L´ÀNGEL

Aquell dissabte de Desembre plovia a bots i barrals, era un dia abans de Nadal i la Mireia va agafar el autobús per anar a comprar a la ciutat més propera. La Mireia nomes te quinze anys i vol estrenar un vestit nou pel dia de Nadal. Paga el import del bitllet i s’asseu a la finestra del vell autobús. L’aigua regalima pels vidres i el paisatge de pins i alzines es veu com emboirat i amb una llum trista. Per lo menys podria nevar pensa. Al cap de un moment es diu que no, millor que plogui, si nevés els seus pares no l’haurien deixat pas sortir. Porta paraigües i es mira l’abric vermell que reposa als seus genolls, quedarà xop pobret ! i es nou , els texans rai i les botes que porta parant molt be la pluja. Obre el moneder que porta dins la bossa, si la seva mare li ha donat prou per comprar alguna cosa d’alguna Boutique, que estigui prou be. Son anys setanta i encara no i havien les grans marques per jovent. Es desfà la cua de cavall que porta subjecta amb una goma i la torna a refer, es igual pensa els cabells també s’estarrufaran amb aquest temps . Es mira amb mala cara una vella que l’esta observant atentament al altre canto del passadís. A on deu anar aquesta senyora es diu, amb aquest mal temps ?. Be a ella no l’importa gaire i observa que aviat arribaran a la parada del bus de la ciutat, te dues hores per comprar, tindrà d’anar una mica despresa si vol agafar l’últim autobús que la porta al poble, te d’arribar dora encara que a casa seva el que celebren no es el sopar de Nadal, sinó l’endemà el dinar. La mare deu estar atrafegada als fogons, així que arriba l’ajudaré una mica pensa, en compensació del que m’ha donat i també li compraré la Colònia bona que ella no s’espera pas. Els regals dels altres membres de la família per sort ja els té ; el autobús fa un esbufec i s’atura. La Mireia es posa l’abric es penja la bossa i baixa quasi corrents les escales cap al carrer. El xofer que la coneix la mira de reüll i pensa, aquesta nena cada dia esta mes gran.
Son les sis tocades quan torna a agafar l’autobús, ara no plou i va carregada de paquets, el xofer li diu bona tarda, ella li respon i s’asseu a davant de tot del cotxe just darrera el conductor. Perdoni li diu educadament, podrà deixar-me davant de casa, ja se que no es parada, més em faria un gran favor. Si nena avui es vigília de Nadal i veig que portes molts paquets, per un dia..... La Mireia li dona les gràcies altre volta educadament.
Pensa que els pantalons negres el jersei negra i la brusa blanca son molt bonics i lliguen amb l’abric, ja li sembla sentir la mare ; Valguem Deu i la Mare de Deu ! si sembles una vidua Més ella es mira la bossa que posa “ Sheila Boutique” i es posa contenta. Te quinze anys però sap que el negra afavoreix i li fa semblar mes rossos els seus cabells castany clar. Mira si te la bossa de la perfumeria, la noia que li ha venut ha dit que “ Paris” estava de moda, clar que està de moda Paris, pensa la noieta, com m’agradaria anar-hi . Desprès mira l’altre paquet que porta, es un jersei de coll alt, que segur que la seva germana petita li agradarà, tot de ratlles, l’ha vist just enfront la parada del bus i no s´ ha pogut resistir, els últims diners van a parar allà, en te just pel bitllet.
Posa els paquets al seu costat, no s’ha assegut ningú al seient, veu com regalima l’aigua del paraigües que posa a terra, es va formen un bassal. Mira per la finestra , ja es fosc i torna a mirar li sembla que alguna cosa blanca cau. El xofer li comenta en aquell precís moment, nena crec que cau algun borrall de neu, ara si que et tindre de deixar davant de casa teva. La Mireia li respon,que bé ara si que tindrem neu per Nadal.
Com mes camí fan mes neva , al arribar al proper poble la carretera ja te un dit de neu. La Mireia pensa en demà en l’enveja de les seves amigues, que no estrenin res. I pensa que menys mal, que ha començat a nevar ara, que sinó estaria a casa.
Quan arriben al poble de la Mireia la carretera es blanca. No baixa pas a la parada, el cotxe segueix un quilòmetre costa amunt fins al trencall de la casa de la Mireia. Al baixar li dona les gracies al xofer i li diu que passi un Bon Nadal !, el xofer li desitja el mateix i li recomani vigili de no deixar-se cap paquet.
Les botes al caminar cap a casa seva formen una filera de passos que desfà l’immaculada neu, més pensa que de seguida la neu ho tornarà a deixar llis. Si no anès amb l’abric nou, es tiraria a terra i faria l’àngel, ho faran dema amb la seva germana petita, sols es te d´ ajornar unes hores. També faran un ninot de neu. Somriu mira el cel i els flocs de neu li cauen a la cara, ella els mira , son grossos i blancs semblen estrelletes que cauen. Avui es quasi, quasi feliç i
dema espera que també, es Nadal i te quinze anys.