L ' ESCANDALÓS I L'AVI PAU

Un relat de: Antònia Puiggròs Muset
Bé, d’acord badabadocs, lletraferits impenitents, ja que tant m’insistiu, us l’explicaré!
Ja ho sabeu, sóc l’avi Pau! Vaig néixer el 23 de juny de no sé quin any a les dotze de la nit a la masia de Cal Remeiets. Si, ja ho sé, no poseu aquesta cara, ja sé que vaig néixer el dia de la revetlla de Sant Joan, bé calia animar la festa a la meva pobra mare que va espernegar deu hores per dur-me al món .
A la masia de Cal Remeiets s’hi arribava pel camí de La Fou, travessant el bosc de la Devesa. Era una casa gran, feta de pedra a la manera antiga, que s’aixecava al mig d’ una hisenda que feia segles que passava de pares a fills. A mà dreta de la casa hi havia el camí que anava al poble de Tous travessant el bosc, a mà esquerra una drecera amagada entre bardisses que portava a la Font del Tap, una font petitona, al costat d’un rierol.
A la casa hi vivien els avis paterns, el meu oncle , la seva dóna i les seves dues filles, les meves cosines, dues nenes bledíssimes a les que era molt fàcil i divertit fer cridar. I, és clar, també hi vivien el meu pare, germà petit del meu oncle , la mare i jo.
Des que encara bramava demanant la teta de la mare vaig començar a sospitar que la meva família era, com ho diria?, peculiar..... Per què sinó quan anava al poble amb els pares, tot i la senzilla amabilitat amb que els veïns ens parlaven, jo sentia al clatell una esgarrifança d’aquelles que provoquen les mirades malintencionades?
Quina bestiesa! - pensava aleshores. A la fi totes aquelles persones eren amics que sovint venien a casa a buscar els ungüents, els xarops i les infusions medicinals que la iaia Maria preparava amb les herbes del bosc, dels camps i del seu hort . Pobrets, ells si que tenien motius per esgarrifar-se! Si quasi bé tots estaven malalts!
N va ser fins els sis anys, quan vaig començar a anar a escola, que les meves sospites es van confirmar. La senyoreta Juanita, que sovint venia a veure la iaia perquè tenia mal de dones i que no sabia quasi res, s’entossudia en fer-nos preguntes d’allò més senzilles. Un dia ens va dir:
- A veure, nens, avui parlarem de plantes! En coneixeu alguna?
- La menta! – va dir la nena més bonica de la classe.
- Les margarites! – va dir un altre company amb la veu tan baixeta que es veia ben bé que no sabia si la margarita era una planta o la filla de la botiguera del poble.
- Espernallac, malrubí, romaní, farigola, poniol, dent de lleó, panical, hipèric - vaig dir jo amb veu alta i clara.
I l’esgarrifança al clatell va tornar! I també un xiuxiueig força empipador.
- És el fill de Cal Remeiets, els bojos! - va dir un company
que fins aleshores no havia obert la boca.
- Els bruixots! – va dir un altre, un que el seu pare tenia el mal
vergonyós.
- Jo no vull que em converteixis en granota! – va dir-me
somiquejant la crueta de torn.

Aviat ho vaig entendre: res de plantes, res de bruixes ni bruixots, res de medicines ni de malalties, res de dites antigues, res de tot allò que era el pa de cada dia a la masia. A jugar i a callar! I si m’agafaven ganes de parlar podia dir paraules com monstre terrorífic, titola llarga, tetes grosses, etc. Aquestes si que eren paraules divertides! Així ho vaig fer i els xiuxiuejos es van anar apaivagant.
Encara sou aquí? I voleu que continüi ? És que no teniu res més a fer, extravagants aprenents de Cervantes?
I vet aquí que arribà el dia més sorprenent de la meva vida!
El matí que feia vuit anys, l’àvia Maria em va fer llevar d’hora, em va banyar de cap a peus amb aigua perfumada d’herbes, em va vestir amb roba neta de cotó i m’insistí en que l’acompanyés a donar un tomb. Mig endormiscat, així ho vaig fer i, seguint el caminet de les bardisses, vam arribar a la Font del Tap.
La Font del Tap era una font de clot, és a dir, l’aigua sortia per una petita canya dins un clot envoltat de vegetació. Si no la coneixies, era fàcil passar pel costat i ni tan sols veure-la. Al costat de la font hi havia un petit rierol que anava a parar a la riera principal i, al seu voltant, la vegetació de ribera era com un oasi en mig dels boscos de pins i dels camps de blat que configuraven el paisatge.
A començament d’estiu, les branques grisoses i rectes dels pollancres semblaven voler tocar el cel i les fulles allargades del salze blanc remorejaven acaronades pel vent. Ran de terra, al rierol i als tolls que hi havia a costat de la font, es sentia el raucar de la granota verda i del gripau corredor mentre els sabaters feien filigranes sobre l’aigua.
Aleshores l’àvia em va dir:
- Pau, he de recollir algunes plantes. Distreu-te jugant una mica i estigues a l’aguait, podries trobar un bon amic!
Tothom sabia que la iaia Maria era la persona més sàvia de la família, però com que era també una mica estrafolària, no li vaig fer gaire cas. Era poc probable trobar a ningú allí, a primera hora del matí, així que vaig començar a empaitar una papallona que, seria ruca, no es volia deixar agafar. De sobte, una pedra pocavergonya sorgí del terra per fer-me ensopegar i ja em teniu fent tentines per acabar abraçat al tronc del salze blanc.
El cop que em vaig donar devia ser més fort del que semblava perquè en aquell moment vaig sentir un pessigolleig càlid que en començava a les mans, que en pujava pels braços i que s’anava estenent per tot el cos. No sé quant de temps vaig estar allà, arrapat com un gat al tronc d’aquell salze que remorejava amb el vent fins que vaig veure la iaia i em vaig deixar anar.
- Pau, et sents bé? – va dir la iaia.
- Sí, iaia, he ensopegat i he estat a punt de caure, em sembla que m’he marejat una mica – vaig respondre.
- No serà res! Anem a casa!
I una nova esgarrifança em va baixar des del clatell fins el capdavall de l’esquena.
Quan vam arribar a casa, la resta de la família ja estava llevada i trafiquejaven amunt i avall fent dissabte i fent el dinar. Aquell dia van fer canalons, com a les festes grans, canelons, el menjar que més m’agradava.
Aquella tarda, d’amagat, fent l’espieta, vaig sentir una petita conversa entre la iaia i la mare, quasi un xiuxiueig
- Qui serà el seu guia? – preguntava la mare.
- El salze blanc! – li va respondre la iaia.
- El remorós?
- Sí, el remorós!
La mare fa fer una ganyota estranya que no vaig saber interpretar, encara ara no sé ben bé si era un gest de preocupació o l’esforç per reprimir l’esclafit d’una rialla.
I es va fer de nit! I me’n vaig anar a dormir!

- Hola, Pau! – em va dir una veueta suau com el soroll del vent entre les fulles però alhora força potent.
Quin somni més curiós! - vaig pensar.
- Hola veueta! Qui ets? Per què em parles? Què vols? On ets que no et veig?
- Pau, si-us-plau, no t’ha ensenyat la senyoreta Juanita que cal fer una pregunta darrera l’altre i no totes juntes!
Caram! Quin somni més curiós!
- Escolta’m Pau – em va dir la veueta- jo sóc el teu guia. Fins avui era amb el salze blanc que hi ha a la Font del Tap, però ara, si Déu ho vol, estaré amb tu molts i molts anys.
- Amb mi? I què faràs amb mi? – vaig preguntar a la veueta.
- Tu no ets massa espavilat, oi! – va dir-me- Si sóc el teu guia, faré de guia. De què vols que faci? De minyoneta?
La veueta va callar i jo vaig continuar dormint tranquil•lament. L’endemà, com cada dia, em vaig llevar i abans de res, cap a la comuna a pixar.
En mig de tan delicada feina, vaig escoltar que la mateixa veueta del meu somni em deia en un to molt més escandalós que la nit anterior:
- Ai, que bé! Fes, fes, ah! Quin gustet! Noi, això que tens aquí baix sembla un cuc de la mida d’una botifarra!
Del bot que vaig fer vaig quedar ben esquitxat. Em vaig asseure a la comuna i vaig rumiar una bona estona. Si era ben clar que no estava adormit, no podia ser un altre cosa: N’havia tornat boig! M’havia tornat boig però no ho havia de saber ningú, mai!
Amb tota la naturalitat del món, vaig anar a la cuina, vaig saludar als avis i als pares que estaven esmorzant la verdura que va quedar del sopar del dia anterior, em vaig agafar l’entrepà que sempre em feia la mare i vaig decidir sortir a jugar una mica amb la meva gosseta. La iaia em va seguir:
- Para, Pau, para un moment i seu amb mi a la porxada!- va dir-me.
I va continuar:
- Ja sé que estàs confós i una mica espantat. Creus que tens una malaltia mental? Que t’has tornat boig?
Com ho sabia? Com podia saber-ho? – vaig pensar- Però no vaig dir res.
- No, Pau – continuà la iaia- estàs bé, molt bé, diria jo. La veu que sents és real! Ahir, a la Font del Tap, vas trobar un amic, més que això , un guia, un mestre!
Era inútil continuar callant, la iaia ho sabia tot! I vaig començar a fer preguntes:
- Qui és iaia? Qui és al meu amic?
- No és qui sinó què - respongué la iaia- és un bocí de la consciència que compartim tots els éssers vius!
- I es quedarà a viure amb mi?
- Sí Pau, si Déu ho vol estarà amb tu fins la teva mort.
- I hauré de fer sempre el que em mani?
- No, Pau, és un mestre, no un polític, t’ensenyarà, t’aconsellarà, però tu sempre seràs lliure de prendre les teves decisions. És clar que tractant-se del guia del salze remorós, pot ser un mestre realment.......
- Cridaner, atabalador, escandalós! – vaig dir acabant la frases de la iaia.
La iaia es va posar a riure mentre em donava la raó amb una inclinació del cap. Vaig continuar preguntant:
- Tothom té el seu guia?
- No Pau, ara no! Així era al principi dels temps, quan pedres, plantes i animals compartien amb naturalitat la consciència de la vida, però ara és un privilegi del que pocs homes i dones gaudeixen.
- I per què jo, iaia, per què jo? Com sabies que ahir al matí havíem d’anar a la Font del Tap?
- M’ho va dir el meu guia, el guia del roure poderós!
- Tothom pot sentir la seva veu?
- No, Pau, només tu! – em respongué la iaia tornant a riure.
Jo volia continuar fent preguntes, volia fer centenars, milers de preguntes, però la iaia em digué:
- Prou, Pau! Quan sigui l’hora trobaràs les respostes que necessitis, però només les que necessitis de debò! No em preguntis res mes!
L’àvia se’n va anar i jo i l’Escandalós, així vaig acabar anomenant el meu guia, , ves quin remei, ens vam començar a conèixer.

Sí, ja sé que m’heu dit que éreu estudiants de Literatura a Barcelona i que volíeu escriure la meva història! Però, qui us ha parlat de mi? Ah, la teva àvia Joana! No sé pas qui és!
A poc a poc vaig anar descobrint les avantatges i els inconvenients de tenir un guia con l’Escandalós, avantatges, molts, inconvenients, només un, però quin inconvenient!
De la mà de la iaia Maria i de l’Escandalós, vaig anar aprenent fins ser capaç de distingir en la remor del vent el crec que fa una sola fulla quan es desprèn de l’arbre, entre milers de matolls, el perfum d’un de sol, el més petit de tots, en el color i la forma de cada planta les seves utilitats remeieres, en el cant de cada ocell el temps que farà l’endemà, en la saó del bosc, on creix la llavor. I aquest aprenentatge em va fer feliç! I em convertí en un sanador, com la meva iaia!
Quins meravellosos avantatges - pensareu -, certament ho són! És clar que l’inconvenient, Déu n’hi do! L’Escandalós tenia un tarannà una mica empipador, era com un nen, qualsevol bestiesa li semblava una gran descoberta i no se n’estava de manifestar la seva sorpresa amb exagerats escarafalls. I era sincer, exageradament sincer, per a ell les paraules no tenien plecs, ni matisos, ell parlava així, tal com raja. Déu meu, quina creu!
Us sembla que em faig un gra massa? Escolteu, us il•lustraré...
Mai a la vida vaig odiar tant l’Escandalós com el dia que conegué la Mercè.
Havia arribat al poble a primera hora de la tarda, amb el vestit del diumenge, pantalons de pana marrons, camisa blanca emmidonada, corbata estreta de tons verdosos i una americana heretada del pare quan era jove. Polit i ben clenxat, fet un pinxo! Era Festa Major a Tous i l’estiuet de Sant Martí honorava el seu nom amb un temps bonhomiós . A l’envelat es feien els últims preparatius pel ball de les sis.
Per fer una mica de temps, vaig seure a una taula de Cal Miserable, l’únic bar del poble, i allà..., allà la vaig veure, a la taula del costat, amb un parell de noies de la seva edat. Era una noia increïblement bonica, prima, menuda, amb els ulls color de mel de romaní i uns cabells llarguíssims recollits en una trena. Duia un senzill vestit groguenc de màniga llarga adornat amb puntes de blonda al coll i als punys.
- És preciosa! – vaig pensar.
- I quin culet tan rodonet – va afegir l’Escandalós, amb la seva habitual poca discreció.
Vermell com un tomàquet, vaig odiar amb tota la meva ànima el meu guia. Quina desgràcia la meva! De tots els guies que m’haguessin pogut escollir, ho havia fet precisament aquell escandalós habitant d’un salze boig. Vaig mirar cap a la noia, sortosament no s’havia adonat de res.
El cor em bategava desbocat.
- Calmat, noi, calmat! – va remugar l’Escandalós – Quin mareig! Oh! I
quin mamellam! Semblen síndries ben madures!
- Es vergonyós, vergonyós, em sents? Com pots parlar així d’una noieta?
- Noi, perdona, què finet ens hem tornat! Vull dir que aquesta donzella que t’estàs mirant tan fixament està dotada d’unes protuberàncies davanteres d’una mida notable. I quina pell!. Um! Suau com un préssec madurat a l’arbre. Qui pogués donar-li una bona queixalada!
L’Escandalós sabia com exasperar-me però, en el fons, com quasi bé sempre, interpretava força bé les meves emocions. Si no li deia res, aquella noia podia desaparèixer i jo no arribaria a saber mai qui era. Així que, esperonat per les protuberàncies, em vaig atansar a les tres noies amb la intenció de presentar-me a la manera habitual: Sou del poble?
Però abans de poder dir res, cridant a viva veu, l’Escandalós digué:
- Vatua l’olla, però si té el nas com el bec d’un aligot!
L’apreciació era del tot exagerada, però va ser suficient per destarotar-me un moment i per a què, sense saber com ensopegués amb la pota d’una cadira i anés a parar de cap a la falda d’aquella noia. Quina vergonya! Per un instant em va semblar molt bona idea fer-me el mort, però em comptes d’això, em vaig aixecar, i ,balbucejant com un nen petit. em vaig disculpar una i mil vegades repetint “ho sento molt”, incapaç de coordinar cap altra paraula. Després em vaig allunyar corrent, i no vaig parar de córrer fins ser a la Devesa, camí de casa, acompanyat, això sí d’un alegre Escandalós que, com si no hagués passat res, anava dient:
- Pau, has vist quin culet? I quin mamellam! I quina pell de préssec madur! Um! I quina oloreta de femella jove banyada amb aigua i sabó! Llàstima que tingui el nas com el bec d’un aguilot! No et sembla que l’hauríem d’anar a buscar?
En un va intent de no escoltar-lo, vaig aclucar els ulls i aleshores vaig veure, un somriure franc i càlid en el rostre d’una desconeguda que portava un senzill vestit groguenc.
Sortosament, la Mercè, fillola d’una de les famílies del poble, va venir a Tous a passar les vacances de l’any següent. I vaig tenir l’oportunitat d’apropar-me a ella, de parlar-li, de ballar-hi. Era preciosa, dolça, tranquil•la, franca, i no tenia, ni pensar-ho, el nas com el bec d’un aligot, ben al contrari, la punta del seu nas, molsudeta i lleugerament corbada, li donava un aire simpàtic que la feia molt interessant. No vaig dubtar-ho: li demanaria per festejar i em casaria amb ella.
El dia que m’havia proposat demanar-li relacions vaig parlar amb l’Escandalós tan seriosament com no ho havia fet mai.
- Callaràs, em sents? Avui callaràs i no diràs ni una sola paraula! Si perdo la Mercè per les teves bajanades, faré el disbarat més gros de la meva vida! Encendre el salze blanc de la Font del Tap, i tots els salzes que hi hagi a cent quilòmetres a la rodona! T’ho ben juro! Avui, callaràs!
L’Escandalós va callar i no només aquell dia, va callar aquella setmana, aquell mes i tot l’any i mig que va durar el festeig amb la Mercè. Em sentia una mica sol, només una mica, i l’enyorava, bé, una mica. I així va arribar la nit abans del casori. Aquella nit, desvetllat al llit, una veueta em va dir:
- M’agrada, Pau, m’agrada molt la Mercè. És una noia franca, senzilla i molt familiar. I t’estima, t’estima molt.
En aquell moment me’n vaig adonar, l’Escandalós no estava dolgut amb mi, de fet mai ho havia estat, ni de lluny havia fet cas de l’estirabot de cremar salzes, senzillament havia optat per no fer-se present durant un temps perquè sabia que jo necessitava intimitat amb la Mercè. Un parell de llàgrimes tèbies em van lliscar per les galtes.
I em vaig casar. I l’Escandalós no va trigar gaire a ser el de sempre, només unes hores. I va arribar la nit de noces.
No cal que us digui que la Mercè i jo no sabíem res de..., bé, ja m’enteneu! Quina cara que hi poseu! Nois, quan jo era jove tots estàvem igual, abans del casori quatre petons, quatre amanyacs i poc sucar! I les noies ho tenien molt clar: “No vulguis per muller, qui és puta primer”.
Aquella nit, la Mercè estava preciosa amb els seus cabells llargs color de mel deixats anar i una camisa blanca de niló amb puntes a l’escot , i jo, tímid i inexpert, sentia com una caloreta que sorgia del meu centre i s’ escampava per tots els membres. Em vaig atansar a la Mercè i ella, sense fer-se pregar, em va començar a acaronar a poc a poc, buscant la descoberta de cada plec de pell imaginat i, malgrat la inexperiència, crec sincerament que hagués estat una nit prou plaent si no arriba a ser per ...
- Vinga noi, que és per avui! No veus que ja et serviria per trencar ametlles! A sobre home, a sobre! Arre, caballo! Uau, està boníssima! I quina pell tan fina! I quina bona oloreta! Uau, uaaaau, això és increïble!
I jo que creia que la meva relació amb l’Escandalós havia arribat a un equilibri serè! Em va destarotat tant que de cop l’eina ja no hagués servit ni per remenar sopetes! I vaig esclatar a riure, ves que hi farem, i vaig riure fins que el cor em va dir prou i el pit em feia mal. Aleshores, vaig mirar la Mercè. La seva expressió reflectia la sorpresa més absoluta. No sabia si entristir-se pensant que no m,’agradava, si enfadar-se pensant que li havia amagat una notòria incapacitat o si posar-se a riure amb mi i ... que sigui el que Déu vulgui. No m’ho vaig pensar dues vegades i li vaig explicar tota la veritat. Em va mirar, i no va dir res. Va tancar els ulls i es va adormir, “qui dia passa, any empeny”.
L’endemà va fer un dia assolellat i la Mercè es va llevar alegre i dolça com si acabés de viure una nit de noces meravellosa. Què sàvia era!
Aquell vespre, l’Escandalós es va comportar, i va ser la primera de moltes nits de noces.
I els anys van anar passant. I van néixer la Dolors i el Miquel, els nostres fills. I la iaia Maria, que ja era molt velleta, s’adormí recolzada al tronc d’un vell roure.
La Mercè, que mai va estar convençuda de l’existència de l’Escandalós però que admirava el do que em connectava amb la natura, va ser la meva companya durant quaranta anys. I amb ella la vida va ser alegre, estable i acollidora. I van néixer els nets, el Pauet i la Maria. I van marxar els meus pares. I el món va canviar molt.
Una tarda, mentre atenia al senyor batlle, molt fotut de dolor, una punxada em va travessar el pit fins a l’esquena i una suor freda m’ amarà. L’Escandalós tremolava en silenci. Un cotxe va arribar des del poble. La Mercè era morta. Un cop de pilota d’un vailet l’havia fet caure amb tanta dissort que s’havia desnucat a un esglaó de la plaça de Fàtima.
Malgrat els esforços del meus fills i néts per atendre’m i malgrat el recordatori que l’Escandalós em feia amb veu molt baixa dient-me que, com les baules d’una cadena, la vida de tota persona forma part d’una realitat que va més enllà d’ella mateixa, res va tornar a ser igual.
Enyorava el bon dia de cada matí, les cançons figaflors que taral•lejava, l’olor del seu pastís de carabassa, veure-la collir tomàquets a l’hort, sentir-la feinejar per la casa i, sobretot, sobretot enyorava adormir-me cada nit al seu costat, agafats de la mà.
Un dia l’Escandalós m’ho va dir: La Maria, la meva néta, continuaria la meva tasca. I com l’àvia havia fet amb mi, la vaig acompanyar a la recerca del seu guia. Va ser escollida pel guia de l’olivera centenària. Seria un mestre excel•lent i un company magnífic!
Els meus fills feia anys que portaven la hisenda, la Maria, la meva néta, s’estava convertint en una dóna bonica i sàvia com la seva mare i una experta sanadora, com la seva besàvia i jo tenia massa temps per recordar.
Em vaig acostumar a anar a passejar cada dia per la Devesa i, malgrat la tristesa, em sorprengué de ser capaç encara d’ observar el món amb una mirada encuriosida, de veure en les gotes d’aigua penjades d’una teranyina, la corona d’una fada, en les branques caigudes per les nevades, el disseny de les catedrals del futur, de descobrir cants d’ocells que no coneixia i olors que no recordava. Gràcies, Escandalós!
I els anys van anar passant!
Bé nois, només em queda explicar-vos la meva mort! De veritat voleu que segueixi? Ben mirat, això de morir-se no te cap gràcia! I tu noi, si, el que t’ha fet venir l’àvia Joana, Joana, Joana? En vaig conèixer una de petit, una mestra! Ah, la senyoreta Juanita era la teva àvia? Que petit és el món! I dius que és va adormir recolzada al tronc d’un alber? Oh, Déu meu!
La tarda de la meva anada, abans de fer cap a la Font del Tap, vaig decidir donar un últim tomb per la Devesa. Era una tarda de primavera i feia poc que havia caigut un bon xàfec. Entre les branques del pins, el cel era un trencadís de tons grisos i blaus per on el sol es filtrava en rajos ben definits. L’aigua lliscava per l’herbei en petites gotes que il•luminades pel sol brillaven amb tots els colors de l’arc de Sant Martí i una simfonia de verds desgranava els seus acords esquitxada pels tons blanquinoses de les pinyes de Sant Joan. El romaní, la farigola i l’espígol barrejaven el seu perfum amb el de la terra humida i, al llindar del bosc, una cadernera refilava amb força.
Per un instant, l’esclat de tanta vida em va neguitejar però el record de la Mercè em va retornar la serenor. Aviat estaríem junts!
L’Escandalós no deia res però jo el sentia expectant, desitjava tornar al redós del seu salze i aleshores la vaig veure. Era un noia d’uns cinquanta anys que anava pel camí parlant sola i gesticulant com una boja. La recordava vagament de veure-la al poble, diria que hi feia de mestra.
Ja sé que quan ens van creuar l’hauria hagut de saludar, la senyoreta Juanita sempre deia que no saludar era de molt mala educació, però aquella esverada encara seria capaç d’explicar-me la seva vida! Vaig optar per no dir-li ni una sola paraula. L’Escandalós, però, no se’n va poder estar i, amb tota la força del seu desig, va dir:
- Sap on és el salze remorós?
Ja sé que no és possible, però diria que aquella noia el va sentir, perquè, estranyada, em va començar a fer preguntes, que com em deia, que on vivia,... Sense dir-li res, vaig seguir el meu camí.
A l’arribar a la Font de Tap, el cel començava a enfosquir-se i per l’est s’albirava una espectacular lluna plena. Em vaig atansar al salze blanc i amb forces dificultats, pel grinyol dolorós i desconsiderat de tots els ossos, em vaig asseure recolzat al seu tronc, abraçant-lo..
Molt a poc a poc m’envaí una pau immensa, i un pessigolleig quasi bé imperceptible em va començar a recórrer el cos en direcció a les mans. L’Escandalós no deia res, però jo sentia la seva joia i el seu enyor. La joia de qui torna a casa, l’enyor de qui ho fa deixant enrere coneixences que li són preuades. Volia marxar a poc a poc, molt a poc a poc.
Sentia com m’anava adormint. Era feliç! Aleshores, amb les parpelles mig closes, la vaig tornar a veure. Era la boja que garlava pel bosc, i no anava sola. L’acompanyava un jove amb uniforme de la policia local d’Igualada. Qui es podia imaginar que el meu posat absent la preocuparia tant com per demanar ajuda i intentar localitzar-me? Sense ni tan sols preguntar-me què em passava, creient potser que havia caigut, se’m van atansar i amb un gest enèrgic em van alçar.
Un instant abans de quedar profundament adormit, vaig notar com la noia m’agafava fort de les mans i com el pessigolleig que aleshores s’hi concentrava travessava la meva pell. I la seva!. I vaig copsar una enorme sorpresa: la de la dóna que sentia un estrany pessigolleig càlid que se li escampava pel cos i la de l’Escandalós que no acabava d’entendre on havia anat a parar. Pobre noia! – vaig pensar . Si ja parlava sola pels boscos, ...
I em vaig adormir definitivament amb l’esbós d’un tímid somriure.
Bé, nois, ja veieu que no us puc pas explicar res mes! Sóc mort i, com comprendreu, no estaria gens bé que els morts parlessin. Quin guirigall ! Vaja, vaja, el nét de la senyoreta Juanita! Escolta, noi, tu tens ... Bé, no cal que m’ho diguis, tant se val! Escriureu aquesta història? Perdoneu la vanitat d’un vell que acaba de morir! M’agradaria, sabeu?, per la Mercè!




Comentaris

  • Disculpes[Ofensiu]
    Ita | 21-03-2012 | Valoració: 10

    Ja em disculparàs "Escandalós". El comentari anterior era pel conte per a infants que has escrit, però de totes,totes, aquest és deliciós!

  • Màgica enhorabona !![Ofensiu]
    Ita | 21-03-2012 | Valoració: 10

    Felicitats ! És un conte amb tots els seus ets i uts, amb tendresa, màgia estelar i amb una narració acurada i precisa. Et felicito reiteradament i el considero un dels millors contes que he llegit des de fa temps !

  • Confirmació[Ofensiu]
    Carles Ferran | 26-02-2012

    M’alegra confirmar el que ja pensava i et vaig dir a la teva història del malalt alfabètic: Ests una magnífica escriptora. Aquesta història posa els sentiments a flor de pell, està escrita meravellosament, amb un lèxic treballat i molt ric (segueixo pensant que et prepares molt bé els teus escrits), i el recurs d’explicar-la a uns aprenents d’escriptor li dóna uns punts d’inflexió que trenca la possible monotonia en un relat tan llarg.
    Enhorabona.

  • Bon dia, Escandalós[Ofensiu]
    allan lee | 26-02-2012

    T'he de dir sincerament que aquest és un dels contes més meravellosos, vius i ben escrits que he llegit en molt temps. No sóc gaire de llegir "llarg" en pantalla ( aquests 25 minuts primer m'han tirat una mica enrere) però quan he començat, m'he sentit traspassada de màgia i no he pogut parar. La teva manera d'escriure, tan fresca, m'ha semblat de gran qualitat. Tot el què expliques ho he trobat bell, màgic, i també versemblant, real. Et felicito, i espero que ens vagis penjant més obres. Una abraçada, i gràcies per haver-me fet passar una estona magnífica.


    a

l´Autor

Antònia Puiggròs Muset

49 Relats

148 Comentaris

40355 Lectures

Valoració de l'autor: 9.96

Biografia:
Vaig nèixer l'any 57 a les envistes de Montserrat. No sóc pretenciosa al dir que he estat una digna lectora, però no vaig començar a escriure de manera regular fins ara fa un any. I m'encanta!
També m'agrada passejar pels camins rurals, la natura m'asserena, i pels carrers plens de gent i de llums.
Passo molt bones estones llegint els vostres relats, desitjo que us agradin els meus i agraeixo d'allò més els vostres comentaris.
Ah! Em dic Antònia i Escandalós no és un pseudònim que s'avingui al meu caràcter sinó el nom del personatge del meu primer conte: L'Escandalós i l'avi Pau.