Justícia poėtica

Un relat de: Eriverd
Vaig provocar, gallard, a la divina astrugància
en voler transcriure frèvols i nusos versos.
Vaig desafiar les arts de les belles lletres
barallant-me sol, amb rimes maldestres.
I en un duel d'enyor, fer-me un tret al peu
en voler ser jo, poeta dels mil poemes.
Rebel.lant-me infaust al davant d'Eros
a costa del seu elegant menyspreu.
I és encara així, que ara persisteixo
reblant el caràcter on em reconec.
I encara em pregunto per qui vaig llançar
a l'atzar els daus, desplaents, d'esplín.
Si per ella és,  que he sentit coïssor
al cor que no atura la folla llangor.
Ja ferit per la inguarible justícia poètica
emmalelteixo enverinat de tu, melangia.

Comentaris

  • Resposta[Ofensiu]
    Eriverd | 15-02-2019

    Hola, responent-te he de dir que volia parlar de l'arrogant i alhora innocent voluntad del poeta per desafiar el propi destí, a mode d'exorcisme. Aquest desafiament el fa caure en un estat d'esplín baudelarià, que no és altra cosa que l'efecte irònic del que considero jo és la veritable justícia poètica, en tant la imagino com aquell sentiment profundament existencialistes, no de Sartre sinó dels trągics grecs. Des d'aquest punt de vista, Nietzsche es situaria en una perspectiva "antimoderna" (oposat a Baudelaire) i "anticlàssic" (contrari al pensament grec postsocrątic)...vaja rotllo t'hi clavat, disculpa.

  • Excel.lent: [Ofensiu]
    PERLA DE VELLUT | 02-02-2019

    M'ha agradat molt com descrius amb molta qualitat aqueixa justícia, i el trobe molt bo i amb molta bona voluntat, que em quede pensatiu tot el poema.
    Una salutació...
    Perla de Vellut
    Ja em diràs en la meua pàgina un poquet sobre aquest poema que no ho entenc molt.
    Gràcies...

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: