Justícia i televisió

El cap com una patata. Així acabarem tots, o pitjor, si les coses de què tracto en aquest relat ( encara que es poden considerar símbols universals ) continuen funcionant de la mateixa manera. Una persona que ( com ho fa quasi tothom ) passa les seves hores d'oci davant la televisió, que sàpiga que el que està fent és pitjor que menjar merda i assaborir-la, ja que això seria un estat salvatge de la conducta i la pantalla de la qual tractem és el producte rei repressor i dissimulat com el que més, pel que fa sobretot a la tecnologia. Voldria tornar a indicar que això es dóna en situacions paral.leles en altres àmbits, i no tenen perque ser mitjans de comunicació. La primera persona que va obrir un camí va crear la justícia i per extensió l'opressió que ens domina, i que atribuïm a un problema psicològic quan en realitat es tracta de la tecnologia i el suposat "progrés", que no existeix però actua com a fantasma.
Per què el títol? Doncs perquè el que vull expressar és que estem en una edat de la humanitat on ja s'hauria d'haver superat la problemàtica de l'aparell mentider, però en comptes de seguir el curs del riu natural del temps hi aboquem tota la porqueria tòxica, que a mode de frontó fa xocar la pilota contra la raqueta emitint exactament un sol moviment que es repeteix i que per acabar-ho d'adobar és un moviment nul. Cadascú, per separat, té la seva pròpia raqueta, la seva pilota i la seva paret. No hi ha comunicació en absolut.
Si estàs mirant un magazine, et passarà el mateix que amb el telenotícies i que amb la pel.lícula d'ahir a la nit.
Per començar, nosaltres ens veiem retratats en cada personatge que surt a la televisió, i això ho assaborim. Però el gust ens enganya. Hi ha fora de la televisió un medi encara una mica natural que ens pot salvar d'això. Jo no dic que no s'hagi de tenir televisió ni veure cert llargmetratge, però s'ha d'anar amb peus de plom. La televisió enfront de nosaltres asseguts en un sofà és una paradoxa kafkiana difícil de desxifrar. Hem de saber que el món no el governen els polítics, sinó l'economia, o sigui els bitllets i la calderilla. Ens hi hem acostumat, i per raons que no exposaré ara, això és el que ens obliga a treballar.
El món de les altes finances és molt sòlid i potent, agrupant-se en el grup petit: el socialdictador. En canvi, el món de les masses, o sigui el de la súpermajoria, penja d'un fil. Si aquest fil no es talla és perquè al grup petit no li interessa. O dit d'una manera més senzilla i casolana: som màquines de veure la gran màquina. Rere la informació oficial s'hi amaguen desastres d'enorme magnitud per culpa de l'actitud indiferent de l'home occidental. Però això no ho veiem retratat al nostre aparatet d'"escalfor" de l'edat en que vivim. En algun moment, si us hi pareu a pensar, pot ser que digueu que això és un peix que es menja la cua i que no hi ha res a fer, com el mite de que l'home és violent per naturalesa. Doncs no. Simplement ens hem de deshipnotitzar i prendre consciència d'allò que s'amaga en un racó fosc de l'ànima, que és el tresor més preuat per la gent justificadament afortunada. Aquesta gent és capaç de mantenir una actitud crítica enorme enfront de totes les coses i s'enriqueixen en experiències positives. Per desgràcia, aquest grup de gent és tan minúscul que gairebé no el veiem.
O sigui: empassa't una tarda de televisió, si vols, però no esperis mai la recompensa que et promet. És més que evident.
Planteja't el teu rol i sigues independent, empunya l'arma del teu interior. Tu pots.