Cercador
L' home Miserable
Un relat de: Marc Pujol Rios- Compartir:
L’ home Miserable
Quan vaig arribar a Nova York , als 22 anys, em vaig precipitar maça ràpid, i ni tan sols sense donar-me comte, a lo que es podria definir com el remolí de la luxúria i vida humana dels rics, però jo no volia ser un simple humà més, jo volia ser el rei dels humans, a més a més no només volia participar a les festes i descontrolats banquets, sinó que volia tenir el poder de fer-les fracassar però a la vegada desfruitar-les. I així ho vaig fer.
Però després de 53 anys, a la edat de 75, em vaig donar comte de que estava buit, i era una sensació que ja feia anys que tenia des de la primera festa que vaig organitzar, i vaig pensar potser amb una altre sem passaria, així que en vaig organitzar una altre, i així successivament, on cada vegada les festes eren mes esbojarrades hi havia més gent, més beguda, més de tot, però un dia em vaig donar comte de una cosa molt evident, que se m’havia escapat, dons que estava a Nova York una de les ciutats més meravelloses boniques i imponents, i per primera vegada la vaig veure, per primera vegada la vaig notar, per primera vegada deixant de banda aquell vuit, vaig entendre que com la meva pròpia vida l’havia oblidat i no mi havia fixat, i per culpa de la luxúria la riquesa i la festa, l’havia deixat de banda, i aquella conducte i burra vida m’havia fet que no veies com passava, i vaig comprendre que no pots deixar passar la vida així, que t’has de donar comte, i gaudir de les verdaderes coses importants.
Però en el meu cas aquesta vida ja havia passat, de tal forma que e acabat assimilant, i en el meu cas, que tot està resguardat sota la tonteria i el merder; el silenci, la ignorància, la desgracia, la emoció, i la por. Però dintre de el simple i desgraciat home, tard o d’hora, sempre quedarà les demacrades i inconstants espurnes de bellesa i innocència, la decadència, la desgracia, la ignorància, i l’home miserable.
Quan vaig arribar a Nova York , als 22 anys, em vaig precipitar maça ràpid, i ni tan sols sense donar-me comte, a lo que es podria definir com el remolí de la luxúria i vida humana dels rics, però jo no volia ser un simple humà més, jo volia ser el rei dels humans, a més a més no només volia participar a les festes i descontrolats banquets, sinó que volia tenir el poder de fer-les fracassar però a la vegada desfruitar-les. I així ho vaig fer.
Però després de 53 anys, a la edat de 75, em vaig donar comte de que estava buit, i era una sensació que ja feia anys que tenia des de la primera festa que vaig organitzar, i vaig pensar potser amb una altre sem passaria, així que en vaig organitzar una altre, i així successivament, on cada vegada les festes eren mes esbojarrades hi havia més gent, més beguda, més de tot, però un dia em vaig donar comte de una cosa molt evident, que se m’havia escapat, dons que estava a Nova York una de les ciutats més meravelloses boniques i imponents, i per primera vegada la vaig veure, per primera vegada la vaig notar, per primera vegada deixant de banda aquell vuit, vaig entendre que com la meva pròpia vida l’havia oblidat i no mi havia fixat, i per culpa de la luxúria la riquesa i la festa, l’havia deixat de banda, i aquella conducte i burra vida m’havia fet que no veies com passava, i vaig comprendre que no pots deixar passar la vida així, que t’has de donar comte, i gaudir de les verdaderes coses importants.
Però en el meu cas aquesta vida ja havia passat, de tal forma que e acabat assimilant, i en el meu cas, que tot està resguardat sota la tonteria i el merder; el silenci, la ignorància, la desgracia, la emoció, i la por. Però dintre de el simple i desgraciat home, tard o d’hora, sempre quedarà les demacrades i inconstants espurnes de bellesa i innocència, la decadència, la desgracia, la ignorància, i l’home miserable.