La Balsa de la Medusa

Intentem refugiar-nos en els records que tenim del passat aprofitant qualsevol excusa.
Inventem actes heroics per a gaudir d'un bon futur.
Existeixen els mapunians? Ara.
Potser si, però no en son tants.

Una abraçada, de nou.

M'he fixat que, quan s'escriu ciència-ficció, la imaginació tendeix a crear atmosferes, circumstancies, situacions, escenaris, artefactes, vestuaris, etc. En canvi, no és corrent crear esquemes psicològics massa diferents dels actualment vigents. També és ben cert que la velocitat d'evolució tecnològica, o la de la simple transformació del món, és molt més elevada que la de l'evolució emocional. Vull dir que el teu relat descriu una historia situada en un entorn relativament fictici amb una mentalitat real i actual. Ara penso que potser la distància entre el present i qualsevol futur pot ser molt curta, que molts cops els esdeveniments es precipiten a una velocitat vertiginosa.

El primer paràgraf del teu relat és molt consistent, equilibrat i, sobretot, contundent. (Només m'he preguntat per què has escrit desconeguda procedència i no procedència desconeguda però ja sabem que això són coses molt personals). En el que segueix, continues manifestant una gran capacitat per concentrar els conceptes. Quan arribes als dos últims paràgrafs, el ritme narratiu esdevé més abrupte, sembla que apressat, amb alguna frase molt curta que sembla inserida a la força o que queda inconnexa per mandra.

Hòstia...! M'està sortint un comentari que si no paro serà més llarg que el relat. M'està sortint a mi, què sóc de tan poques paraules que, abans de posar-m'hi, havia tingut el rampell de participar en això que feu del nanorepte com si fos un espai creat a mida.

Sigui on sigui, m'agrada llegir-te, Àngels.

agradat la història, però m'he quedat amb ganes de tenir-ne més detalls. Estar confinat dins una pressó, imagino que ha d'ésser terrible, les persones necessitem ser lliures, per poder ser. Però, viure sota qualsevol tipus d'opressió ens anorrea i el suicidi, malgrat no és cap sortida, a voltes, sembla ser tristement l'única solució...en fi, un relat impressionant, només que una mica massa curt, però, intents.

1abraçada i gràcies. ESPIRAL

Jo segueixo veient clar que el suïcidi no és ni molt menys una decisió. Calen raons molt injustes en la vida per claudicar, i claudicar, a molts, ens sembla una paraula bonica que surt al diccionari.
Una presó com la que descrius i en l'estat i situació física i temporal, digue-li com vulguis, ha de ser insuportable literalment, a no ser que la màgia s'onduli per la ment del personatge. Però el teu retrat és fosc.
Jo no he estat mai en una presó, només al cuartelillo per gamberradetes d'adolescent ( potser de l'última vegada ja en fa deu anys! ).
Opino que el President dels mapumans ha de ser una mena de Hitler o de Pinochet. Però què passa? Que vivim en un país occidental i no tenim per costum contemplar escenes d'aquest gust tan cru. Encara que últimament es parla molt de Birmània, es pot endevinar entre les línies de la societat que hi ha molts més països en estat d'un xoc horrorós. És evident, perque de l'Àfrica gairebé no se'n parla a la premsa i de Sudamèrica i l'Àsia només se'n fa cas dels esdeveniments diplomàtics i superficials. Encara que jo crec que si et documentes bé, pots arribar a qualsevol part del món. No sé si hi deu haver una mena de por o simplement a les agències i diaris no els interessa, per exemple per un motiu econòmic, que poguem rebre la informació que molts voldrien. Jo ho veig com un crim, això. Sobretot contra els que viuen "allí".

...orgullós, el protagonista. Jo també ho sóc. No crec que aquest relat sigui de ciència-ficció.
T'asseguro, per experiència pròpia, que, però, els suïcidis no són gens fàcils.
Aquesta societat és molt complexa i ens amaga la majoria de les coses. Vivim dins una bombolla.

Gràcies per tornar-me a visitar, comentar-me i animar-me.


Sergi

Primer de tot vull agrair-te el comentari sobre la musica i l'art, trobo que tens tota la raó amb el que em dius. És bo poder comptar amb opinions dels que compartim la mateixa afició.
En quant al teu relat, m'ha agradat molt, m'encanta la ciència ficció .Es un relat trist, però ben treballat, trobo que sent tan curt te'n surts força be per transmetre la idea. El final dintre del que l'hi ha tocat viure al pobre home és ben lògic.
Espero que ens anem llegint i comentant.

Una abraçada de Naiade

Al principi m'ha fet pensar en un conte d'en Frederic Brown (Arena), però desprès la cosa ha canviat i reconec que m'he perdut una mica. Em fa la sensació que la historia podia ser molt més llarga, entrar molt més en els motius del protagonista.

Per cert, m'agrada la paraula botorn, no la coneixia.

petita història de ciencia ficció ni tan petita com sembla, ni tan ficció com ens agradaríam però un pel massa curta.

en tot cas, un curiós relat.

roarscach

Un relat curt, però difícil d'interpretar. O és que avui estic 'en bàbia'. O molt espès! (En dues lectures, poc de quasi res).
Saps què? Ho deixe per un altre dia. Mestrestant, salut i rebolica!