La barbuda Bruca

Un relat de: Mena Guiga
Va ser infantada en un castell encantat dalt d'un turó encisador entre boscos de colors poètics a la tardor caducifòlia. La mare va morir en el part. El rei, en agafar la nounada en braços, va tenir un cobriment de cor i... al sot! (amb tota la parafernàlia religiosa que pertocava, és clar!). I la fada va tocar el dos i el tres cames ajudeu-me si esteu prou fortes sense mirar enrere i fuetejant-se amb la vareta. I així la bruixa va poder escombrar la sala, plena de sang seca de la reina desagnada, amb mates de bruc maldestrament lligades fent com de pinzell amb urpes que obrien el terra dolorosament.
La nena era barbuda! Sí, sí!
- Hahahahaha!
Enrigolada, la vella geperuda se la va endur i la va criar per fer-la criada. La barba creixia amb la nena i era intallable. Espessa i rasposa, inrastellable. Aviat li va arribar als peus. Arribava a l'entrada de la cabana i servia per fregar-s'hi les sabates. No feia mal. Només que quedava més bruta, la barba de la Bruca, la princesa desprincesada.
Però la seva bellesa era única i ella ho ignorava. No hi havia miralls.
Un bon dia va aprendre a plorar i cada llàgrima quedava presa en la barrera peluda i hi germinava i en sortia una flor molt molt flairosa i de color inaudit.
Era el regal darrer de la fada: amb aquella visió la bruixa va ser fulminada per un llamp directíssim i la Bruca, la princesa barbuda, va poder fugir.
Recuperat l'habitatge hereditari va ser emprenedora i va muntar un circ on convivien amb harmonia l'home dels quatre caps, el gos de les vuit cues, la increïble serp amb barret de copa de vi negre, el peix de les escates boomeràmiques, el jovenet sempre jovenet sense crema ni pedres filosofals, ...
Crec que ni es va casar amb el tetracèfal ni amb l'etern adolescent.

Però us ben asseguro que no calia pas...va ser tan feliç, tan...que quan vaig visitar el seu circ em va fer-li prometre que escriuria la seva història.

Error! ÉS tan feliç!

I ara...una llagrimeta.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Mena Guiga

Mena Guiga

656 Relats

694 Comentaris

184326 Lectures

Valoració de l'autor: 9.55

Biografia:

(a l'estampa estic al pati, autollegint-me. 'AL TERRAT A L'HORA CALENTA I ALTRES RELATS' (publicat amb Nova Casa Editorial) que és un fill que duc del bracet...fins que torni a parir!)

Sóc del 66.
I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.

Que sigui del mateix dia que la Rodoreda és irrellevant.

La vida.
El sentit de la vida és el que duu felicitat.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).

Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.


L'escriure per què i per a què.

I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.

La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar.

Des del 2012 fins enguany (som el darrer dia de gener del 2016) puc ser una novel·la que qui sap si en una altra existència escriuré, des de la ficció, l'amor, l'humor i una certa exageració. Agraint els personatges que hi han tingut cabuda.
Això depèn de l'energia que em toqui tenir: si és d'aire, costarà més, i si és amb un toc de foc, com ara, igual. La caloreta és per pendre-la al pati com una sargantaneta d'hivern i el vent per envolar el que es vulgui.

Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. L'estimo molt.

Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.



Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent, conscient, compromès. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).

I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.

Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.

Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.