Korea blues

De cop, m’ho haig d’empassar de cop. Millor encara: obriré l’ampolla i m’engoliré el contingut a raig fet, de pressa, ben de pressa, sense agafar aire, que se m’ompli l’estómac a vessar en un obrir i tancar d’ulls. Aleshores és quan notaré l’efecte càustic, una bola de foc desfermada que cremarà tots els teixits que trobi al seu pas, esclatant per dins com una bomba devastadora; de retruc, els meus pulmons es calcinaran a l’acte, i el cor, tan a la vora d’aquests, serà el següent a quedar malmès. Ja està, ja l’he trobada: sosa concentrada per a desembussar les canonades, definitiu. Potser patiré una mica, però si m’ho empasso d’una glopada l’efecte abrasiu serà tan ràpid que les meves cordes vocals no podran deixar anar ni el crit més feble, de tan desfetes com quedaran. Em faré a miques per dins i em recargolaré de dolor, però durarà un sospir. Ho sento, no sóc prou valenta per apartar l’escambell que em faria perdre l’equilibri i em deixaria suspesa a l’aire travada per una corda al voltant del coll; ni tinc valor per tallar-me les venes i que la sang se m’escoli fins que un son profund m’envaeixi i no desperti mai més, no puc, massa lent, terriblement lent. Patiré un instant, ho sé, però ja no puc més, són massa anys de sofriment allà on fa més mal: a l’ànima. No puc aguantar més aquesta brasa que crema en somort dins meu, consumint-me tan a poc a poc que em fa insuportable tanta crueltat. Perquè la meva vida d’estudiant és cruel: quinze hores al dia dedicades a les classes de l’institut, al repàs a casa amb el professor particular i a fer els deures per l’endemà, per sopar d’una esgarrapada i a dormir, amb prou feines cinc hores de son reparador, del tot insuficients per a refer-me i tornar a començar una jornada tan esgotadora. Només tinc esbarjo dissabte a la nit quan, després de sopar amb els pares al restaurant de la cantonada, l’única ocasió de la setmana en què ens apleguem la família sencera, tinc permís per sortir amb les amigues fins a les deu del vespre. Amb prou feines dues hores de lleure a casa d’una d’elles. Quantes vegades, recollides a la cambra de la Mi Kyung, hem plorat plegades, impotents per a canviar res de les nostres vides, arrossegades per un destí que ens repeteix incansablement una única sentència amb flaires de condemna: cal preparar-se a fons per poder accedir a la universitat. Quinze hores al dia, dia rere dia, setmana rere setmana, per a saber tots els idiomes, totes les mates, tota el coneixement que ens ha d’obrir les portes del futur a la universitat. I jo em pregunto: futur, quin futur? Els pares em triaran un marit així que acabi els estudis i au, a parir fills com una conilla. Una joventut cremada, socarrada en va, per a res. I no tinc alternativa, que si m’hi nego la meva família se’m girarà d’esquena com una empestada perquè vull deixar d’estudiar, cauré en una depressió, la mare m’entregarà al psiquiatre com aquell que llença un tros de pa als gossos, sense interès pel que pugui sentir, decebuda per la meva actitud covarda i desagraïda, menyspreant tants esforços econòmics per a rebre la millor formació. Més de tres mil euros al mes per a una filla que ara mateix és a punt de formar part de la llista de més de dos-cents estudiants que cada any es manlleven la vida perquè no poden més, exhausts de cos i de ment davant d’una pressió asfixiant que no els deixa ni una alenada de llibertat. Ja està, ja tinc l’ampolla. Passo per caixa i al primer racó arrecerat que trobi, posaré fi a aquest turment, prou de tanta hipocresia. Els pares, com poden dir-te que t’estimen, que es sacrifiquen per a tu, quan la seva filla només viu envoltada de llibres de text, rebent lliçó rere lliçó, enlloc d’un petó i una abraçada per tant d’esforç continuat?
Així que la Han Na pren l’ampolla, un cop sec als turmells li fa perdre l’equilibri. Cau cap endavant, amb el conseqüent terrabastall de soroll en desplomar-se el contingut sencer dels prestatges. Una infinitat de pots maseguen el seu cos abans de quedar escampats per terra, sense vessar-se el contingut de miracle. I quan sembla que l’atac remet, un noi sortit del no-res li cau al damunt, la traca final a un fet tan imprevisible com incomprensible.
Quan la terroritzada Han Na aixeca el cap, topa amb un altre que llueix una gorra dels Lakers amb visera al clatell i suadora d’Abercrombie & Fitch. El que més la sorprèn, però, són els ulls occidentals del seu agressor: no són ametllats com els seus, són arrodonits.
- Ho has gravat, Jim? – crida l’agressor aixecant la mirada, sense moure’s de sobre la noia, com si reposés sobre una catifa.
- Ho tinc, Èric! Toquem el dos! – i Han Na nota l’estrebada del jove en agafar embranzida per sortir com un esperitat del supermercat.
Encara no s’ha refet de l’ensurt quan nota que quatre mans l’alcen del terra. Són els de seguretat de l’establiment, que no la deixen anar un vegada incorporada.
- Vaja, encara no havia vist cap noia practicant el “falling”, es veu que tothom s’apunta a la moda. Estem davant d’una vertadera epidèmia! – fa un dels vigilants.
- Això sembla. Va, truca a la bòfia, que n’estic fart d’aquest jovent vagarós! Fan el gallet quan estan amb la colla, però s’enfonsen com un castell de cartes així que es troben sols davant l’autoritat – respon el seu company.
La Han Na no sap què li passa. Està detinguda? Per quin motiu? Per un intent de suïcidi fallit o és el noi de la trompada qui ha provocat aquesta reacció d’alarma?
A la cel•la de comissaria, amb les parets nues, és molt difícil de manllevar-se la vida. L’han escorcollada de dalt a baix i li han posat un uniforme de color taronja sense botons, ni sivelles ni cinturó, ni pensar-hi d’autolesionar-se. Però el problema no és aquest, ara. El problema és que no entén res, ni després de declarar que no sabia què recoi era el “falling” ni havia vist mai els dos nois que es van fer escàpols. Les seves negatives no l’han ajudada gens, que la policia ha cregut que encobria algú i que ja cantaria després d’unes hores de reclusió solitària al calabós.
Els seus pensaments s’interrompen quan el carceller obra la porta corredissa de la cel•la:
- Ets lliure, el pare d’aquest noi ha pagat la fiança – anuncia abúlic.
El xicot que va empentar-la al supermercat està palplantat al seu davant. No diu res mentre espera que reculli les pertinences, i així de silenciosos surten al carrer.
- Suposo que et dec una explicació – fa l’Èric mentre s’asseu a la taula del primer bar que han trobat. Xarrupa la cervesa que s’ha demanat i engega una versió resumida dels fets:
- Amb en Jim practiquem el “falling” a Los Ángeles, la nostra ciutat. Es tracta de llançar-se contra una pila d’objectes, d’aquells que s’exposen els uns sobre els altres en uns grans magatzems: llibres, roba de casa, llaunes, pots de tot tipus, etc... i gravar amb el mòbil el daltabaix que provoques escampant-los per terra. Després ho pengem a la xarxa i competim amb d’altres grups per a veure qui rep més visites al You Tube. Oi que mola? – i amaga un somriure rere l’escuma de la cervesa.
La Han Na l'escolta sense dir res. No gosa, que no està acostumada a parlar amb el sexe oposat, i menys amb estrangers, però ara se sent irresistiblement atreta per tot el que li està explicant, imantada per una insaciable curiositat.
- Hem aprofitat l’estada al teu país, de viatge de fi de curs, per a provar-ho en un entorn exòtic. La novetat que ens farà famosos al web, n’estic segur – i no pot dissimular un posat d’orgull fatxenda.
- I els estudis? Que no estudieu per entrar a la universitat als Estats Units? – la Han Na no ha pogut contenir-se més, no se’n sap avenir, sorpresa i escandalitzada pel que sent.
- Estudiar? Aprovar a la High School nord-americana no és problema, el nivell és molt baix. El meu pare és senador i em pagarà la matrícula de la universitat que vulgui, per cara que sigui. I si no me’n surto, treballaré a qualsevol de les empreses que té la família – i assaboreix les escorrialles de la beguda.
La cara de la Han Na parla per ella mateixa. És que no li cap al cap, ras i curt, però l’Èric dóna per clos el tema.
- Al meu país, si tens prous calés, és fàcil d’obrir-te camí. Però tot això no fa que em sentís malament quan vaig veure que t’havien detingut injustament per estar en el lloc equivocat en el moment equivocat. Sento els inconvenients pels que has hagut de passar per culpa meva – i es posa dempeus, passant pel seu costat sense acomiadar-se.
Han Na veu com l’Èric s’allunya carrer avall. Ni s’ha girat per dirigir-li una darrera mirada. Ella també s’alça i marxa capficada en direcció oposada. Ha de pair tot el que ha sentit, un món tan contraposat al seu, un xoc de cultures brutal: l’ordre, el sentit del deure i la disciplina col•lectiva de la seva societat enfront a una llibertat individual que frega el llibertinatge, al materialisme més salvatge i a un desig de fama malaltís. Està profundament trasbalsada pel seu primer contacte amb un noi, per l’estada a les dependències policials i per les inversemblants activitats d’alguns joves nord-americans. Per ella ha estat com trencar la closca de l’ou on ha viscut isolada i respirar a fons per omplir els pulmons d’un aire renovat. Té dubtes sobre el sentit de la vida de l’Èric, hi ha iniciatives que no comparteix, però ha descobert una flama alternativa a la que la consumia per dins abans d’entrar a cercar la sosa càustica: és la flama d’un nou destí, gràcies a l’Èric i al seu “falling”. Li ha salvat la vida, i li agradaria de tornar-li el favor. Per aconseguir-ho necessitarà temps, molt de temps, no pas per al meticulós pla que comença a empescar-se i que a partir d’ara la distraurà d’intents suïcides, sinó més aviat perquè deure una vida és quelcom molt difícil de tornar.

llpages