L´OLOR DE VIOLETES

Avui netejant el que la meva filla anomena les rampoines dels passats, he rememorat una vegada mes la meva infantesa i la meva avia Leonor, la propietària de les “rampoines”, a les que tinc en molta estima.

L’avia Leonor era vídua i vivia en una casa molt gran amb un gran jardí. Ella em va fer estimar l’avi Josep el pare del meu pare mort anys enrere
Em mostrava un àlbum de velles fotografies i podia veure amb els meus propis ulls la gran semblança al meu progenitor..

L’avia Leonor era com una fada bona per mi, em deixava remenar els llibres del meu avi a la seva quantiosa biblioteca, ja que era persona amant de la lectura i els llibres. La iaia de molt petitona també em llegia contes i de mes grandeta mai s’enfadava si jo agafava llibres i llegia pel meu conte.

Era amant dels animals tenia un gat i un gos als que jo estimava amb deliri, eren els meus companys de jocs, jo pesava llargues hores a casa seva, m’entres els meus pares treballaven. Mai m’avorria allà. Tenia també un jardí i mai he vist flors mes boniques que les que brotaven de les seves mans, tenia un do per fer florir les flors inclús els parlava. Mireia em deia son essers vius elles senten el meu amor.

La casa era gran i mai s’enfadava si jo corria pels passadissos o l’ajudava a preparar les melmelades mes bones de préssec del jardí, uns préssecs que tenien gust de sucre i de sol, mai tampoc podré oblidar la flaire de les magdalenes que sortien del seu forn i que jo devorava al sortir de l´escola. Ella m’estimava amb deliri i jo també a ella.

També m’agradava molt una vitrina que tenia al menjador, amb objectes que havien acumulats dels seus viatges amb l’avi.
Hi havia objectes de plata, un tallapapers amb mànec d’ivori, campanetes de bronze, didals de plata i de porcellana , ventalls xinesos, porcellana de llemotges , cristall de Murano i nines antigues.

Però ara que tinc a les mans el seu raspall del cabell de plata, que ella deia havia set de la seva mare i el mirall de conjunt, per un moment m’ha semblat veure el seu rostre bondadós. Per un moment he vist els seus ulls blaus que tan tendrament em miraven, però tot ha set un miratge, inclús he pogut sentir la flaire de la seva colònia, una colònia de violetes , que moltes vegades he buscat i mai he trobat enlloc.

Ara que jo també soc avia, d’una nena filla de la meva filla, de pocs mesos de vida em pregunto si jo podré ser màgica com ho va ser ella per mi. Serà segurament un gran repte però ho vull intentar.

La casa es casa meva, reformada, el jardí es el mateix jardí, però amb molt males herbes. També tinc tres gats i un gos i per desgracia el meu marit també es mort fa poc, el trobo molt a faltar, era relativament jove, pero a vegades l´enfermetat s’emporta els mes forts.
Tinc la biblioteca amb molts mes llibres i tambe guardo la vitrina per res del mon no la vendria ni treuria, ampliada també.

I ara altre volta al mirar el mirall he tornat a veure els seus ulls blaus, m’ha costat una mica dar-me compte de que son els meus i que cada vegada son mes semblants als seus. Tindre de tornar a buscar la colònia de violetes.,si vull ser una mica com ella.
Es un repta per mi, es com una herencia o un deure pendent.