L´AGUTZIL

En Pere va néixer el dia set del més set de l´any ,essent el setè fill d´ una família no gaire benestant i ho va fer en un any acabat en set . Una àvia seva que tenia fama de bruixa remeiera i de parlar amb difunts li va vaticinar moltes coses quasi totes bones i grans gestes en el petit i rònec poble de muntanya a on semblava que Jesucrist havia perdut la sandàlia.

Malauradament al transcurs de la seva vida tots els vaticinis no es van complir cap ni un, el que va fer que la fama de bruixa remeiera quedes molt entredit, el que no es va poder mai esbrinar la seva fama de mèdium i de parlar amb difunts per manca de proves físiques i al fet que els difunts generalment solen estar més callats que una cloïssa com vulgarment es diu.

En Pere va caminar molt tard, va parlar també tard i quan tenia set anys encara no sabia llegir ni escriure. El noiet era bastant ratardadet , els pares van començar a dubtar que fos ben arribat com se sol dir també amb llenguatge no gaire culte i van encarregar la seva educació al rector del poble ,que el va ensenyar més malament que bé l´ofici d´escolanet i a base de mastegots i molta paciència. Als tretze anys sabia llegir una mica no gaire bé i quasi sempre encertava quan li havia de posar aigua i vi al calze amb les canadelles.

El rector era bona persona i a base d´influencies quan va morir el agutzil i el xicot ja tenia vint anys complerts va aconseguir que el fessin algutzir del petit i rònec poble.

En Pere va estar molt content quan li van donar una mena de trompeta i com que la feia servir a totes hores el batlle li va requisar amb gran pena del noi que va semblar que li treien totes les armes i galons recentment aconseguits.

Sols li donaven la trompeta quan havia de fer el que abans es deia la "Crida". En Pere a base de paciència i molta voluntat va aconseguir fer-ho força bé. Era tot un espectacle en veure el xicot que s´havia fet gran i gros tocar la trompeta tan fort com podia. Llavors de les cases sortien veïns i quitxalla que l´envoltaven. Ell treia un paper de la butxaca i deia, en castellá, ja que en aquells temps es parlava la llengua de l'imperi quasi sempre.

SE HACE SABER POR ORDEN DEL ALCALDE QUE LOS PERROS SE VACUNARAN EL DIA 3 A LAS 3 HORAS A LA PLAZA DE LA IGLESIA.

Un cop dit plegava el paper i fins a un altre carrer que feia el mateix, ho feia relativament bé i els pares estaven contents que tingues una feina. També estaven contents quan el veien amb l´escombra i el cabàs escombra'n els carrers del poble, la mare quasi li queia una llàgrima de satisfacció, ja que ella era la unica que va posar des dede petit en suspens la fama que li hi havia atorgat la sogre bruixa, ja que una mare sempre veu com és el fill més desvalgut.

Tot anava bé i el noi estava content amb la tasca, la família no diguem el rector també, ja que sols ell sabia la suor i llàgrimes que li havia costat encarrilar una mica el xicot fins que un dia li varen donar un bàndol amb català.

Després de fer sonar aquell Corn- Trompeta va llegir més o menys així

PER ORDRE DEL BATLLE ES fa SABER QUE DIUMENGE És Farà UN PARTIT MOLT IMPORTANT DE FUTBOL AL CAMP MUNICIPAL, vindrà UN ARBITRE DELS BONS, UN ARBITRE, llavors ja es va encallar la paraula no li sortia de cap forma al final va dir tan alt com podia "CULGIRAT", tothom clar es va posar a riure i com que col·legiat no li sortia de cap manera va tornar a dir , no estic per romanços ja ho enteneu no ? Culgirat., bé va dir tot això ho diu l´alcalde no jo i molt digne va plegar trompeta i paper i va marxar .

D´aquell dia ença li deien el PERE CULGIRAT, el que demostra la manca de sensibilitat de gent de pagès envers un veí que no era massa dotat intelectualment.

Va viure anys i panys i era persona estimada del poble, ell per més esforços que va fer mai va saber dir la remaleïda paraula i això el tenia molt amargat. I sempre deia que el dimoni s´emporti tots els arbitres siguin com siguin.