La barra de Babel

BARRA DE BABEL

Honestament, no puc esbrinar quan me n'adonava que allà on era nascut, havia una altra llengua que aquella que al meu voltant sempre sentia. Trigaria molt més a saber que aquell idioma mig amagat, que a voltes només sentiria que un mot sense poder reconèixer que fos d'un parlar diferent, era el propi i natural al meu territori.
Dissortadament, la malifeta començà quan els avis catalans bastien la seva parella i la comunicació de la família que creaven, en castellà. El canvi lingüístic esdevindria terminant. El meu pare, més tard, ho repetiria i obeiria sense ni tan sols plantejar-se la qüestió. En suma, només en dues generacions, de l'avi al pare i del pare vers mi, la família sencera arraconava el català pel castellà.
Som a la Catalunya sotmesa a Espanya i al franquisme, la dels anys seixanta; i som també al barri de Sarrià. Ací, molts catalans nous-rics i nouvinguts a aquesta antiga vila, començarien a parlar el castellà al carrer i deixarien el català a casa com si fos un drap brut que hom se n'avergonyeix. La meva família també era nouvinguda en aquesta vella municipalitat, però no eren nous-rics, eren més aviat nous pobres, tot just estrenats, i vells rics tan sols d'una generació ençà. Els meus, curiosament, feien tot el contrari que els altres; l'avi parlaria a les botigues, amb els amics i coneguts catalans en català, però la comunicació amb la dona catalana i amb els fills, seria només en castellà. L'avia faria ben bé el mateix, només empraria el català fora de la família i el seu voltant.
La meva mare és castellana. El meu pare i la mare van seguir el model, aleshores, es parlen i ens parlen en castellà. La mare sempre m'ha dit que l'hauria agradat que el pare hagués parlat als fills en català, i amb ella també; el pare no ho hagués fet mai, i si la muller hagués estat catalana, també hauria repetit el mateix mètode. Tenim l'exemple del germà gran patern i la seva dona, catalana de soca-rel i a més de poble; doncs res, van fer la família en castellà. Que la mare em parlés castellà, benvingut sia!; era el que havia de fer, però que el pare i la família catalana em parlessin i es parlessin en castellà, ..., gens encertat. No li desitjo a ningú. Sembla una ximpleria, però no ho és. Mentre, han passat els anys, ho he sentit cada cop com més fals, feble, covard, menyspreable i artificial. Al cap i a la fi, només creà que nombroses frustracions ben visibles, i un munt de personalitats incompletes, ben amagades. Un exemple tan viu de descatalanització lingüística, tot i que anessin tot el dia amb la barretina i la botifarra a la boca, fa molta pena. Les tradicions poden transformar-se, els individus han de triar la seva pròpia individualitat, la llengua ha de progressar; ara bé, canviar l'idioma? Per què? Tanmateix, el més contradictori és que la meva família havia estat sempre molt catalana en el seu tarannà, i força aferrada a les tradicions i als seus vells ritus. Certament, aquest grau tan dens de catalanitat antropològica de mena, podríem dir, llevat de la música dels mots castellans que hi desentonaven, no l'he vist tan palès en una altra família. Al capdavall, se sentia tot plegat com una traducció o, més ben dit, representació.
Jo no sabia que havia nascut en un any, el 65, que arribaria a Catalunya, la mateixa població emigrant, originària d'altres llocs d'Espanya, que la població que ja hi teníem. Així doncs, en aquell moment es perdria la majoria catalanoparlant al Principat per a convertir-se en la meitat; potser, una mica menys si hi afegim: les famílies mixtes d'emigracions passades acovardides per la dictadura; més alguns individus no plenament integrats d'aquestes; més també vells funcionaris espanyols; i per acabar-ho d'adobar, famílies com la meva, catalanes, que havien fet el canvi al castellà dintre de la mateixa família; o aquells catalans, pertanyents als barris benestants, que parlarien entre ells, al carrer, en castellà. Per tant, no podríem dir que el paisatge fos gaire afalagador. Amb l'amuntegament de guetos d'emigrants al voltant de la capital catalana, des de l'any 65, Catalunya patiria el perill més greu de la seva existència com a entitat. Franco, en un tres i no res, ens posava una de les feines més difícils de la nostra història. Tanmateix, segons el lloc a on es mirés, la realitat esdevenia com un miratge o un somni: mentre en uns territoris les referències catalanes havien desaparegut completament, en d'altres no hi havia gaires canvis per a imaginar-se una gran desfeta.
Excepte en els pobles, per a molts catalans de ciutat, conservadors i tradicionalistes, lluitar per a mantenir el català havia estat tant sols feina de revolucionaris; ells ja n'eren prou de catalans, i parlar castellà els distingia del poble menestral, d'aquells de comarques i de pagès. També així, menyspreaven, directament, a tots aquells que, ben aviat, havien esdevingut els nous catalans que vingueren de l'Aragó, València o Múrcia. Sobtadament, molts d'aquests s'integraren amb l'idioma de seguida, gràcies al fet de la dispersió de la població i la no proliferació de guetos. Fins i tot, molts d'ells ja haurien lluitat en la resistència obrera catalana, abans i durant la guerra civil. Però la situació del 65 fou del tot diferent. Catalunya patia el perill de passar de convertir-se en una Irlanda, la encara sotmesa a Anglaterra, a una Irlanda del Nord. Aquest risc, mirat amb els ulls d'enguany, a poc de mig segle després, encara ens amenaça. Diuen que un dels èxits del pujolisme va ser la tan encertada, per a aquell moment, pluja fina, i que aquesta va poder treure suaument tot el feixuc pes d'aquella situació tan comprometedora per a la nostra supervivència.
Quins són aquells petits records que tinc de l'existència del català?; i sense ser gaire conscient de la seva funció, i que tingués un nom, per què apareixia a voltes en una minsa dosi i per què només a vegades? De l'escola no en tinc cap de record; llavors anàvem a l'Escola Santa Teresa-Ganduxer, i crec que l'església, sobretot a ciutat, va ésser de les primeres institucions a descatalanitzar fortament el país. Després, al Padre Manyanet, col·legi privat de les Corts, a part del cognom, no puc recordar cap signe, cap paraula, cap explicació; res! Més tard, en el primer any de l'antiga EGB, a la Escola Uruguai, malgrat que estigués ben a prop del barri de Gràcia, i la seva pròpia resistència, tampoc no hi ha res que m'ajudi. Res, un altre cop! Quan penso en els set primers anys de la meva vida, abans d'anar-nos a viure a Madrid amb els pares, els records sonors, visuals, o sentimentals, on pogués reconèixer l'existència d'una altra llengua, no hi són. És com si, al meu voltant, ningú m'hagués volgut explicar res del que s'estava fent, o desfent, o amagant, ..., el que fos; res!; un altre cop, silenci!
Descriuré els únics cops, perquè jo així pugui entendre que, potser, si que vaig ser testimoni de sentir a voltes el català. Apareixia, a estones, en una situació que se n'anava repetint i que, certament, era l'únic moment que la família catalana m'adreçaria unes quantes paraules; que no farien més que quatre frases, tot plegat! La repetició dels mots provocà que mai me n'oblidés d'aquests, com també de la tonada al seu voltant; ara bé, trobaré sempre a faltar que algú, aleshores, em digués que aquella cançó estava cantada en la llengua pròpia del país on havia nascut.
El meu avi, amb la boina negra i les seves ulleres fosques, assegut a la seva butaca de la galeria, i algú dels seus fills al voltant: el meu pare, l'oncle Jaume, l'oncle Bernat i, potser, si era una festa Riba d'aquelles sagrades, hi seria també el rebel oncle Ernest. Les dones estarien, al voltant de la iaia, anant de la cuina cap allà on els homes i cap allà on la quitxalla. Hi hauria hagut una gran reunió familiar amb un bon dinar, sopar, i tot i més. Llavors, al jardí de fora i més endavant a l'hortet, l'avi ja n'hauria fet prou i estaria descansant prop dels seus. Deien que s'estava quedant cec, amb molta rapidesa. Segurament, massa llum li faria nosa, malgrat portar sempre ulleres negres. Nosaltres estaríem per l'hort, corrent, obeint els jocs conduïts pel pervers cosí gran. Jo aniria darrera del meu germà, perquè no em deixessin, com sempre, tot sol. De cop i volta, l'avi voldria tenir els seus néts tots al seu voltant i fruir, de ben a prop, l'existència de la més nova generació Riba. Aleshores, érem quatre amb la germana del cosí. A vegades es pensaria que el joc era sols pels mascles i es deixaria a la petitona entre les dones.
Pare i oncles sortirien a buscar-nos, no massa lluny, i ens traurien de les mans fang i insectes. De sobte, ens trobàvem tots esguardant l'avi que ens mirava ple de tendresa. Certament, pensaria que s'haurien d'aprofitar aquells moments i guaitar als seus néts com el millor regal del dia; per a veure-hi un xic més el poc que hi veia; pel goig de sentir l'energia jove que corria pels nostres cossos i sacsejava tot l'ambient; per a descansar de la vida adulta i de tot un difícil passat; per a caure en la frescor, en una minsa estona, de la nostra ignorància i innocència.
Un al costat de l'altre, els nets restàvem drets a l'alçada del cap de l'avi assegut. Els fills esperaven també asseguts al voltant, deixant-li tot el protagonisme. El iaio triava un de nosaltres, i el pare, o algú dels oncles, ens agafava i ens deixava de bocaterrosa amb el tors sobre les cames de l'avi. De sobte, tots els adults començaven a cantar: "El senyor Ramon enganya les criades. El senyor Ramon enganya tot el món. Les pobres criades se'l tiren al damunt. Tu ru rút, tu ru rút. Qui gemega, ja ha rebut". I quan sonava aquest "ja ha rebut", algú dels fills, o l'avi mateix, ens fotia una manotada al cul, com si fos un fuet. De seguida, tothom preguntava: "qui ha estat?". El nen corresponent deia: "l'oncle X". Els adults, tots a l'hora deien: "no!". I tornaven, un altre cop, a cantar la mateixa cançó, deixant la fuetada pel final. Aquest joc el repetie
n dues o tres vegades si no hi havia encert, suficients perquè l'infant no es pensés que això s'eternitzaria i que, potser, no li estarien dient la veritat. Quan acabaven amb un net, agafaven un altre, i així tots els cosins podíem veure el joc també com a espectadors; fins que acabaven amb tots. Tothom hi posava el cul, un cop com a mínim. Aquell joc es repetia en les reunions més importants de la família. És el record més tendre que tinc de l'avi. Eren aquells moments quan el tindríem més a prop i més per nosaltres, com si tots pertanyéssim a un conjunt d'alguna cosa molt concreta.
"El senyor Ramon enganya les criades". M'imagino un home burgès amb unes quantes criades joves, i la família sencera mirant el cel, a un altre lloc, mentre ell va seduint-les, enganyant-les. El senyor té el poder, i si se li aixeca el caprici, per a una criada hi ha tan sols dos camins possibles: obrir les cames o obrir la porta del carrer. I quants nascuts sense pare oficial portarien aquesta cançó ben a sobre, com una creu? A més, al capdavall, seria el senyor, o algú dels respectables més destorbat i ofès, que pagaria pel silenci de la criada prenyada, i perquè toqués el dos sense fer massa soroll. O sia, aquesta beneita sempre acabava al carrer, tard o d'hora. L'única diferència era sortir amb dignitat, pobre, sense referències, o sortir amb uns quants calerons, foradada per totes bandes, i potser, fins i tot, recomanada.
"El senyor Ramon enganya a tot el món". Bé, sembla que el senyor ja ens el comencen a definir més. Té molts quartos, bons contactes, i fa quasi tot el que vol. Es creu que ho pot pagar tot amb el seu capital. Quin munt de Senyors Ramon, oi? Bé, i què més?
"Les pobres criades se'l tiren al damunt". Es llancen a sobre per a guanyar-se uns quants favors més, o és més tard, que després de les corregudes del caprici, signades amb bigoti, que esperen més serioses compensacions?
"Tu ru rút, tu ru rút. Qui gemega, ja ha rebut!". Això em fa pensar més que la resta. A més a més, era de tots els versos, el més allunyat respecte al castellà. I de ben segur que ací, aleshores, no ens podria passar desapercebut que la cançó ens apareixia amb una altra llengua. Malgrat que mai havia rebut cap formació o, fins i tot, cap esment de l'existència del català, tinc el pressentiment que vaig entendre la cançó. Era com si aquest joc al que ens sotmetien els adults, i que tant hi fruïen, ja n'expliqués el més escaient. Jo entenia de seguida que mai no havia de queixar-me'n, ni gens ni mica, per aquests flagells al cul, per bé que sabés que també podrien continuar, malgrat que encertés qui havia estat. Jo no podia verificar el meu encert o desencert, de cap manera. En resum, la cançó, al capdavall, parlava d'un joc de poder i s'esperava de la benevolència del superior, perquè terminés la fuetada. Així mateix, s'havia d'acceptar el desengany de no veure-hi qui copejava, el culpable. I que més donava, si finalment era tot el joc el que ens fustigava de valent?
"Qui gemega, ja ha rebut". Qui es queixa rep, i rebrà més i més tard, i encara més; però aquest "... ja ha rebut" es deia massa ràpid. S'entén com si en el moment de queixar-se, sols per aquest fet, rebem per dos. Queixar-se del que o qui sigui; queixar-se de la situació de qualsevulla cosa, la faria més gran i encara més inacceptable. Queixar-se del poder, qualsevol de les seves infinites manifestacions. Queixar-se era rebre per si mateix. Sembla que ací se'ns presenti el mot gemegar com massa grotesc, i se'ns vulgui convèncer que l'acceptació de la injustícia del poder, al cap i a la fi, sigui l'únic i el més assenyat camí. Si no acceptem, rebem, i molt més fins que per terra i desmaiats, acabem finalment acceptant. Era el Senyor Ramon que ens aconsellava que no perdéssim el temps, les energies, per a acabar, al capdavall, sempre apallissats per tots cantons.
Aquest joc, certament, era l'únic que coneixia el meu avi. Semblava com si tingués dues parts, atès que després continuaríem la mateixa jugada, tot i que es canviava la cançó per aquesta altra: "poron pon pón, poron pon, poron pon pero, porón; poron pon, poron pon pero, porón,.......". I això què, ho cantaven les criades andaluses que havien vingut a Catalunya al 65, o va ser una mica abans? O potser, era una d'aquelles cançons d'estiu que ja hauria sortit per la radio per a engrescar a tot l'imperi? I això què, era el meu avi posant-li exotisme i alegria espanyola? És curiós que el "poron pon pón......." vingués després. La primera cançó era ben descriptiva sobre les regles indiscutibles del poder: on mai no hi hauria cap manera de fugir i de lliurar-se'n, on hi seriem esclaus dels seus capricis fins al final, i on l'única sortida raonable seria l'acceptació de la seva eterna existència. La segona tonada vindria després, per a dir-nos que l'acceptació l'hauríem de portar amb molta alegria i provar d'esborrar qualsevol tipus d'amargor que aparegués. Què?; què us ha semblat aquest joc per a la canalla?
Nosaltres, llavors, no enteníem el rerefons sencer de tots aquells mots, no sols degut a l'idioma tan desconegut, però si que ens adonàvem de les qüestions més pràctiques i principals del joc. És possible que en aquesta escena tan repetida amb els adults, els seus productors i col·laboradors mai no haurien pensat en tots aquests detalls, perquè així ho entenguéssim. Sens dubte, la realitat s'escenificava per ella mateixa amb tota perfecció.
L'avia i la seva germana eren nascudes a Barcelona, d'una dona del Maresme i d'un home de Burgos. Aquest senyor va morir quan les nenes encara no havien sortit del bressol. Llavors es pot dir que molt poc van ésser conscients de l'existència del pare. La mare, catalana de soca-rel, decidia que per respecte al marit mort, parlaria en castellà a ses filles. El marit mai podria tornar-li l'agraïment per aquest, suposadament, respecte de la seva dona. De totes maneres, és molt estrany que una dona canvií la llengua materna per un altre, i més encara després que el pare hagués mort. On rau la veritat de tot això? Què s'estaria vivint a Catalunya perquè es poguessin donar aquestes i altres grotesques situacions?
Jo només sé, que la meva besàvia del Maresme, era descrita per la meva avia com una dona molt alegre, oberta i divertida. Ballava, fins i tot, sevillanes i flamenc amb tota perfecció. L'avia sempre em deia, plena d'orgull, que tothom deia que no semblava catalana, per la gràcia i l'alegria que portava. Al meu parer, pel que vaig descobrir pel so ficat entre els seus mots, l'avia sentia amor i odi per la seva burgesia catalana. Certament, encara més la trasbalsaria que la seva mare li parlés en una llengua estranya a la terra, que la discriminava, en certa manera, davant dels altres. Així doncs, va ésser ella la primera que viuria el canvi lingüístic a la família. Més tard, aniria al col·legi francès de Les Dames Negres. Aquesta escola per a burgeses, s'establí a la Travessera de Gràcia, allà on més tard obririen La Filmoteca de Catalunya.
A les ciutats catalanes, la gent benestant, burgesos o petits burgesos, havien començat a abandonar progressivament el català, des de mitjans del segle XIX. La Renaixença seria un avís que s'adreçava a ells, perquè això no anés a més; mentre que el poble mai no s'havia plantejat deixar la seva fidelitat a l'idioma. Sobtadament, un segle i mig després de la desfeta de Catalunya davant d'Espanya i França, començaríem a patir les conseqüències més greus en allò més comú i digne d'un poble. S'iniciava la fractura social amb la pròpia llengua. Era més fàcil estar al costat del poder, oi? Les qüestions socials agafarien més força que el record de la desfeta política i nacional. Molts països d'Europa vivien situacions semblants amb les llengües: el francès era idioma de prestigi gairebé arreu, mentre que l'alemany era la llengua del poder en l'extensa monarquia austrohongaresa.
Quan jo només tenia set anys, l'empresa del pare l'enviava cap a Madrid. Hi anàrem tots darrera d'ell: la mare, el germà i jo.
Jo no sabia res encara de Catalunya. "Jo vinc d'un silenci", com deia en Raimon. Tampoc sabia res del lloc a on m'emportaven. A Madrid, m'anirien dient ben aviat, amb les seves sorprenents reaccions, que hi havia alguna cosa que no rutllava bé entre ells i el meu lloc de naixement. Al meu voltant no hi havia res, perquè jo pogués esbrinar que havia passat alguna cosa, i ben greu, sembla. El pare només ens diria, a soles, entre nosaltres, als seus dos fills, que vivíem en una dictadura; i ben fluixet també deia que no pensava com ells, però que era perillós parlar-ne, que el podrien portar a la presó.
A l'escola La Almudena, una d'aquelles estatals i grises, el professor em diria, al costat de la seva taula, entre nosaltres, una frase en català, tot just després de dir-li que jo era de Barcelona. Va ésser el primer cop que la sentiria; després, a Madrid, aquesta s'aniria repetint com la ceba. No sabien un altre? Potser, va ésser el primer cop que algú em va dir quelcom en aquesta llengua, sense haver de cantar-me una cançó i haver de participar d'un joc entre adults. El mestre em digué: "Barcelona és bona si la bossa sona". Ho deia molt malament, és clar, però estava ben satisfet d'haver-ho dit. És aquell orgull que tothom calça quan sap alguna cosa d'algun territori, que de seguida, com un llampec, t'ho diu amb les galtes ben amples. Però crec que no vaig entendre del tot el que em deia. Ja he dit abans que l'única classe que havia tingut, sense que ells així ho entenguessin, fou la cançó de "El senyor Ramon". Un altre dia que em cridà a la seva taula, m'hi vaig atansar. No sé ni quan ni per què, però em va sortir un "tu" de la meva boca. Era aquell "tu" que en el parlar de Barcelona, parlant en castellà també, apareixia al final de la frase, com una exclamació. Per exemple, "Me he comprado una moto, tú". Un "tú" que pels castellans els semblaria molt difícil d'entendre. Doncs, en la resposta a una pregunta seva, inconscientment, em
va sortir un "tu" d'aquests. I és clar, jo ja sabia que als mestres no se'ls tuteja. Llavors el mestre, enrabiat, em va dir que quin era aquell parlar de Barcelona; que a la meva ciutat no n'havia de respecte per la gent adulta?
Passava el temps i ens fèiem més grans. Vam canviar d'escola un any més tard. No rebria dels adults, a l'escola, més comentaris sobre Catalunya fins passats dos cursos. El professor, tutor de cinquè d'EGB, era valencià. Jo no sabia el que era un valencià, i menys encara que compartíem una mateixa llengua. Efectivament, en tots aquells anys a Madrid, mai no vaig sentir de ningú que a l'Estat Espanyol es parlés altre idioma que el castellà. La desinformació era la regla espanyola més ben apresa, i així es copiava la utilitat del més perfecte mètode del centralisme jacobí francès.
Un dia, per no sé quina activitat de classe, vaig portar-hi el meu aparell de música i unes quantes cassets. Els meus companys baixaren corrent al pati, a l'hora de l'esbarjo. El mestre restà a l'aula per una estona i, de cop i volta, em veié tot sol, sentint sardanes. Em preguntà, en veure els meus ulls mirant tan lluny, si m'enyorava.
Sempre me n'havia enyorat! Comptava, fins i tot, els mesos dels anys que passaven, malgrat no saber res del que encara restaria, tal com podien fer els soldats a les acaballes de l'antic servei militar.
Havia una cosa força estranya de viure a Madrid, i tot plegat; certament, podria ser per no saber res dels meus orígens i menys encara del motiu de tantes sobtades reaccions, i alhora tan silenci; però era més greu el silenci que venia de la meva terra i que s'arreplegava al silenci obligat del meu pare i que aterrava ben sòlid enmig de la família castellana.
El meu pare no vivia a Madrid, podríem dir, només hi treballava, i de seguida, automàticament, tornava escopetejat cap a casa. Allà s'enganxava a la televisió, en el poc temps lliure que li restava, i s'hi amagava. Era la mare que l'havia d'arrossegar cap al carrer, per a anar al cinema o al que fos, i així no haver de veure'l amb el cul lligat al sofà, hores i hores com un babau. Si no hagués estat per ella, mai no li hagués sortit d'anar enlloc més que tornar a la terra i guarir-se, amb pany i clau, dintre de la seva família catalana. Així, igualment, vivint a Catalunya, no hagués sortit més que amb els seus i la seva protecció. El pare mai no va creuar la frontera psicològica de la seva família, i ara, aquesta era ben lluny. Treballant tot el dia no se n'adonava que vivia a Madrid. La feina li cobria tot el vertigen i li distreia la ment. Al meu parer, sé que amb el pas del temps, en el pare començà una angoixa ben pregona que el cridava des d'una matriu que ara restava ben lluny.
Havia un oncle a Valladolid, que ens estimava moltíssim. Oficialment, era ben sabut per tothom que era un anticatalà malaltís, sense cap remei. Això, que ho reconeguessin molts membres de la família castellana, on el seu principal gruix pertanyia a la dreta més franquista, havia de ser una gran veritat. Simplement, ens ho advertien, perquè no tinguéssim massa en compte aquest rampell violent seu. Ell sempre ens preguntava que com ens anava en "los Madriles". I més d'algun cop, a nosaltres, als seus nebots, ens va voler tractar de "madrileños". Sé que no m'agradava, ni gens ni mica. Aquest sentiment s'agreujava més pel fet que el pare no ens feia catalans atès que se'ns adreçava en castellà. Mentre, l'oncle ja sabia prou d'on érem, però s'estimava molt més oblidar-se'n del tot.
A l'habitació que per les nits compartia amb el meu germà, a voltes restàvem, abans de tancar la llum, una estona a sobre el llit, sols mirant el sostre. Era quan jo li deia que portaríem ja quatre anys a Madrid i que a Barcelona havíem estat només 7 o 8 anys. El mirava molt amoïnat; li afegia que mai voldria haver de sumar tres anys més a Madrid. El temps a la capital començaria a sumar més del que havia viscut a la meva terra, aleshores seria madrileny i res més, i els meus orígens restarien plenament soterrats pel més gran silenci. De seguida, me'n recordava de com ja ens anomenava l'oncle, i no m'ho podia treure del cap, com tampoc que poc tindria ja a dir en contra d'això. Era l'obsessió més gran que jo tenia de tot plegat. Endemés d'aquests càlculs temporals, quan parlàvem tots dos del fet que encara vivíem a Madrid, ho sentíem com el càstig més negre del nostre destí i una obligació per suportar. Certament, ho sentiríem així, perquè veiem un sentiment amagat en el pare de tristor, pel sol fet de restar allà? No ho sé de ben segur, però quan jo treia aquest tema un altre cop, l'enyorament ens aclaparava molt fortament, com així el sentiment d'angoixa que d'un lloc tan emotiu i nostre, ningú en parlava bé, o amb tranquil·litat, o ni en volia sentir parlar més. I vam plorar tots dos més d'un cop. Aquestes converses les guardàvem com un gran secret entre germans; segurament, fóra l'únic que teníem en comú tots dos i que ens feia sentir ben agermanats.
Els primers anys foren els més durs atès que vam trigar quatre en tornar a Catalunya de visita. Allà, amb el munt d'emocions pròpies del Nadal, fruírem altre cop de les nostres arrelades tradicions catalanes.
Passarien aquells tres anys que igualaven el recompte i encara tres anys més. Jo mai m'hagués imaginat que un dia podria sortir sol, mentre la meva família restaria definitivament a Madrid. Això succeí quan ja hi portava 10 anys, amb disset anys; o sia, segons el meu càlcul, era, en aquell moment, 3 anys més madrileny que català. Ara bé, sobtadament, ben aviat podria començar a sumar temps per a mi, i guanyar finalment aquesta partida.
Vaig viure 16 anys a Catalunya, a la meva ciutat, a la capital catalana. Allà, de mica en mica, vaig trobar-me amb molta gent que no havia triat el silenci, ni mai no havia fet cap canvi lingüístic. Vaig tenir el goig de veure la Catalunya que encara no s'havia perdut, en els pobles, mentre que, malauradament, a les ciutats grans s'esvaïa sense pietat.
Vaig començar a parlar la llengua catalana, tan desconeguda per mi, la del meu petit país, tot just arribar-hi. Feia pràctiques primer amb l'avia, quan érem a soles; tot i que, quan se sentia arribar el meu oncle, el més catalanista de tots ells, amb el soroll de la clau al pany, de seguida l'avia canviava al castellà. Sense cap explicació, les pràctiques s'acabaven de cop; mai no em va dir el per què, jo tampoc li vaig preguntar, atès que sabia que allà alguna cosa no rutllava gens. Quan em vaig adonar de la gravetat i el sense sentit de tot allò, vaig deixar de demanar-li més pràctiques; alhora, ella s'avergonyí i me les deixà d'oferir. Jo no volia amoïnar-la; a més ho trobava tot massa entortolligat. Ja tenia tot el carrer per a continuar l'entrenament. És molt curiós tot plegat, vist que fou ella la segona promotora del canvi lingüístic familiar. Doncs sí, l'avia es pensaria que pel seu fill hagués estat difícil d'entendre aquelles pràctiques, quan ella mai no li havia parlat en la llengua que hauria d'haver estat la materna. L'oncle era una de les personalitats més incompletes i frustrades que he conegut de tan a prop i amb el silenci, imaginable, més gran i sorollós. Tanmateix, estàvem ja en democràcia i, potser, tots se n'adonaven molt més de les conseqüències de tot plegat.
Per una banda, recordem que aquell canvi lingüístic, molt abans de l'emigració del 65, s'havia promogut, amb tot el recolzament espanyol, per a aquells que es volien distingir dels altres; d'una altra, amb la conjuntura post-65, no se'n podien diferenciar de res, atès que estaven parlant la mateixa llengua que gairebé tres milions de treballadors amuntegats, sent castellanoparlant la gran majoria. Igualment, la família seguia parlant en castellà. Emocionalment ningú era capaç de rectificar, de queixar-se'n als altres, d'avergonyir-se de sentir tanta vergonya; res de res! Tots s'estimaven més, sentir que no passava res d'estrany; era la seva única salvació, i ací és on malmetien totes les seves forces. L'únic canvi minúscul fou que, a la pràctica, se sentien més paraules o expressions catalanes entremig de les converses; ací seria un altre cop l'avia la gran protagonista, com si només ella tingués el permís de fer-ho. El més grotesc i malaltís de tot era que en castellà continuaven parlant del dramàtic greuge que teníem amb Espanya.
Vaig conèixer un munt de petits senyors Ramon a la terra catalana. Aquest havien sortit de la cançó amb les seves criades, perquè els reconegués. I al capdavall, vaig reconèixer el gran senyor Ramon; sí, aquell!, el cap i encarregat de tot els altres. Sí!, aquell súper senyor Ramon que vivia fora de Catalunya, alhora a França i a l'Estat Espanyol. Sí!, aquell que havia aixafat, de vergonya i feblesa, el meu pare i a molts altres catalans, deixant-los morir, amb recança, d'un silenci extremadament empipador. I vaig veure també els milions de criades, d'ací i d'allà, de tot el món. I hi vaig reconèixer, i amb molta més dolor, la gran criada, el cap de les criades i encarregada d'aquest tan maltractat, esclau, i esborronat país català, que més d'un cop se li havia acudit gemegar, mentre havia estat rebent fuetades per totes bandes. Ara, teníem la terra envoltada del nostre, ara també: "porón pon pon..." Catalunya, de bocaterrosa, deixava també el tors en les cames plegades del meu avi. El meu país seguia emmalaltit en el joc etern; continuava com begut, ple de recança, esbrinant per totes bandes qui li flagelava el cul.
Si puguès, voldria preguntar-li a l'esperit del meu avi català, quan la nostra dolça Catalunya deixarà de preguntar-se qui ha estat i quan sortirà d'aquest entremaliat joc. Tan de bo, i que així sigui!