L´última cita

Feia tard i ho sabia. S'havia distret a la plaça del mercat, parlant amb la Paquita, la dona del pastisser. Aquell dijous havia hagut de portar el nét a l'escola, doncs la Maria, la seva jove, havia començat a la feina nova i li havia demanat que l'hi portès ella.
Havia trucat a la tintoreria dient que passaria el seu fill a buscar aquell abric vermell que tant li agradava i que havia dut a netejar feia uns dies.
Havia regat les flors del jardí. S'havia pres puntualment les insípides medicines per la tensió, l'artrosis i la diabetes.
S'havia fet el dinar. S'havia saltat la dieta, per un dia.
Havia fet una bacaina al sofà, tot mirant el telenotícies.

I ara ja era allà. Havia arribat. La va conèixer no per la seva temuda presència. No era negra, ni duïa dalla, ni era fosca ni tenebrosa. Sabia que ja havia arribat per la llum que ara l'envoltava a ella i a la seva nova companya, que ara li donava la mà. I ara, juntes, s'encaminaven cap al túnel.