L´home de la genollera roja II

II
Molt a poc a poc vaig comptant les estrelles que del teu cel
son les llàgrimes belles, una, dues, tres... arribaré a tenir-les com en el camp les poncelles
tenen al cor les gotes de rosada. Com cor de tigre de fusta vell
m'espero a l'escambell de tu; bell racó on dorms, fràgil amiga, i em somnies.
Com cor de tigre de fusta vell, t'estimo, i anyell seria per tu.
M'ajauria -aquell moment- sota l'arc que titil·leja,
com el món que veu la veritat -però no la copsa- del meu amor per tu.
Només jo, només tu tanca la porta Tanmateix, com puc ésser a punt
de viure en mi i en tu, i en el món a la vegada?
Te n'aniràs. Te'n vas i jo ho sabia. El món, i tu, i l'alegria,
se'n van tots junts. I tria llavors què vols i com pots néixer.
i el regust de l'alcohol, i la fredor de l'ésser un ésser just que s'ha quedat tot sol.
Què heu fet, què heu fet, què heu fet!?
S'amaga la saviesa sota llavis de llet... s'han donat les medalles a aquell que no hi té dret
Un home que ha vingut, i no volia. Un home que ha viscut i ha sofert
Diu-te a la cara -encara ho diu- amor. Un home que està sol i que té fred.