L' Assassí

Un relat de: Pere Bartrés
Potser sí que ahir en vaig fer una gra massa. M’hi vaig acarnissar. Vaig matar-lo a cops de puny fins que va deixar de respirar, pobret. Deu fer mal això de morir així, a mastegots. Però en aquest món cadascú té el seu paper i hom l’ha d’assumir. Ell era la víctima, jo el botxí. Tot va anar com havia d’anar i llestos: un mort més. M’agrada això de matar; és divertit. Ja he matat a nou persones. Ho faig prou bé, sóc llest i prudent, trio les meves víctimes després d’observar-les durant una estona i sovint espero l’arribada d’una ombra, de la nit, del silenci per atacar i, finalment, matar. No és molt difícil. Ser un assassí despietat té els seus avantatges. No tenir escrúpols n’és el seu màxim exponent. Si he de ser honest però, us confesso que de les nou víctimes, la número tres i la número set em van donar molt problemes. No va ser fàcil amb la tres i la set. Per això després de matar-les em vaig mostrar metòdicament cruel, perquè no voler assumir el paper de víctima m’exaspera. A la número tres, una iaia que em vaig trobar en un carrer fosc i que vaig començar a estomacar a cops de bat de beisbol amb una facilitat monumental, la vaig esquarterar en sis trossos després de matar-la perquè la pallissa que havia començat amb l’assassí com a únic i gran favorit, és a dir jo, per culpa d’una distracció gairebé em costa la vida. Res, només va ser un moment, vaig girar-me un instant, donant-li l’esquena per encendre’m un cigarret quan la iaia encara estava al terra. Ja portava tres cops de bat al cap i com que a més a més era velleta, vaig cometre l’error de menysprear-la. La mala pècora es va aixecar, em va robar el bat i em va fotre un cop a la templa que una mica més i perdo el coneixement. Vaig caure al terra. La iaia es va acostar brandant el bat, em volia rematar però jo, com que sóc un assassí professional i assumeixo el meu paper a la perfecció, vaig desembeinar la pistola que sempre duc sota l’aixella i vaig descarregar el cartutx de deu bales al pit de la vellota. Va ser després que la vaig separar en trossos; per cabrona. La víctima número set encara va donar-me més problemes. Un puta. Una vulgar puta i gairebé em mata. Aquella nit havia sortit de casa armat amb un puny americà. Era un puny daurat amb una inscripció al front on podia llegir-s’hi: Kill You. L’havia comprat la nit anterior en una botiga no molt llunyana del lloc on la vaig matar. Al veure-la, maca com era, vaig voler follar amb ella però com que no portava diners em va rebutjar. Després d’haver tastat el meu puny daurat però, s’ho va repensar i va accedir a entrar al meu cotxe. Vam fer-ho al seient del darrere i després vam baixar junts del cotxe per fer un cigarret. Ella semblava satisfeta i inofensiva però quan menys m’ho esperava va treure una navalla i me la va clavar uns quants cops a l’estómac. Després la molt meuca va fugir cames ajudeu-me. Jo no la vaig perseguir. No podia. Vaig arribar al cotxe de miracle, quan caminava semblava més un borratxo que no pas un assassí ferm i robust. Però encara em quedaven energies i finalment, més pàl•lid i moribund que mai, vaig poder arribar a casa. Tres dies després, tot i que encara em feien mal les ferides i que sovint em costava respirar i córrer, vaig sortir al carrer, de nit, amb una única i clara missió a la ment: revenja. Quan la vaig trobar, la molt imbècil seguia treballant pels voltants de l’última vegada. No hi va haver més distraccions i, armat amb una escopeta de canó retallat, vaig destrossar-la en només dos trets. També la vaig esquarterar; per puta. Però això és aigua passada i a mi, ara, l’únic que m’interessa actualment és trobar una persona adequada que assumeixi el rol de víctima numero deu. El deu és un número rodó i per això no pot ser cap persona normal. Ha de ser algú important, amb poder. Com que l’ocasió és especial m’he armat amb una metralladora, la meva arma favorita. De moment, com que he comès pocs errors, la policia gairebé no sap qui sóc; no sap res de mi. L’únic que tenen, l’única pista, és un retrat robot basat en la declaració de la puta que després de ferir-me i fugir no se li va ocórrer altra cosa que anar a comissaria a denunciar-me. M’és igual. He vist el retrat robot i s’hi assembla tant a mi com una farola a un arbre. Per tant tinc via lliure. Puc deambular pel carrer tranquil•lament sense despertar sospites. La víctima número deu ha de ser algú important.
Sóc davant d’una finca de luxe. Aquí trobaré la víctima número deu, segur. El cotxe l’he deixat vuit carrers més enllà, no vull deixar pistes. D’aquí a molt poc el sol es pondrà per l’oest i tot restarà en penombres. El recinte que vull profanar, gran com un camp de futbol, està envoltat per una muralla de pedra plena de càmeres de vigilància cada vint o vint-i-cinc metres entorn del seu perímetre. Camino per la vorera del davant i rodejo la finca fins arribar a la part del darrere. M’aturo sota una ombra i observo les càmeres de vigilància. Es mouen d’un costat a l’altre. Les observo durant una bona estona. Hi ha una possibilitat, penso. Les dues càmeres que tinc davant són les úniques càmeres que em poden detectar si avanço en línea recta cap a la muralla. Hi ha un moment en què cadascuna d’elles mira cap al costat oposat i al mig s’hi fa un buit visual. És com un passadís sense llum que condueix a la llum, a la víctima número deu. Estudio una estona més els cicles de les dues càmeres i certifico que sí, que hi ha una possibilitat d’acostar-me a la muralla, que hi ha un punt feble que penso aprofitar. Espero pacientment a que es faci de nit i quan arriba el moment arrenco a córrer i travesso el carrer en línea recta fins topar amb la muralla. Hi arribo sa i estalvi. He enganyat la vigilància de la finca gràcies a la meva perícia. Des d’on sóc les càmeres no em poden veure. Em giro de cara a la muralla de pedra. La puc escalar, perquè en sé, i ho faig. Salto a l’interior i el primer que em trobo són dos gossots grans de dents blanques i ferotges carregats de males intencions. Sóc un assassí professional, dos gossos, per molt enormes que siguin, no em fan cap mena de por. Desembeino la pistola que hi ha a l’aixella i disparo vuit vegades. Reparteixo la munició equitativament, no fos cas que els txutxos dels pebrots se m’enfadin. Com que sóc previsor i li he posat un silenciador a l’arma, el meu doble crim passa totalment desapercebut. M’acosto sigil•losament a la mansió. Hi ha llum a la planta de baix, gairebé totes les finestres estan il•luminades. De sobte sento música. Quan més m’hi acosto, més la sento. Una festa. Una festa. La meva víctima número deu ha organitzat una festa precisament avui. M’hi acosto igualment, Això no m’aturarà, penso, He sortit a matar i mataré, Ho he de fer, Vull fer-ho. Em trec la gavardina i la llenço damunt d’unes roses que hi ha al jardí, amago la metralleta a sota de l’americana i em dirigeixo, com qui res, cap a l’entrada de la mansió, talment com si fos un convidat més. Els dos goril•les de la porta em miren directament als ulls però com que, tot rient, m’he barrejat amb un matrimoni amb un fill que entrava en aquell precís instant, no em diuen res. Ja sóc a dins. Al Hall hi ha almenys cinquanta convidats. S’hi respira luxe. Agafo una copa de xampany d’una safata que d’un cambrer que passa pel meu davant i em passejo entre els convidats tranquil•lament, lentament, observant, visualitzant, buscant, escoltant converses.
Una hora després ja he descobert on hi ha l’amfitrió, l’home poderós digne de ser la víctima número deu. És a la primera planta de la mansió, segons he pogut descobrir. Està reunit, tractant uns assumptes de màxima seguretat. M’allunyo lentament de la festa, deixo el Hall enrere i agafo un passadís que acaba amb unes escales. La remor de la festa s’apaga. El corredor està il•luminat però solitari. Busco la metralladora i la trec del seu amagatall. Tinc ganes de matar. De sobte s’obre una porta a la meva esquerra. Són dues dones d’uns quaranta anys, van molt ben vestides i m’adono que acaben de sortir del lavabo. Si les deixo anar donaran l’alarma ja que les dues tenen l’esguard fixat en la meva arma. Les empenyo amb violència cap a l’interior del servei i abans de que puguin començar a cridar les estomaco de valent, colpejant-les amb la metralleta com si fos un martell. Una estona després una d’elles ja ha sucumbit però l’altra, que té la cara ensangonada, es manté en peu i em desafia amb els punys com si fos un boxejador. Somric. M’entren ganes de passar-ho bé. Deixo la metralleta al terra i començo a lluitar amb ella de tu a tu, sense armes. Gaudeix-ho pegant-la. Ella no em fa mal, no arriba ni a tocar-me. Cada cop que la colpejo veig com salta la sang, que esquitxa el mirall i això m’excita i m’agrada. Al final cau al terra, li clavo uns quants cops de peu a les costelles, a les cames, al cap, però no la mato encara; per fer-ho agafo la pistola de l’aixella, apunto amb precisió i li foto dos trets al bell mig del cap. Agafo la metralleta del terra, surto del lavabo de senyores i segueixo el meu camí. Arribo el final del passadís, pujo les escales i quan sóc a dalt, després de recórrer molts passadissos i habitacions buides, m’aturo davant de l’única porta que sembla guardar quelcom animat a l’interior. M’acosto, estampo l’orella contra la fusta i escolto les veus. Detecto dues veus d’home i tres veus de dona. Xerren tranquil•lament, no sé sobre què, però pel to de veu utilitzat no semblen estar molt nerviosos. Què faig, em pregunto, però quan me n’adono ja sóc dins i sense cap mena de mirament ni distracció ni dubte, els metrallo a tots. L’escàndol, és majúscul. Hi ha cadàvers i sang per a tot arreu. Trossos de braços, de cames, de cervells... tot està literalment estampat contra les parets. M’acosto a la víctima número deu, a l’amfitrió, i somric quan comprovo, després de donar-li una puntada de peu, que encara està viu. L’agafo i l’aixeco del terra, l’arrastro fins a una cadira i l’obligo a que s’hi assegui. Només em queda una bala al cartutx de la metralleta i penso com podria usar-la. De sobte, sense saber perquè, m’inclino pel seu ull dret. Hi acosto la punta de l’arma fins que és a un centímetre del seu globus ocular. El miro als ulls durant una bona estona i disparo. Algú ha engegat l’alarma. He de sortir d’aquí quan abans millor. Aquí ja ho tinc tot fet. Si m’agafen, s’ha acabat, acabat. Surto de l’habitació. Al fons del passadís veig un parell de figures que s’acosten ràpidament: són els dos goril•les de l’entrada. Miro cap a l’altre costat del passadís: acaba amb una gran finestra rectangular i a través del vidre puc veure la lluna que ja s’enlaira firmament amunt. Ja no em queden bales ni a la metralladora ni a la pistola de l’aixella. Només tinc una oportunitat. Corro cap a la finestra, salto endavant quan hi sóc a tocar i travesso el vidre trencant-lo en petits trossets esmicolats i afilats; una escena espectacular, digna de la millor pel•lícula d’acció. Caic des de l’alçada d’un primer pis i m’enduc una bona hòstia però rodolo, m’aixeco i començo a caminar, coix, això sí, cap a la sortida. El jardí es llarg i fosc i em costa trobar-la però finalment ho faig. Vaig cap al cotxe. L’he deixat massa lluny i com que vaig coix trigo una bona estona en arribar-hi. Abans de pujar al vehicle miro enrere per assegurar-me que no em segueixen. Somric. Pujo al cotxe i premo el gas a fons. Però de tornada cap a casa, com que passo a prop d’on hi ha les putes, no me’n puc estar i m’hi acosto. Baixo del cotxe i em barrejo entre elles. N’hi ha set i tres clients. Observo que hi ha un tub de ferro d’un metre i mig de llarg al terra, a uns dos metres dels meus peus. Estic excitat pel que acaba de passar i tot i que això no entrava dins dels meus plans, no m’ho penso gaire i l’agafo. M’acosto a la parella de viciosos que tinc més a prop i començo a repartir llenya a tort i a dret. Rebento cames, estómacs, caps, braços, peus i panxes amb una facilitat i una agilitat sorprenentment mortal. Deu minuts després són tots morts menys un client que ha aconseguit fugir. Llenço el tub de ferro, pujo al cotxe i com que he de fer mitja volta, ho aprofito per trepitjar els cossos que hi ha al terra. He arribat a casa. Respiro, tranquil, ja està.
Missió completada.
Nen, vens o no, li pregunta un cop més. Ja vinc, mare, ja vinc, li respon per enèsima vegada, però aquest cop li fa cas. El dinar ja deu ser fred, li diu la seva mare quan el noi entra a la cuina, Un xaval de catorze anys com tu ha de menjar més del que et penses, Ja ho sé mare, Ja ho sé, li diu ell mecànica i pacientment mentre s’asseu i punxa dues croquetes de cop amb la forquilla, Què feies, li pregunta sa mare, Res, respon, Jugava amb la consola, Jugues a un joc nou, oi, li pregunta ella amb un somriure ingenu als llavis, Sí, I què tal, Psè, què vols que et digui mama... una mica fluix.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Pere Bartrés

14 Relats

40 Comentaris

11339 Lectures

Valoració de l'autor: 9.94

Biografia:
Hola!

Si us interessa la literatura fantàstica, visiteu el meu blog:

http://perebartres.blogspot.com/

Ah!... i gràcies a tots/es per llegir els meus relats!!!