L´ ÚLTIM PALLER

Era un dissabte de primavera. Sabia que era dissabte, perquè no tenia que anar a l’escola com cada dia. La Mariona solia dormir una mica més, la seva mare li permetia. Ja estava bé llevar-se cada dia tan aviat per agafar l’autobús fins al poble veí . El primer que feia era obrir de bat a bat els porticons de la finestra i mirar al exterior. Li agradava molt mirar el paisatge que es veia des de la masia. Al Nord els Pirineus, al Est el Montseny, l’oest les muntanyes de Montserrat i el Sud arbres i un seguits de pallers de blat i mes lluny el poblet petit, amb un campanar amb unes campanes, que en dies bons retrunyien si el vent li venia de cara.
Aquell dia junt als pallers, alguns d´ells coronats amb olles velles al capdamunt els va veure i va obrir uns ulls com unes taronges.
Es va vestir amb uns pantalons vells, va esmorzar d’una esgarrapada com deia la iaia , va cridar al “ Tranquil” el seu gos i va agafar la bicicleta, tenia d’investigar, que feien i que pretenien fer més tenia de fer-ho dissimuladament, al menys això deien els contes que ella tant li agradaven.
La Mariona era una nena de dotze anys, somia truites , amb trenes llargues de color castany, que quan feia sol com ara, semblaven de blat a punt de madurar, de tant clar que era el to castany i els seus ulls verds d’aigua clara, anaven acompanyats d’un nassarró pigallat i galtes vermelletes. Alta, prima molt prima les amigues li deien la “Pippi” i ella s’enrabiava molt.
Quan va ser als pallers distretament com el que passeja, s´hi va acostar i els va veure. Eren tres homes de mitja edat , tots ells tenien un cavallet de pintor al davant i una paleta a la ma. El mes jove la va saludar.
- Bon dia, noieta . Ets de la masia tal vegada ?
- Si va respondre la Mariona, jo passejava amb la bici.....
- Es igual noieta, creus que els teus pares el sabrà greu , que
pintem els vostres pallers ?
- No ho crec, va respondre la nena, sou pintors ?
- Si va respondre un altre ho som, i em vingut a reproduir si podem ,els últims pallers de Catalunya, ara que els ametllers també floreixen, va dir assenyalant un arbre proper.
Ohhh¡ va exclamar la Mariona obrin uns ulls encara mes grans , al veure al que pintaven. Que bonic ¡ va exclamar, m’agrada molt, em puc quedar ?
Primer pregunta als teus pares, va dir el mes vell de tots. Igual et troben en falta.
La Mariona va marxar corrent a casa, troba la mare i li explica que hi ha uns pintors que pinten, els pallers i que li agradaria quedar-hi una mica amb ells i veure’ls pintar, han preguntat també si ho podien fer. Mare es molt bonic tenen pinzells i tubs de color que barregen, jo no havia vist mai pintar així tant a prop.
L’avi que ho sent, acompanya la noieta fins als pallers amb l’excusa que te d’anar a buscar una mica de palla pels animals.
El avi es un home savi , compren que no li farà cap mal a la neta, veure pintar uns artistes perquè desprès de parlar molt amb ells, veu son persones aficionades a la pintura. Refusa ser pintat ell, i ara ¡ diu , jo no interesso. Teniu raó aquets son uns dels últims pallers, que podreu pintar a Catalunya, jo sols soc un pagès i de moment.... encara no soc l’últim.
Ara la Mariona en un dia semblant,obre la finestra i allà on hi havia els pallers sols hi veu cases i una benzinera.
Recorda la primavera, perquè fa un dia clar, a la masia encara hi ha ametllers florits.
Recorda també el dia que va restar encisada mirant pintar els pallers, quanta raó tenia l’avi. Aquells varen ser els últims pallers del seu poble.
Un dia a la gran ciutat on viu, en una galeria d’art , va veure un dels quadres de casa seva, ho va reconèixer per la masia i va quedar parada. El pintor ara es famós i el quadre dels pallers, una pintura molt apreciada.
Amb la ma tanca la finestra, i un sospir omple la seva gola. La seva infància va ser bonica, es diu i ara es molt llunyana ja.