La banyista i el tauró tranquil

Ens miràrem fit a fit. Jo, estranyat;
ella, atemorida, gairebé corglaçada,
morta de por. Se li notava al rostre
i en la forma d’agitar-se, fora de si.
En un dels seus bracejos, m’acaricià
la pell, aspra i metàl•lica de tan freda.
Ella, en canvi, menuda i fràgil,
transmetia calidesa i suavitat.
El meu cos immens s’estremí de goig.
Sóc predador per naturalesa i necessitat,
no per dolenteria ni per voracitat.
Malgrat tot, el món que m’envolta
em tem i m’esquiva esfereït.
Per això, no estic acostumat a la tendresa.

Avui m’he allunyat molt de la frescor
solitària del meu abís i, sense adonar-me’n,
he fet cap a aquesta platja deliciosa,
ataquinada de gent que es belluga,
que crida exaltada, i braceja i s’agita
sense parar, tan excitant, tan sorollosa... ai!

No et moguis tant, princesa, que perdo l’esma
i desvetlles instints que no voldria pas...
Però, no tinguis por, criatura, només sóc un tauró.
I, ara mateix, no tinc gana. Juguem?