Cercador
Juvenil
Un relat de: Georgina Routh- Compartir:
EL PODER DE LES PARAULES
Lleixa. Gorda. Idiota. Aquests són alguns dels insults amb els que la Nora ha de lluitar cada dia. La seva vida és un complet infern. Bé, ara ho és. Però ella solia ser feliç, una noia somrient i sense complexes. Ara pràcticament no recordava com somriure.
Com cada dia es va despertar sense ganes d’anar a l’institut. Es va dutxar i es va posar l’uniforme escolar. Va baixar les escales de casa seva i es va dirigir a la cuina. Un altre cop sola. Els seus pares treballaven fora la ciutat per tant marxaven molt aviat i tornaven tardíssim cosa que feia que durant la setmana li fos impossible veure’ls. Va esmorzar un tros de poma i es va dirigir caminant cap a l’institut. Era divendres i per fi s’acabava la setmana. Aviat vindrien festes de nadal i no hauria d’aguantar més l’ofensa que rebia per part dels seus companys.
El dia va passar normal, si es pot dir així. Per a ella un dia normal era un dia negre: ple d’insults i fins i tot algun contacte físic en el que ella en sortia malparada. Però no volia ni pensar-hi. L’únic que volia fer era arribar a casa per no sortir-ne en tot el cap de setmana. ‘Igualment ningú vol sortir amb mi’ va pensar. Al arribar a casa va dirigir-se a la seva habitació. O va fer un intent ja que la veu dels seus pares la va aturar. ‘Què estan fent aquí?’ es deia a si mateixa.
‘Desperta Nora’ va sentir mentre lentament es despertava. La seva mare estava fent la feina del vell despertador que a hores d’ara ja no funcionava. Els seus pares fins fa un mes no sabien res del que passava la Nora a l’institut fins que la tutora d’ella els hi va comentar i ella ho va haver de dir tot amb pèls i senyals. I aquell era el dia. El dia que ingressaria en un centre de rehabilitació per culpa d’una depressió. Ella es negava, no volia anar-hi. Però sabia que en el fons no tenia cap altra opció i que en realitat era el millor per a ella.
El viatge no durava gaire, uns vint minuts en cotxe. Al entrar va trobar-se amb unes parets blanques que li van causar alguns calfreds. Els seus pares se’n van anar un cop es van acomiadar i una dona gran d’uns seixanta anys va dir-li que la seguís. La va portar a la que seria la seva habitació durant els pròxims quatre mesos. Era gran i bastant espaiosa. Hi havia tres llits més a part del seu així que va suposar que no estaria sola. Hi havia un lavabo a un costat de l’habitació i un parell de finestres que deixaven entrar alguns raigs de llum. ‘Ara vindran les teves companyes, ves desfent les maletes. Per cert, em dic Dorothea i sóc l’encarregada de recepció’ va fer-li saber amb un somriure maternal. Se’n va anar i va deixar a la Nora sola un altre cop. Però no va ser per gaire temps ja que de seguida van entrar tres noies. Una era alta i molt prima. La segona també era alta però no tant com la primera. I la última era baixeta. ‘Hola, em dic Demetria’ - va dir la primera noia – ‘i elles són la Verònica i la Gina.’.
Feia un mes que es trobava allà i es trobava molt a gust. Estava millorant molt i la depressió anava desapareixent a poc a poc. Les seves companyes d’habitació els hi havia explicat els seus problemes. La Demetria tenia anorèxia nerviosa mentre que la Verònica i la Gina havien tingut problemes de bulímia i autolesió. Allà hi havia moltes noies de la seva edat que estaven passant el mateix que ella. Això va fer que no es sentis tan sola. Va poder obrir els ulls, no estava sola. Tenia gent al voltant que es preocupava per ella. Per una vegada des de fa molt de temps es va sentir bé. Es va sentir feliç, que és el que anava buscant des de fa temps, felicitat.
Lleixa. Gorda. Idiota. Aquests són alguns dels insults amb els que la Nora ha de lluitar cada dia. La seva vida és un complet infern. Bé, ara ho és. Però ella solia ser feliç, una noia somrient i sense complexes. Ara pràcticament no recordava com somriure.
Com cada dia es va despertar sense ganes d’anar a l’institut. Es va dutxar i es va posar l’uniforme escolar. Va baixar les escales de casa seva i es va dirigir a la cuina. Un altre cop sola. Els seus pares treballaven fora la ciutat per tant marxaven molt aviat i tornaven tardíssim cosa que feia que durant la setmana li fos impossible veure’ls. Va esmorzar un tros de poma i es va dirigir caminant cap a l’institut. Era divendres i per fi s’acabava la setmana. Aviat vindrien festes de nadal i no hauria d’aguantar més l’ofensa que rebia per part dels seus companys.
El dia va passar normal, si es pot dir així. Per a ella un dia normal era un dia negre: ple d’insults i fins i tot algun contacte físic en el que ella en sortia malparada. Però no volia ni pensar-hi. L’únic que volia fer era arribar a casa per no sortir-ne en tot el cap de setmana. ‘Igualment ningú vol sortir amb mi’ va pensar. Al arribar a casa va dirigir-se a la seva habitació. O va fer un intent ja que la veu dels seus pares la va aturar. ‘Què estan fent aquí?’ es deia a si mateixa.
‘Desperta Nora’ va sentir mentre lentament es despertava. La seva mare estava fent la feina del vell despertador que a hores d’ara ja no funcionava. Els seus pares fins fa un mes no sabien res del que passava la Nora a l’institut fins que la tutora d’ella els hi va comentar i ella ho va haver de dir tot amb pèls i senyals. I aquell era el dia. El dia que ingressaria en un centre de rehabilitació per culpa d’una depressió. Ella es negava, no volia anar-hi. Però sabia que en el fons no tenia cap altra opció i que en realitat era el millor per a ella.
El viatge no durava gaire, uns vint minuts en cotxe. Al entrar va trobar-se amb unes parets blanques que li van causar alguns calfreds. Els seus pares se’n van anar un cop es van acomiadar i una dona gran d’uns seixanta anys va dir-li que la seguís. La va portar a la que seria la seva habitació durant els pròxims quatre mesos. Era gran i bastant espaiosa. Hi havia tres llits més a part del seu així que va suposar que no estaria sola. Hi havia un lavabo a un costat de l’habitació i un parell de finestres que deixaven entrar alguns raigs de llum. ‘Ara vindran les teves companyes, ves desfent les maletes. Per cert, em dic Dorothea i sóc l’encarregada de recepció’ va fer-li saber amb un somriure maternal. Se’n va anar i va deixar a la Nora sola un altre cop. Però no va ser per gaire temps ja que de seguida van entrar tres noies. Una era alta i molt prima. La segona també era alta però no tant com la primera. I la última era baixeta. ‘Hola, em dic Demetria’ - va dir la primera noia – ‘i elles són la Verònica i la Gina.’.
Feia un mes que es trobava allà i es trobava molt a gust. Estava millorant molt i la depressió anava desapareixent a poc a poc. Les seves companyes d’habitació els hi havia explicat els seus problemes. La Demetria tenia anorèxia nerviosa mentre que la Verònica i la Gina havien tingut problemes de bulímia i autolesió. Allà hi havia moltes noies de la seva edat que estaven passant el mateix que ella. Això va fer que no es sentis tan sola. Va poder obrir els ulls, no estava sola. Tenia gent al voltant que es preocupava per ella. Per una vegada des de fa molt de temps es va sentir bé. Es va sentir feliç, que és el que anava buscant des de fa temps, felicitat.