Kenichi

La llum del matí, groguenca i tèrbola, amb tot de partícules de pols que hi dansen esquitxant-la de daurats, penetra lasciva la rònega penombra, que fuig als racons més foscos del menjador de la Chikaco. Ella, nua i sola sota la bata de seda blau cel, segueix el camí que li marca la claror, s’acosta a la finestra i aparta la suau tela de la cortina, que era blanca en un principi i que ara també grogueja i no només per l’efecte del sol que hi rellisca.

Mira cap el carrer, és dissabte, la gent es prepara pel cap de setmana, veu alguns veïns segant la gespa dels petits patis de les cases aparellades, d’altres ja han marxat cap a la platja o a comprar. Ella viu sola.

Agraeix la llibertat de no haver de fer plans cada cap de setmana. Tant de bo tingués l’obligació de fer-ne... La contradicció la mossega en un lloc indeterminat però endins, potser al costat d’aquell quist de solitud que ja fa anys que li creix i li pren les forces. Veu la família que viu just a la casa del costat de la seva com estan carregant el cotxe per marxar també. Semblen feliços, tenen plans, estan junts... Una fiblada de gelosia li punxa el cor quan veu a la Toshi, la mare, pujant al Toyota Land Cruisier junt amb el seu home el Kenichi.

El Kenichi agafa el volant amb força, com si en volgués comprovar la seva robustesa. Es mira les mans com si no fossin seves. Mai s’havia adonat que tingués els dits tan gruixuts, li semblen cucs fastigosos i inútils. Es posen en marxa. La dona al costat, la filla de disset anys al darrera, junt amb el nen de nou anys. El silenci sembla diferent del d’altres vegades, o potser s’ho imagina ell, és com si aquesta vegada fos més espès, com si fos un passatger més del vehicle, que els aclaparés amb la seva presència.

Poc a poc el paisatge ordenat i pulcre dels afores de Kioto va donant pas a camps verdosament quadriculats i a boscos legalment protegits. El cotxe va resseguint com si ho fes de memòria la carretereta plena de corbes que els ha de portar a l’hotel de muntanya, escenari de molts dels seus caps de setmana i que fa mesos que no visiten.

No hi van, pensa el Kenichi, des de que les coses a la feina es van posar malament.

Ja feia més d’un any que el Kenichi a la seva empresa era només un Window Watcher, no feia res, li pagaven i ja està. Vuit hores cada dia, de dilluns a divendres, quaranta hores senceres a la setmana per pensar. Ell es sentia molt malament per aquesta situació però al menys podia continuar mantenint a la família. La seva dona la Toshi està buscant feina però el Japó viu uns moments difícils.

I just ahir, el cap de personal va cridar al Kenichi a la seva oficina i li va dir, amb llàgrimes als ulls, fent-li una reverència que no presagiava res bo, que l’havia d’acomiadar, després de vint-i-tres anys a l’empresa. El Kenichi no ho va poder explicar a la seva família. Va arribar a casa i va proposar una sortida com en els vells temps.

“Si al menys la Toshi hagués trobat feina, això ho canviaria tot”, pensa.

I no sols s’havia acabat el treball per a ell, també havia posat fi a l’aventura que feia anys que tenia amb una companya de l’oficina. Una mamadeta al final de la jornada estava bé, perquè ja eren allà junts, i el relaxava. Però sense la feina no tenia sentit. La Toshi no ho sap això de l’amigueta. No és pas un tema que sigui de la seva incumbència...

El Kenichi no es pot treure del cap que ara la seva filla, la Kana, ja no podrà anar a la universitat. Tots els somnis per terra... Mira pel retrovisor i els veu a tots dos asseguts, pensatius, cadascú en el seu món. El Haruo, el seu estimat fill, amb el que no ha estat mai capaç de connectar i al qui ara falla d’aquesta manera...

La Kana mira per la finestreta del cotxe i pensa en la notícia que donarà al vespre a la seva família, a l’hora del sopar. Està embarassada i vol deixar els estudis, es vol posar a treballar i tenir la seva pròpia família. La universitat mai li ha semblat un objectiu factible, i ara que una vida creix dins d’ella se sent alleugerida de no haver de prendre aquest camí...

El Haruo mira el clatell del seu pare, els cabells perfectament retallats, la seva cara al mirall retrovisor, la concentració mentre va prenent les corbes cada cop més tancades. Estima profundament el seu pare, però mai ha estat capaç de dir-li. Però al vespre, a l’hora del sopar, el Haruo deixarà anar una notícia que farà que el seu pare s’adoni de quin cantó està ell...

Feia dues setmanes que el Haruo havia tornat abans de l’escola perquè no es trobava bé, una de les mares l’havia portat. Ell sabia que la seva mare sempre deixava la porta del darrere oberta quan era a casa. Així que el nen va rodejar el geomètric i cuidat jardí i va entrar per la porta de la cuina. Dins la cosa tot era silenci excepte uns gemecs dolços i ofegats que venien del menjador. El nen es va acostar a poc a poc i va veure la seva mare i la seva veïna la Chikaco nues, abraçades, besant-se.

La veritat és que la imatge tampoc va sobtar massa al Haruo perquè estava fart de connectar-se a internet i veure imatges d’aquest tipus i molt més fortes a casa del seu amic Yoshito. Ja anava a pujar les escales cap a la seva habitació, sense destorbar a les dones, quan va sentir el que va dir la seva mare: “Chikaco, només visc per a aquestes estones amb tu”.

Això va ferir profundament el nen. Ell no va saber captar que només era una expressió amorosa que es diu en moments d’intimitat compartida. El nen no entenia com la seva mare només podia viure per a aquella veïna solitària i seriosa que de vegades se’l mirava com si ell fos un gos rabiós. Fa dues setmanes que ho rumia però, avui, ho dirà davant de tots, i el seu pare veurà com se l’estima ell...

La Toshi seu al costat del seu home rumiant la manera en que a l’hora del sopar donarà la gran notícia. Ha trobat feina, amb un contracte per dos anys i amb un bon sou. Ja s’imagina la cara de tots, l’alegria del moment. Somriu sense adonar-se’n.

Però de cop l’adrenalina se li escampa per la pell, els pels eriçats dolorosament. El Kenichi va massa ràpid, el mira i veu horroritzada una determinació cega als seus ulls humits. Després el cotxe envesteix la tanca i salta al precipici executant un dramàtic vol de crits i desesperació.