pare de la noia no responia als avisos de la tutora ni de la directora. No suportava els mots acabats en 'tora'.
I, a més, la Gesuina havia perdut el cognom i no trobaven 'Tannares' enlloc, la qual cosa feia que ell no s'inspirés en fer la barreja ensucrada i que ella li tingués els baixos prohibits. La roulotte s'anava eixonant i al terra s'hi feien fongs que s'estenien com catifes lliscoses que podien fer caure i trencar la cama a algú i si tot anava bé fins i tot esberlar el cervell.

A l'escola, quan hi compareixia, la Bel va sumar nom postís. La Bel de Gria, la Bel de Gria!, exclamaven fent burla de tanta sangria i ella era dins ella mateixa i tant se li'n fumia.

I quan va quedar embarassada per manca de cautela va marxar amb l'hongarès al país d'ell que almenys lligava una mica amb el dia del seu sant i a esperar que les ties fessin el traspàs amb tota la dolçor que el que elaborava aquell pare que qui sap on parava fos possible.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Mena Guiga

Mena Guiga

720 Relats

772 Comentaris

230824 Lectures

Valoració de l'autor: 9.59

Biografia:
Sóc del 66.
I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.


La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).

Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.

'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.



L'escriure per què i per a què.

I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.

La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)

Des del 2012 fins enguany (som el darrer dia de gener del 2016) puc ser una novel·la que qui sap si en una altra existència escriuré, des de la ficció, l'amor, l'humor i una certa exageració. Agraint els personatges que hi han tingut cabuda.
Això depèn de l'energia que em toqui tenir: si és d'aire, costarà més, i si és amb un toc de foc, com ara, igual. La caloreta és per pendre-la al pati com una sargantaneta d'hivern i el vent per envolar el que es vulgui.

Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.

Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.

Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).

I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.

Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.

Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.



****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.

butxaca5@gmail.com