L’ Ametller ha florit

Un relat de: Xunxi

Si m’estimes a l ‘hivern
amb les meves branques nues,
ermes de bellesa,

pel teu temps,
el meu amor
florirà del no res la tendresa.

Et donaré les meves flors,
dels meus nusos i el meu cor,
brollaran colors, olors i pètals

Si em tractes amb dolçor,
si arrauleixes vents i tempestes,
vestiré de festa sense rubor
el rosa i blanc de primavera

Comentaris

  • la natura sempre meravella...[Ofensiu]
    joandemataro | 03-03-2012 | Valoració: 10

    aquests ametllers que empre s'avancen a la primavera i ens fan enyorar-la encara més... aquí també transmets aquesta connexió de la natura amb nosaltres...
    gràcies de nou per tot xunxi ,

    una abraçadota
    joan

  • Arbres florits[Ofensiu]
    Josep Ventura | 02-03-2012 | Valoració: 10


    Una preciosa imatge de primavera que capten els cors sensibles.
    no se si coneixes aquests mots de Santiago Rusinyol però lliguen
    amb el teu bonic poema.
    Una abraçada
    Josep

    EL FLORIR NO ÉS UN TREBALL: ÉS UN RESPIR DE LA MATEIXA ILLA. SE SENT EL COR PLE I , FECUNDANT LI SURT LA VIDA PER LES BRANQUES, I PAREIX BELLESA SENSE DOLOR, I , COM QUE ÉS EL SOL QUI LA FA MARE, I COM QUE ÉS EL MAR QUI L’APADRINA, ELS INFANTS SURTEN DE BLANC D’OR, I EN SURTEN TANTS, QUE LA TERRA CANTA.


    SANTIAGO RUSINYOL

  • el despertar[Ofensiu]
    Lèvingir | 01-03-2012

    d'un amor per continuar

    Lèvingir

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Xunxi

22 Relats

149 Comentaris

33053 Lectures

Valoració de l'autor: 9.96

Biografia:
Ara mateix enfilo aquesta agulla
amb el fil d'un propòsit que no dic
i em poso a apedaçar. Cap dels prodigis
que anunciaven taumaturgs insignes
no s'ha complert, i els anys passen de pressa.
De res a poc, i sempre amb vent de cara,
quin llarg camí d'angoixa i de silencis.
I som on som; més val saber-ho i dir-ho
i assentar els peus en terra i proclamar-nos
hereus d'un temps de dubtes i renúncies
en què els sorolls ofeguen les paraules
i amb molts miralls mig estrafem la vida.
De res no ens val l'enyor o la complanta,
ni el toc de displicent malenconia
que ens posem per jersei o per corbata
quan sortim al carrer. Tenim a penes
el que tenim i prou: l'espai d'història
concreta que ens pertoca, i un minúscul
territori per viure-la. Posem-nos
dempeus altra vegada i que se senti
la veu de tots solemnement i clara.
Cridem qui som i que tothom ho escolti.
I en acabat, que cadascú es vesteixi
com bonament li plagui, i via fora!,
que tot està per fer i tot és possible.


Miquel Martí i Pol