La Batalla d’ Amon-Dün

Un relat de: Elendil
Sortien orcs per totes bandes, en tombaves un però immediatament se te n´apropava un altre, atacant de manera ferotge i plena de ràbia, amb aquelles enormes espases ensagnantades que empunyaven amb els seus braços verdosos i musculats, capaços d´esmicolarte en un obrir i tancar d´ulls. Eren bèsties malignes creades expressament pel combat i per afrontar dures batalles. Sorgien del no res, com espores de cop i volta.
Però no només eren orcs el que estaven assaltant el campament. També hi havia aquells llops gegantins de la mida d´un pony que t`aterroritzaven amb la seva presència.
Eren animals terribles que t’enxampaven amb les seves grans mandíbules i et clavaven els ullals, que semblaven ganivets, i et devoraven fins a satisfer el seu instint depredador.

Però per en Bregor, o així es com l’anomenaven els humans, allò no suposava una autèntica amenaça, aquells orcs eren com titelles i els llops cadells per la seva immensa destral, que empunyava amb les dues mans i que feia girar per sobre els seu elm provocant un fort xiuxiueig.

L’ho que realment li inquietava, era aquella fosca figura al capdamunt del turó, muntada en un cavall negre, que ocultava el seu rostre en una caputxa.
No era un orc ni un llop, no sabia definir que era, però desde aquella distància podia notar el seu poder malèfic que s´amagava sota aquella extranya vestimenta.
Tot i així estava segur que no era una criatura corrent, i la seva presència li provacava una angoixa inexplicable que li reprimia l´estómag.

Angbor, cap de guardia del campament, cridava els seus homes perque s’arreplagéssin per poder fer front a les constants embestides de l’enemic. Però les tropes no es deixaven intimidar i lluitaven amb orgull i coratge, doncs Ulfang i Bregor eren allà entre ells i això els confortava.

Ulfang era un elf d´una edat indefinible, semblava jove però ja feia molts anys que era en aquelles terres. El temps no corria per ell, el seu rostre i el seu cos sempre es mantenien intactes. Havia viscut al costat de varies generacions d’humans.
Tenia un cos esbelt i àgil que feia empunyar un arc amb gran destresa.
Disparava fletxes ràpidament i amb una precisió innata en els elfs. Cada objectiu en el seu punt de mira era un enemic menys.

Per altre banda Bregor era un guerrer d’una gran corpulència. Era humà però per les seves venes també hi corría sang èlfica, i havia viscut entre ells bona part de la seva vida.
Tenia un caràcter valent i encoratjador i en la lluita era temible, sempre estava al capdavant de les batalles fent retrocedir a l´enemic.

Angbor també era un bon guerrer, sempre damunt del seu cavall, empunyant la seva espasa i liquidant tot aquell que es posés en el seu camí. T’ho havies de pensar dues vegades abans d´enfrontarte a ell.

La lluita continuava, de forma violenta i aferrissada. Els homes del campament es defensaven amb coratge, però els orcs els duplicaven en nombre, i encara quedaven una vintena de llops.

I entre ells destacava un llop encara mes gran que els altres, amb un pelatge negre i uns ulls grossos i vermells. Narmo li deien, i era el líder de la manada. Ulfang ja havia sentit algunes històries sobre ell, d´altres batalles en temps més llunyans i sabia que aquella bèstia seria un enemic difícil de batre per qualsevol.

Era allà al camp de batalla amb un cadàver entre les seves mandíbules. Ulfang va veure que el llop estava a distància del seu arc, així que sense pensar-s´ho ni un instant apuntar i li disparar una d´aquelles fletxes gairebé sempre mortals.
Però en l´últim moment l’animal feu un moviment ràpid per intentar esquivar la fletxa. Tot i així aquesta passar per sobre el seu cap i li perforar l´orella. Feu un crit de dolor i regirar la mirada cap a la posició on era l´elf.
Feu unes passes cap a ell, després començar a trotar i anar accelerant la velocitat fins acabar galopant. El seu cos es movia amb agilitat, i a cada passa se li marcava la musculatura formant una estructura corpòria imponent. La seva mirada clavada sobre els ulls d´Ulfang mostrava la ràbia i la maldat d´aquell ésser, amb un instint assassí que ni la criatura mes malèfica d´aquell món podia igualar.

L´elf colocar una altre fletxa en el seu arc i tornar a disparar. Aquesta vegada donar en el blanc. El projectil es clavar al pit de l’animal, perforant-lo i provocant una ferida profunda d’on hi brotava un rajolí de sang. Tot i així semblava que el dolor no efectes a l’empenta de l’animal i aquest seguí corrent. Res no el podia aturar.

Quan estava a pocs metres d’Ulfang feu un salt i es llençar cap a ell, però l´elf que havia estat atent a l´embestida l´esquivar d´un ràpid moviment, doncs la seva agilitat era encomiable. Deixar caure l´arc i del seu cinturó en tragué la seva espasa, Makil l´anomenava ell, una d´aquestes espases èlfiques fabricades en antany, que eren temudes per tots els éssers malignes d’aquella terra. El metall del qual estava construïda era poc pesat però molt dur al mateix temps, i això feia que els seus atacs fossin sempre ràpids i contundents.

De nou la bèstia atacar amb una embestida, aquesta vegada Ulfang saltà per sobre d´ella i desde l’aire li etzivar un cop que li obrí una ferida al vell mig de l’esquena.
Aquella cosa monstruosa caigué a terra fent uns gemecs esfereïdors que impactaren a tots els individus que restaven al seu voltant.
Estava lleument atordida, geient allà terra damunt d’un matorrall que havia quedat impregnat de sang. Els seus immensos ulls vermells es projectaven en la cara d´Ulfang que alçà l´espasa per entomar-li l´últim cop definitiu. Però el llop li donar un cop amb les urpes i el feu desequilibrar. S’aixecar d’un salt i es llençar sobre ell clavant-li els ullals en una cama. Ulfang estava desarmat i el llop no el deixava anar, la mandíbula li apretava fortament la cama i amb pocs segons l´acabaria devorant. No tenia suficient força com per treure’s de sobre aquell cos voluminós de quatre cents quilos de pes.

De sobte la pressió de les mandíbules cedir i l’animal li deixar anar la cama. Una enorme destral li havia tallat el coll de banda a banda i li havia seccionat el crani.
Ulfang la reconegué de seguida per les seves runes èlfiques inscrites en el mànec.
Era Hokírive la famosa destral d’en Bregor qui li havia salvat la vida en aquell instant final.
- Gràcies Bregor. – si no fos per tu aquest monstre m´hauria liquidat en poc temps.

Ulfang era com un pare per en Bregor, i ell el seu primogènit.
Ja feia mes de cinquanta anys quan en els boscos del nord on vivia Ulfang, Berlegon, si instal·laren un grup de nòmades humans, els anomenaven els avatopa, que en llengua èlfica significa sense sostre, doncs ja feia temps que s’havien quedat sense terres on viure, i el seu imperi havia caigut feia segles .Desde aleshores els descendents que quedaven s’havien dividit en tribus nòmades que rondaven perduts intentant trobar un lloc on instal·lar-s’hi. Eren un poble molt orgullós i no toleraven que la seva raça estigués en decadència, per això volien formar una nova ciutat i un nou imperi i tornar a ser aquell poble poderós i respectable que havien sigut temps enrera.

Eren com humans als nostres ulls, una mica més alts i corpulents, però humans. A diferència d’aquests corria sang èlfica per les seves venes i això els hi donava una vida molt més lòngeva del normal. Per exemple Bregor ja havia complert els seixanta-quatre anys, però aparentment conservava la imatge d’un noi jove. També posseïen part de la seva saviesa i fins i tot alguns havien après a dominar alguna de les seves màgies, que pocs coneixien. S’ anomenaven pereldar, mig-elfs.

Una nit fosca quan el poblat estava descansant van ser atacats per un grup d’avari. Els avari eren aquells elfs els quals posseïen una ànima corrupte, eren éssers completament malignes amb uns poders equiparables als dels elfs corrents.
Sovint freqüentaven aquelles terres i mantenien constants guerres amb la gent de Berlegon.

La seva visibilitat extremadament aguda els hi permetia llençar les fletxes amb la mateixa precisió que si estiguessin en plena llum del sol i això els hi permeté obtenir el control del poblat en pocs minuts. Van eliminar bona part dels seus membres, saquejaren tot allò que tingués valor i s’emportaren alguns ostatges.
Aquests a vegades els utilitzaven per fer rituals o sacrificis, però normalment eren per alimentar-se, doncs els avari practicaven el canibalisme. La seva carn preferida era la dels elfs, però mai rebutjaven un àpat de carn humana o mig èlfica, o fins i tot d’alguna altre raça.

Però en aquell campament encara i quedava un noiet que cap dels avari va saber trobar, doncs s’havia amagat dalt d’un arbre desde el primer moment en que havia notat el perill. Es deia Bregor i tenia onze anys.

Com que en el poblat ja no hi quedava res va decidir marxar, va estar varis dies vagant pels boscos amunt i avall sense saber on anar, fins que va topar amb un grup d’elfs que el van acollir, el van portar fins a la seva fortalesa, Mindon ,una gran torre situada al mig del bosc, i el tractaren com a un mes.
Ulfang, un d’aquells elfs li feu de tutor i li ensenyar tot allò que sabia i que Bregor podia aprendre. Li inculcar sabiduria, l’instruir en l’art de la lluita, l’eldarin, el llenguatge dels elfs i fins i tot va aprendre quelcom de màgia, encara que això no li despertava gran interès, doncs sempre havia volgut ser un guerrer com el seu pare.
La màgia era una cosa que pràcticament només dominaven els elfs i era desconeguda per la majoria d’éssers d’aquella terra.
Però Ulfang creia que l’ànima d’en Bregor amagava grans poders que algun dia sabria canalitzar.

La batalla estava arribant a la fi. Narmo havia estat abatut i la resta de llops ara rondaven desorientats i començaven a fugir. El nombre d’orcs s’havia reduït considerablement de manera que els soldats que encara quedaven en peu s’encoratjaren i s’avançaren sobre ells fent-los retrocedir, fins al punt que l’ enemic es donar per vençut i es retirar turó amunt.

El combat havia acabat, havien sortit victoriosos per aquella vegada, els humans esclataren d’alegria, però Ulfang i Bregor s’havien que allò no acabava aquí, encara quedava una llarga lluita, amb mes víctimes i patiment.

El campament semblava un cementiri, cossos de soldats, orcs i llops omplien la seva extensió. Només quedaven una cinquantena d’homes en peu contant Ulfang, Bregor i Angbor, el nombre de baixes havien sigut alarmant.

A la ment d’en Bregor li venir al cap la imatge d’aquell genet estrany. Es preguntava perquè no havia entrat en combat i que hauria passat si ho hagués fet. Tot i així s’alegrava de no haver-ho hagut de comprovar, no volia pensar en el sentiment que hauria tingut si s´hagués trobat amb ell cara a cara, amb aquell aspecte aterrador.
-Raduva mine faire úmea (era un esperit malvat) – digué Ulfang – Mine meletya kotimo (un poderós enemic)
Ulfang coneixia aquell enemic i sabia del seu poder. També havia notat la seva presencia durant la batalla, però no en feu cap comentari mes.


Durant els següents dos dies van estar incinerant els cadàvers. Els dels enemics que eren gairebé un miler els apilaren formant una immensa muntanya i els cremaren. Ulfang els i dedicar unes paraules en la seva llengua que només Bregor va comprendre.

Elen síla lúmenn’ omentielvo
Sindanoriello
Man tiruva fana kirya
Ondolisse morne
Or ilye mahalmar
Nu luini tellumar


Pel que fa als cossos humans, que sobrepassaven les dues centenes, els cremaren d’un a un i guardaren les seves cendres i les seves pertinències per després ser transportades al poble.
En acabar s’assegueren tots formant una rotllana. Ningú deia res, només de tant en tant el soroll de la brisa del vent interrompia aquell silenci profund i trist provocat per unes ments pertorbades de dolor.
Així estigueren durant la resta del dia i la nit, fins a la sortida del sol, quan Angbor començar a entonar una dolça melodia amb un llenguatge antic, el llenguatge dels seus avantpassats. Un raig de sol li enlluernava el rostre que mostrava una mirada imponent i sensible al mateix temps. La seva veu clara i precisa indicava la fortalesa del seu caràcter i que el dolor del dia anterior ja havia quedat a la part mes profunda de la memòria.
Pocs minuts després un altre guerrer s’afegir a la melodia i així ho anaren fent tots,
també Bregor i Ulfang, tot i que per en Bregor aquell llenguatge era pràcticament desconegut i només podia tarerejar algunes paraules de les que no sabia ven bé el seu significat, i anava seguint les estrofes xiuxiuejant o fent lleus sorollets amb la boca.
En canvi Ulfang coneixia aquell idioma mes bé que ningú, fins i tot l´havia parlat anys enrera amb els avantpassats d’aquells individus. Per a ell aquest ritual no era cap novetat doncs havia lluitat juntament amb aquell poble en moltes batalles i en acabat sempre realitzaven aquella escena i entonaven la mateixa cançó.

Cantaren fins que el sol fou al zenit, després recolliren tot allò que els era d´us i partiren cap a la ruta establerta.

La batalla havia acabat, havien tingut nombroses baixes però l`enemic havia quedat escarmentat, a mes Narmo un dels pilars de les forces rivals havia sigut avatut.

Comentaris

  • segon capitol[Ofensiu]
    Elendil | 12-10-2012 | Valoració: 10

    ja estic acabant el segon capitol, que publicaré en pocs dies

  • i perquè[Ofensiu]
    Xolnir de Groc | 12-10-2012

    no has traduït la oració final?

    Bon relat èpic que veu de les fonts de Tolkien i altres seguidors similars. Aquí ens mostres un bon domini de la situació, malgrat alguns canvis de temporalitat demanarien una mica més de claredat en el canvi d'escena.

    Bona feina Elendil, i ben trobat un altre cop.