La Basilissa, el minusvàlid i el camell.

Un relat de: eudald

La Basilissa, el minusvàlid i el camell.

La Basilissa de nena havia patit molt a causa del seu nom.
El seus pares es van penedir aviat d'haver consentit que la besàvia imposés aquell nom de quatre síl·labes, que recordava una tarda de vent de març marçot. Estimaven la besàvia i ella imposava la dictadura dels dèbils. Ningú de la família portava aquell nom, però la besàvia havia estudiat poc o molt grec i sabia que basilissa volia dir reina. I cap nom no li esqueia tan bé a aquella preciosa criatureta que, només acabada de sortir del ventre de la mare, encara rajant suc amniòtic, la va agafar, la va enlairar i va pronunciar aquella horrible paraula - Basilissa ! en una pintoresca exhibició d'erudició casolana. Tan fàcil com hauria sigut dir-li - Reineta ! Al cap i a la fi, una criatura acabada de néixer, més aviat sembla una granota. Una granoteta reineta, si voleu, que encara que verdes, són precioses, més i tot que una enfaristolada reina bizantina, carregada de penjolls, sedes i pedreria. O potser no. Una criatura acabada de néixer, objectivament només la pots estimar, fent un esforç d'imaginació i acceptant que allò, brut, morat, arrugat, que només sap fer ganyotes, és part teva, encarregada de continuar l'espècie amb la teva particular participació. Si bé, també hi ha un sentiment intuïtiu, que no rumia gaire, i allò et cau amb una certa gràcia.
Havien provat varis diminutius però cap no va quallar. Deixo a l'imaginació del lector que vagi provant possibles succedanis de Basilissa... Bassi, Bissa, Issa, Lissa, Sili, Sissa, Ilissa, Bassa, Basissa, Blissa, Silissa, Balissa, Bisla, Sibila... Sempre sona com una tarda de vent a través de les escletxes de les finestres... O com les esses en una boca sense les dents del davant...
La nena era conscient d'aquell problema familiar i per comptes d'acomplexar-se, menjava...Menjar la distreia d'aquella marginació a que la condemnaven aquells ràfecs tempestuosos. Perquè la cosa va anar eixamplant-se. A l'escola, al carrer, en els jocs amb les nenes i els nens, que sovint són d'una crudelitat exemplar. El paradigme de la crudelitat ens el pot proporcionar un nen amb intel·ligència i imaginació. Difícilment trobareu res que el superi. Doncs, això mateix. La Basilissa menjava per compensar-se.

La Basilissa era d'aquelles criatures dolces i amables que aparenten idiotesa per pura picardia. En el fons els agrada fer el bé. No volen pas altre cosa. Estimar, si voleu, sense esforç, de tant natural com els és ajudar, estimar i donar-se...No volia esforçar-se en haver de canviar el seu natural i revenjar-se d'aquells que la mortificaven. Havia trobat la manera. Ella en passava molt. Era conscient de la seva fortalesa i superioritat. Però el subconscient actuava i sempre tenia gana.
Qualsevol cosa que fos digerible, li queia bé, sobre tot si era dolç... Menjava.
No sols es va anar engreixant, sinó que sent activa com era, va anar enfortint els músculs i es va convertir en una dona corpulenta, amb uns pits enormes i una força hercúlea. No resultava atractiva pel sexe contrari, al qual imposava respecte aquella massa musculosa, dotada de rellevant energia i amb una enganyosa mansuetud aparent. Quan treia el geni, ningú podia preveure on podria arribar aquella rierada desbocada.
Les amigues topaven amb una estructura poc habitual. Aquella seguretat i aquella energia no les atreia i obviaven tant com podien les intimitats i les simples relacions entre companyes. Aquells detallets que tant enriqueixen la condició femenina...
Ella va dedicar tota la seva tendresa a un discapacitat, un subnormal en sentit estricte, un cosí de segon grau, Robert, que era una càrrega per la família amb pocs recursos econòmics i també amb poques llums intel·lectuals, els quals, tot i estimar el pobre discapacitat, no n'haurien tret mai res de profit, sense l'ajuda de la cosina Basilissa, que aviat s'en va fer càrrec i el va anar promocionant, dins del que cabia, naturalment. Tot i això, la Basilissa feia prodigis amb enèrgica dedicació. Li va buscar feina amb la seva habitual obstinació. Una feina adequada, naturalment. La Basilissa era intel·ligent.
Ara el noi podia treballar i ser útil a casa seva, amb cofòia satisfacció de la cossineta.
Aplegant de la feina, la Basilissa anava a trobar el noi, en Robert que l'esperava al portal del taller, on feia uns treballs senzills, peró ben fets i rentables pel taller.
I tornaven a casa rient pel carrer i saludant a la gent, que ja els coneixien per habituals.
De vegades en Robert havia de tornar sol. Ningú hi patia gaire, perquè el camí el tenia prou apamat. I també el coneixia tothom. Si mai tenia algun problema, qualsevol el podia encaminar o treure'l del mal pas. Fins que algú va observar que el noi tenia diners i de tant en tant es comprava capritxets a les botigues de la Rambleta.
Va començar a acompanyar-lo els dies que no hi anava la Basilissa i a convidar-lo a un gelat, com aquell qui res i després passaven per la placeta, on seien una estona en un banc, sota d'un magnífic cedre. Venien altres amics, que fumaven, reien, reien molt i feien conversa tots plegats.
En Robert va començar a prescindir tant com podia de la Basilissa. Ja no volia que l'acompanyés. Es trobava bé amb els nous amics, que no sols no el controlaven, sinó que li obrien horitzons nous i agradables.
- Ja sóc gran, saps ? No cal que sempre m'acompanyis. Ja sé anar sol. Què et penses ?
La Basilissa va pensar que era un passet més, si el noi se sentia segur. Però l'instint de la Basilissa l'estava prevenint que allò podria no anar prou bé. I no obstant, s'imposava a ella mateixa i deixava fer al Robert. No podia estar tota la vida portant ella l'iniciativa...
L'iniciativa l'havien agafat els altres, principalment un camell de cocaïna anomenat Vasili. Ves quins pebrots ! Vasili, el masculí de Basilissa.
Total que, d'amagat del tot de la noia, que neguitosa, de tant en tant aterrissava al banc de sota del cedre, en Robert va anar entrant en una espiral que el va portar primer a demanar diners a la seva cosina i després a robar-li del moneder, amb una habilitat de debó sorprenent per la seva limitació, fins que la Basilissa en va tenir coneixement.
Com era possible que no ho hagués advertit abans ? - Basilissa, que n'ets de burra!
I es donava unes bufetades a cada galta, que haurien fet tremolar la terra, de no haver absorbit ella tota l'energia en la seva immensa massa, sobre tot en les flonjors de les davanteres, ideals per amortir sacsejades. A casa seva es van arribar a preocupar d'aquelles galtes que tant sovint se li posaven tan enceses. I és que la Basilissa n'estava preparant una de grossa.
Va treure del subconscient una manyagueria pertorbadora, una tendresa immoral, un atreviment impensable i, fent-se el distret, es va interessar per aquell relaxament que observava en el seu pupil, que tan bé li feia, pobret ! I anava sovint a les reunions on queia fatal a la concurrència, fins que es va interessar pels paperets amb polvets, disposada a pagar. Va exigir una condició absoluta. No ho havia de saber mai en Robert. Tots van riure. Ella, decidida, va fer que se n'anava i els altres van cuitar a prometre absoluta discreció, per no perdre el negoci. També va aprofitar per exposar a la concurrència que en Robert, actualment tenia problemes molt greus. Havia començat a robar a la família i inclús a la feina. De moment caldria esperar que es normalitzessin les coses perquè tornés...Caldria arreglar tot aquell desgavell, pobret. No es controlava gaire... Aprofitava aquestes confidències per posar-se a la vora del Vasili, fent jocs de paraules amb els seus noms, sense tenir gaire idea de la relació que tenien i li feia sentir la suavitat dels volums que duia al davant. L'Arrupit, com li deien a en Vasili, va caure en el compte que aquella voluminosa i flonja suavitat, que tot sovint l'aclaparava amb el seu volum i pes, corresponia a uns pits i de mica en mica s'hi va anar afeccionant i va respondre a les insidioses empentes, oposant-hi una lleu resistència de consentiment. Li va semblar que es destacaven amb força la turgència dels mugrons i tot... Ella malignament, provava de fer-li evident aquella consistència i, quan l'Arupit va provar de passar més avall, es va quadrar amb tota la seva imponent grandària corporal. Va ser una imprudència. L'Arrupit de moment va vacil·lar i no pas per efecte dels polvets, sinó de l'esglai de poder sentir-se esclafat per aquella massa arrodonida que tenia al davant. Un cataclisme. Però, només de moment. De seguida es va envalentí, fent el gallet...
Era el que esperava la noia. Li va seguir la beta amb aparent submissió i, entre manyagueries i magrejos, va acabar deixant-se morrejar. Ella el va deixar que s'anés escalfant, fins que amb presses i precipitadament se'l va emportar literalment a un magatzem de caixes de confitura, del que ella, per la feina, tenia la clau. Allà dins va encendre un llum de peu i hi va posar un drap, de manera que només donava una llum somorta i va arrossegar l'Arrupit a una pila de capses de cartró desplegades, que podia ser una plataforma confortable, donades les circumstàncies. Amb gestos amanerats, que havia vist a la tele, es va començar a afluixar els botons de la camisa i van aparèixer uns sostens que embotien els imponents i poderosos pits. Es va girar d'esquena i es va treure el gafet de la gafeta, alliberant aquella immensitat encara turgent, amb dos botons projectant-se endavant i que bé podien pronosticar una immediata agressió... es va anar tombant paulatinament, ensenyant el perfil primer i la frontalita absoluta després, acostant-se implacable sobre aquell Arrupit cofoi, però més aviat sorneguer, que no acabava d'entendre aquell rampell eròtic d'aquella bleda i va deixar fer. La Basilissa li va fregar el nas i els llavis amb els mugrons i quan ell s'hi va posar pou bé, el va estrènyer amb tot el braç, com una tenalla de ferro, el cap contra el pit, amorrat de nas i boca i amb l'altr
e braç el paralitzava per la cintura, esclafant-lo contra el seu poderós ventre. L'Arrupit no era pas manc i de moment va provar de mossegar-li la mamella amb tota la boca i si bé va conseguir de tancar-la, també va conseguir que encara l'apretés més fort, impedint-li la respiració amb tota la boca plena. Per més que sacsejava esfereït, la Basilissa l'anava aixafant inexorable contra la pila de cartrons, deixant-se-li anar al damunt i impedint-li d'accionar de mans i peus, fins que va conseguir que s'abaixés del tot, com diuen els estudiants de medicina.
Llavors va notar que li feia mal el pit i que en tenia un tros a dins de la boca de l'interfecte. De la ferida li rajava sang. Es va assegurar que aquell no es movia i va buscar la famaciola al lavabo del magatzem. Netejada amb aigua de l'aixeta i una mica d'aigua oxigenada i atapeït un bon floc de cotofluix, l'aguanta amb esparadrap. Hi havia una nevera i va trobar glaçons, que es va posar en una bossa sobre la ferida. Després va buidar un flasconet de vidre de confitura, amb tapa de rosca, el va netejar, hi va posar glaçons i sal, que també va trobar per sort vora la nevera i hi va posar el trocet de pit que va treure de la boca de l'ofegat.
Com que era ben fosc, es va carregar el cadàver a l'esquena i el va deixar abandonat en un racó del carrer. Li va escampar alguna papereta de les que ell duia a la butxaca per la boca, nas i pitrera, deixant els papers a la vista i se'n va anar a les urgències de l'ambulatori més pròxim, perquè li enganxessin el tros de pit per microcirurgia. Els cirurgians naturalment intrigats, volien saber, per activa i per passiva, com havia sigut, però ella va saber anar fent l'orni i no en van treure l'aigua clara de cap manera. Tenia bona salut i aviat se li va curar del tot i amb prou feines se li notava. Només quan havia de canviar el temps, li produïa una lleugera sensació com un pessigolleig. Tant bona feina havien fet aquells alegres xicots de les urgències... La policia quan va trobar en Vasili, van informar de sobredossi aparent. El forense, aturada cardíaca per sofocamet. No van poder deduir res de les restes de sang a l'entorn de la boca. Podia ser suïcidi o revenja entre mafiosos. Tard o d'hora es podria aclarir.
Però tornem al que cal. La Basilissa, tant bon punt va poder, immediatament se'n va anar a trobar en Robert.
- Et farè una cara nova, li diu de seguida. Ja t'arreglaré jo, pocavergonya !
- Toca'm, si t'atreveixes !
- Ja saps per què vinc.
- No em toquis, que ets una bèstia.
- Robert, no m'encenguis la sang.
- Truja, més que truja ! No em toquis !
- Robert, que m'estic enfadant i prendràs mal de debò !
- Ho diré al jutge. Que m'has pegat.
- Et pegaré i fort, però, per ara, encara no t'he tocat.
- Cridaré molt fort i tothom em sentirà.
- Saps que li diré jo al jutge ?
- Res no li diràs. Truja, més que truja.
- Ja ho cec que li diré. Saps per què t'han tret de la feina ?
Saps per què no han dit res a ningú ? Saps per què a mi, sì, que m'ho han dit ?
Saps per què els teus pares ploren i no diuen res ?
Ho saps, oi que ho saps ? Jo també ho sé !
I li diré al jutge. Què et sembla ? Vols que jo li digui al jutge tot el que jo sé, eh ?
I la Basilissa es dóna una bufetada a ella mateixa.
- Li diré al jutge que no t'has portat bé.
I la Basilissa es donar una altre bufetada amb tota la força que li es possible, de manera que trontolla i tot.
- Li diré que t'has rigut de nosaltres, que t'estimem !
La Basilissa li dona una solemne plantofada al Robert, que va de corcoll.
- Ets una truja, sí una truja, truja, truja..
- Robert que rebràs. Posa't dret. Vine. Acosta't.
La Basilissa es torna a donar dues bufetades més a la cara, que ja té ben vermella.
En Robert s'aparta, posant-se les mans a la cara i arrenca a plorar estrepitosament.
- Ets una truja, però no em peguis.
- En què quedem ?
- No em peguis més. No ho faré mai més. No ho faré mai més !
I torna a plorar i a singlotar.
- No ho faré mai més. !
- Vine, acosta't.
- No, que em pegaràs... Ets una truja...Jo t'estimo...Basilissa !
La Basilissa li eixuga el nas i les llàgrimes amb un mocador net.
- Acostat...Jo també t'estimo.
En Robert se li acosta i li arrepenja el cap a sobre del pit.
- No. A aquest costat no, que em fa mal. A l'altre costat.
I la Basilissa l'abraça amb una tendresa infinita...

Comentaris

  • Morós i amorós.[Ofensiu]
    eudald | 12-03-2007

    He de confessar que la primera idea va ser un acudit:
    Morir sufocat per unes mamelles exhuberants. I la mossegada.
    Per altra part el discurs del relat està sòlidament estructurat: m'he remès a unes actituds primàries, que poden ser un paradigme de simple humanitat, al marge de consideracions morals convencionals.
    Les premises:El peculiar acomplexament de la noia per unes circumstàncies familiars, no és cap arbitrarietat.La gana compulsiva, tampoc. La transferència de sentiment cap el discapacitat, penso que és una bella trovalla. Una poderosa força de la naturalesa compensa la debiltat desequilibrada del discapacitat. La tendresa, l'amor, és una adquisició de l'humanitat. Una consequència evolutiva. Conflicte:Amb l'inevitable xoc de forces: l'oportunisme contra el tendre, pero sabi i implacable amor de la sinceritat, fins a cert punt ingènua. Potser millor dit, primitiva.
    En quan a la premeditació de la noia, crec que queda molt atenuada per l'inèrcia de l'obstinació, passió en marxa, que obnuvila i porta a circumstàncies peremptòries que precipiten els aconteixements.
    Desenllaç:I la tragèdia.
    Perorata:I el retorn a l'equilibri al final. La tendresa.

    Morositat. La literatura és morositat. O preferiu la pueril i buida literatura de molts forums i xats. En tot cas és una altre cosa...Jo prefereixo la bella, elegant, sàbia i irònica morositat de Janot Martorell quan ens explica el que li va dir en Tirant a la Carmesina i del que li va contestar la Carmesina al Tirant...Un capítol darrera l'altre per no dir quasi bé res...

  • Fugir per la tangent.[Ofensiu]
    bertran | 11-03-2007

    Senyor Eudald: Vostè s'escapa embestint contra els medis i no fa cap referència al relat. Preferiria parlar del relat: En primer lloc la qualificació d'humor no és adequada, més aviat és una tragèdia sinistra. Per altra part entretenir-se morosament en alguns detalls, no confirma la seva afirmació de que el molesta la violència. En general el relat és moròs en els aspectes més esqueixats. A cap mare li agrada que li comparin el nadò amb una granota o un gripau. En tot cas el seu sentit de l'humor té la densitat de la sal morra...!

  • Pescar l'audiència.[Ofensiu]
    eudald | 11-03-2007

    Amic Bertran: Li agraeixo la seva enèrgica repulsa.
    Em caldrà reflexionar per què he recorregut a aquest tema.
    A mi mateix sempre m'ha repugnat.
    Em sembla massa fàcil i massa gastat.
    És per atrapar l'atenció de la gent. És així.
    Estic amb vostè referent a la violència i l'hipocresia dels medis.
    Ambigüitats comercials!
    Però, tornem-hi, si no és amb truculència, la gent no para atenció.
    Tant ens hi han acostumat. I també, valem tant poc!
    Ahir vespre vaig veure una pel-lícola de molta audiència. S'estava pendent d'una pistola en tota la llargada considerable del relat. Ho condicionava absolutament tot. Pronosticava una mort segura. L'imatge de la pistola apareixia en cicles periódics. Amb un émfassi obsessiu. Contínues escenes de violència, palesa o latent. S'encadenaven sense solució de continuitat. Sadisme malaltís!
    El negoci de les pistoles a América és una qüestió financera, no moral.
    Ens està arribant a casa nostra.
    Ara bé. Res de nou sota el sol!
    Les tragèdies d'Èsquil, de Sófocles o d'Eurípides no són una novel-la rosa.
    Peró tenen un component de profunda reflexió.
    Ara no es porta. I molt menys en l'exaltació gratuita de la violència dels medis.
    Per ells només és una qüestió d'audiència.
    Sóm molt frívols. Només ens preocupa la Seguretat (i també la Social). I als medis també!
    La vida comporta la mort. Cada dia caminem cap a la mort. I no ens deixa indiferents...
    Però accepto el repte: El que compta és la vida, per ella mateixa.
    Que és trascendent en el temps. És a dir l'eternitat.

  • cantem la vida![Ofensiu]
    bertran | 10-03-2007

    Amic Eudald: De broma en broma vostè ens porta a un horrible assassinat. Per justificar-ho aplica un recurs sentimental d'una noieta molt grassa i acomplexada. També em sembla cruel anar creant una atmòsfera angoixosa per una banda i acudits fent brometa per l'altra. I el que encara em sembla més reprobable es que l'altre protagonista sigui un discapacitat. A més a més, es va entretenint morosament, rellepant-se els llavis amb delectació mal dissimulada, però allargant el relat innecessàriament. Vostè parla de tendresa, però...Si correspongués a una fet real, caldria accepta-lo, la realitat és com és, però se suposa que és una invenció. En uns moments en que els medis usen i abusen de la violència gratuita, potser caldria una mica d'aire fresc amb un cant a la vida i no a la mort violenta. Perdoni aquest esbronc, però fa massa dies que tinc el pap ple…Rebi de totes maneres un salutació cordial i espero que sabrem dialogar.

  • cantem la vida![Ofensiu]
    bertran | 10-03-2007

    Amic Eudald: De broma en broma vostè ens porta a un horrible assassinat. Per justificar-ho aplica un recurs sentimental d'una noieta molt grassa i acomplexada. També em sembla cruel anar creant una atmòsfera angoixosa per una banda i acudits fent brometa per l'altra. I el que encara em sembla més reprobable es que l'altre protagonista sigui un discapacitat. A més a més, es va entretenint morosament, rellepant-se els llavis amb delectació mal dissimulada, però allargant el relat innecessàriament. Si correspongués a una fet real, caldria accepta-lo, la realitat és com és, però se suposa que és una invenció. En uns moments en que els medis usen i abusen de la violència gratuita, potser caldria una mica d'aire fresc amb un cant a la vida i no a la mort violenta. Perdoni aquest esbronc, però fa massa dies que tinc el pap ple…Rebi de totes maneres un salutació cordial i espero que sabrem dialogar.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de eudald

eudald

3 Relats

5 Comentaris

2972 Lectures

Valoració de l'autor: 5.00

Biografia:
La meva història és ben poc rellevant. M'he dedicat a diferentes feines i cap relacionada amb les lletres. El meu pare criava porcs. No ho dic pels meus germans ni per mi. El meu pare era aficionat a la fotografia i en totes les meves fotografies de noi, estic al costat del berro, amb el qual vaig anar creixent. Ell, el berro, va arribar a pesar 514 Kg. He preferit les activitats diem-ne vitalistes. He escalat, he fet castells, visc a pagès, faig anar la xapeta i la destral i en general treballo amb les mans. He llegit poca literatura i molt de teatre, des d'Ésquil fins a Ionesco. La novel.la trobo que ho fan massa llarg. Potser el Tirant… La poesia se m'escapa. És massa subtil per mi… Potser Rilke i Foix. És a dir he agafat el rabe per les fulles. Vais al teatre i m'avorreix. No ho fan mai al meu gust. Prefereixo Youtube a la televisió i al cinema. En fi. Potser quan seré més gran aprendré alguna cosa.