L´APEDAÇADA

Un relat de: montserrat vilaró berenguer
L “Apedaçada” era la meva gata. De fet es el primer record que jo tinc de tenir animals de companyia. Era una gateta calicó molt bonica que la meva iaia anomenava també “Xinina”. Jo estimava la gateta perquè era mansa i es feia estimar, la seva presencia m’acompanya en tots els meus primers records. Li agradava molt jeure al sol i a l´hivern en un coixí que jo li posava molt proper a la llar de foc. Seguia els meus passos per tota la casa i moltes vegades la feia servir de nina ,ja que els vestits de les meves nines li posava,a ella i mai feia cap intent d’esgarrapar , . Érem inseparables la nena i la gateta . A la nit si els meus pares no
estaven a l’aguait a poc a poquet s ´enfilava en el meu llitet de color blau, cel clar testimoni que jo hauria de haver nascut noi. A poc a poquet per el costat del meu caparro i amb passes amb cura i amb compte s’endinsava per sota els llençols i es posava a dormir als meus peuets. Tens el gat ? preguntaven al veure la meva cara de felicitat. I jo responia, bé si , mes a ella li agrada molt.
Mes un dia quan deuria tenir uns quatre o cinc anys va desaparèixer la gateta, jo la vaig buscar per tot arreu i no la vaig trobar enlloc. La meva mare i la meva avia també es van afegir a la busca i res per enlloc va aparèixer. Jo plorava perquè volia el meu gat i hem sentia molt trista sense la meva mascota. Varen passar dos o tres dies i el animaló enlloc. Crec que devia ser el dia cinquè
que el meu pare va arribar molt enrabiat . Va cridar la meva mare i jo sense que ells em veiessin vaig sentir la conversa. Ramona deia el pare, prop de la font he trobat l´Apedaçada els maleïts caçadors han mort la gata i l’han penjat en un arbre, mira si son males animes , que no ho sàpiga pas la Guiomar , pobre criatura. Jo vaig sortir corrents i plorant i em vaig abraçar al meu pare. Es veu que deia no, papa no, l´Apedaçada no pot ser penjada amb un arbre, la vull veure i plorava com una magdalena. Va ser el primer disgust fort de la meva vida. Encara ara quan miro la meva calicó penso en la primera que se li assemblava tant i un calfred recorre el meu interior i penso que es te de ser mala persona, matar un pobre animal que segons les explicacions que varen donar al meu pare, els podia matar algun conill. I quan veig un caçador penso que deu sentir en matar a un animal? Qualsevol animal es un esser viu i com a esser viu te dret a la vida, o no ????

Comentaris

  • Agraïment.[Ofensiu]
    jomagi | 04-05-2016

    Monserrat, gràcies pel teus comentaris.
    Un petó.

  • Impressionant.[Ofensiu]
    jomagi | 04-05-2016

    Aquí a casa també som de gats, sobretot gates. Són un essers perfectes i misteriosos. Nosaltres tenim una filla discapacitada cegueta, no hi sen i no parla, doncs només de veure la passió que té la gateta per ella és digne de filmar-ho. És quelcom misteriós i alhora et fa pensar molt, molt!!!
    Una abraçada.

  • Molt bonic[Ofensiu]
    Karin | 04-05-2016 | Valoració: 10

    Un relat tendre i bonic. Ai els records de temps passats oi, que bé ho transmets

  • fills de...[Ofensiu]
    Bruixeta | 13-03-2016 | Valoració: 8

    Els que fan això a un animalet indefens no tenen un altre nom que fills de ...
    Els animals ens fan companyia i es fan estimar molt. Jo sempre he crescut amb gats, de ben petita en vàrem regalar una gatona. Ara a casa en tinc dos.
    Molt bon relat.

  • Es fan estimar[Ofensiu]
    qwark | 17-02-2016

    El millor del relat és que aconsegueixes transmetre els sentiments vers el gat. És quan el lector aprecia els personatges que empatitzarà amb ells i allò que ens expliquis serà transcendent.

  • Caçadors...[Ofensiu]
    Lola | 16-02-2016

    ... sempre m'ha semblat tant cruel el fet de matar a un animal per el plaer de matar. Puc entendre matar per menjar, si no hi havia altre remei... Però, d'un temps ençà... No ho puc entendre... Bonic relat. Commovedor.

  • Gata i calicó...[Ofensiu]
    Mena Guiga | 13-02-2016

    Són una mena de gates taaaan bones, tan amoroses, tan poètiques, tan casolanes, tan de fer-se estimar. Són, certament, com nines, millor que nines.
    M'ha humitejat els ulls saber com va acabar aquella pobra felina -si el relat no és ficcionat- i aquest homenatge d'immortalitzar-la dedicant-li un relat. Fa que l'imaginem, hi pensem, l'estimem. El nom, és clar, per les taques dentades que tenen!
    Qui no estima els animals no pot saber estimar massa.
    Els gats han tingut mala sort: mai han estat prou respectats (podríem deixar fora Egipte, és clar...però en una exposició sobre la mort en aquella civilització vaig 'saber' que en mataven moooolts, també, per a fer-ne 'figures votives'. Amb el temps hi va haver tantes mòmies de gats que en època d'expoli se'n venien a pes per triturar-les i fer d'adob per a conreus...Fa mal, indigna).
    Un gat es va càrreg de les energies nefastes que 'no es veuen', és un ser de llum. Penso, també, en el pobre ''Pluto', el gat negre del relat de Poe...s'ha de ser animal!

    Tant de bo l'ànima de l'Apedaçada descansi en pau, s'ho mereix, amb seguretat, amb llibertat.

    Mena

l´Autor

Foto de perfil de montserrat vilaró berenguer

montserrat vilaró berenguer

464 Relats

1635 Comentaris

322207 Lectures

Valoració de l'autor: 9.89

Biografia:
Tota la meva vida he sigut lletraferida. M'agrada molt escriure, perquè
a dins meu està ple d'històries i tinc com una necessitat d´explicar-les
Per mi és un plaer compartir somnis i pensaments amb qui tingui la paciència de llegir i procurar entendre els meus humils escrits ,fets amb tot el meu cor. Moltes gràcies per la vostra gentilesa.