L’ ESGLÉSIA DELS SANTS JUST I PASTOR DE SON DEL PI. PALLARS SOBIRÀ. LLEIDA. CATALUNYA

El Marcel Morató Tort em feia arribar unes magnifiques fotografies de l’església romànica de Son, advocada als sants Just i Pastor, la descripció tècnica ens explica que l’edifici a patit reformes successives fins a la nau barroca posterior. Té una nau amb absis semicircular orientat a llevant i cobert interiorment mitjançant mig casquet esfèric i exteriorment per l’esglaona’t de gruixudes lloses de pedra o de pissarra. El campanar es troba adossat a la façana nord, prop de la capçalera i sobre el primer temple romànic. És una esvelta torre quadrada amb la coberta a quatre vessants culminada per una agulla vuitavada. La nau es va ampliar amb les capelles laterals i una sagristia adossada al campanar. El cementiri, situat a les façanes de llevant i migdia, tancat per un mur i portes d'accés, s'aïlla de la carretera pel fort desnivell del terreny. La coberta principal és a dues vessants, ha estat reconstruïda més de quatre cops, i està suportada per una estructura d'encavallades de fusta. Pica baptismal, feta amb granit amida 82 centímetres d'alçada i 130 centímetres de diàmetre. La pica és sostinguda per quatre peus cilíndrics d'uns 40 centímetres d'alçada. El més ample se situa al centre i els altres tres, decorats amb un anell amb al voltant. Aquests, de diàmetre inferior presenten una decoració al centre consistent en un anell trenat o amb motius oblics. La pica presenta un fris dividit per dos cordons trenats que s'entrellacen i emmarquen motius vegetals. Sarcòfag de forma paral•lelepípede lleugerament irregular, buidat en un gran bloc de granit de 65 centímetres d'alçada per 170 centímetres d'amplada en un dels costats llargs i 120 centímetres a l'altre. Mentre que en els costats curts fa 90 i 70 centímetres. Col•locat en un angle de la capella, adossat a la paret pel que només són visibles dues cares. A la del costat llarg, una línia incisa dibuixa un animal que sembla un be o un equí. L'animal dóna l'esquena a l'angle del sarcòfag, decorat amb un element cilíndric amb incisions i una mena de mànec a la part superior. Al centre de la cara estreta, en una superfície lleugerament sobresortida hi ha un personatge de mig cos, toscament gravat, amb quatre cercles entorn del cap. A la dreta de la superfície ressaltada apareixen una espiral i una palmeta. Mentre que a l'esquerra hi ha dos personatges.







El lloc de Son, que en la divisió feta pel comte Sunyer restà ens mans dels comtes de Pallars Jussà, al final del segle XI era ja dins l'òrbita del comtat de Pallars Sobirà. Fou dels comtes i marquesos del Pallars, ducs de Cardona, enllaçats posteriorment amb els ducs de Medinaceli. La parròquia de Soon, Sonne, apareix esmentada en l'acta de consagració de la Seu d'Urgell (839), integrada dins la Vall d'Àneu; però el primer esment concret de l'església de sant Just és del 10 d'abril de 1076, en què Eix Gastó i Joan Gastó donen a santa Maria de la Seu la desena part dels alous que tenen a la Vall d'Àneu a la vila de Son, i tots els seus béns mobles i immobles, llevat de la tercera part, que pertany a l'església de sant Just. La parròquia, que degué viure les vicissituds de la resta de la vila, comunes a tota la Val d'Àneu entre els segles XI i XII, formà part del deganat de la Vall d'Àneu i participà dels seus privilegis i del sistema organitzatiu. Dins aquest, la parròquia de Son tenia un paper molt destacat, si jutgem pel nombre de co-rectories, que passaren a quatre el 1566, a deu el 1723, i es reduïen a set en el pla del 1781, i a cinc el 1821. En el llibre de visites del 1574, entre les parròquies de l'oficialitat de Vall d'Àneu, Espot i Coma de Berrós, hi consta la de Son. Actualment l'església de Son depèn de la parroquial d'Esterri d'Àneu. El sarcòfag és molt semblant a un d'Escaló, datat al segle IX. Actualment es tendeix a pensar que l'arcaisme mostrat en les representacions obeiria més a una tradició cultural que no pas a una antiguitat real. En aquest sentit caldria considerar-lo un sepulcre romànic.



Hom pensa que molt tardament s’aixecava el comunidor, que faria més tard funcions de rellotge.

Voldríem saber l’origen etimològic d’aquest topònim Son, com sempre ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com