Kiroshi o invitació al silenci

Era un bon conversador i a la Masuko li agradava resseguir amb la mirada el seu rostre pàl·lid i madur, sempre amb barba d'un parell de dies, mentre l'escoltava. Els seus ulls eren lúgubrement intel.ligents i perseguien els d'ella cada cop que es movien nerviosos buscant l'horitzó, esquivant-lo. S'encantava fàcilment amb la seva veu però estar al seu costat ja la feia sentir-se millor. El necessitava.
Quan excomunicaven les paraules, en Kiroshi li agafava dolçament la mà, la duia a passejar pels horts i quan l'ofec encastat a l'ànima semblava desbordar-la, ell l'abraçava i restaven així una estona, mentre rodaven les sínies alhora que les agulles del rellotge.
Aquella tarda però, ambdós reaccionaren d'un modus diferent. Un calfred recorregué el cos d'en Kiroshi i s'aturà a l'engonal només veure-la. Intentà dissimular, no volia violentar-la i perdre la seva amistat. Ella havia liquidat una relació d'un parell d'anys que la deixà confusa i acabava vagant sempre per la tristesa somorta, gairebé indiscernible per la resta, amb destí els seus braços.
Diuen que quan et conviden a un silenci com aquest, acabes escoltant el teu propi batec, veus en aquella persona el teu reflex i t'hi mires com si d'un mirall es tractés : et reconeixes. I llavors respires i esclaten petits globus pesants que t'eleven com una ploma i sures.
Se'l va mirar. La Masuko no s'havia sentit mai tan alegre, tan feliç i lliure i, enfonsant-se en el negre del seu iris li digué :
- Fes-me un petó, amic!. El teu silenci m'ha despertat.