La balada dels somnis perduts I: Amiga foscor (Angoixa)

L’ultima albada. La primera. Qui sap? I per acabar-ho d’adobar, el gos ha volgut sortir a passejar tan d’hora... Mira-te’l, que feliç el molt cabró! Corre, juga, salta per la sorra, arronsa el nas quan olora l’aigua, remena la cua mentre excava i ara persegueix un ocell. El seu cervell limitat no capta l’amargor de la vida.

Em trec les sandàlies i noto els grans de sorra gruixuts s’escorren entre els meus dits. Bufa el vent del mar i les onades i la platja s’enamoren suaument i ho xiuxiuegen als quatre vents. Crideu tant com vulgueu, que ja us quedareu afònics... tan afònics que sereu incapaços de xisclar que odieu la vostra miserable vida.

Ara el gos ha descobert una femella ben maca. S’hi acosta, s’allunya, se la mira, hi juga, se’n va... S’apropa, la olora, saluda, diu adéu. Una dansa que em porta records que deixen un regust agredolç al paladar, allà on mai t’hi arribes amb la llengua. Records d’una albada similar en una platja similar. Records de gent jove amb ganes de viure, records d’ella. D’aquell primer encontre entre les dunes. De la seva pell contra la meva i la brisa del seu alè al meu coll. Records d’aquell sentiment que m’envaí, que, si bé no era amor, tampoc era simple desig o cobdícia egoista. Records del sentiment que sí que m’envaí després, que sí que era amor. Records d’un estiu màgic. Records d’una nit de festa, alta graduació alcohòlica. Records de cervesa abocada a la tapisseria i carícies a tota velocitat, del gir brusc i del crit. De travessar el parabrises i sentir els pneumàtics derrapant. Del cel estrellat sobre el meu cap. Tot, tot, tot torna ara...

El sabor de sang a la boca, la cursa fins al cotxe. I aquella mà delicada que agafà la meva per últim cop. La llum blanca de l’hospital, la gris vetlla, el negre funeral. La absurda (deien) depressió. La absurda (dic) recuperació. I l’error de casar-me amb qui m’havia ajudat.

Records d’una boda insospitada i un matrimoni fracassat des d’abans de començar.

Agafo una pedra de la platja i l’estrenyo amb la mà. Agafo impuls i la llenço al mar. TÉ!! Per la por, per la injustícia!! TÉ!! Per la mala sort!! I una altra!! Per la ràbia ofegada! Per l’amor de la meva vida dins d’aquell cotxe vell!! I aquesta... pel gos estúpid!!! Per una dona a qui no estimo!! Aaah! Per unes filles a qui no entenc... per una vida gris! Per les píndoles, pel revòlver! Per la covardia! Per l’afonia, per l’apatia, per tants anys de callar!!

El mar em mira, mut d’espant. No! Calla! No em miris! T’odio, m’agrades, ves-te’n, que t’estimo!! El gos borda i jo camino cap a l’aigua, estimat-odiat record de temps millors, digues, on els guardes? La carretera me’ls va robar, però ara els vaig a buscar.

L’aigua em mulla la roba, que cada cop pesa més.
Joventut, felicitat, esperança, foscor... Espereu-me, que vinc...
Joventut, felicitat, esperança, no ho sé... Foscor, segur. Somric

Hola, amiga foscor...