Junts

Sol, o això li semblava. Caminava sota la pluja que li calava els ossos, que el deixava fora de combat. Feia setmanes que no veia la llum del sol, el cel gris s'empassava tot senyal d'escalfor. Restava perdut entre la negror dels pensaments que li robaven la son, i de sobte, uns ulls perduts com els seus es creuaren d'imprevist en el camí. Sobraven les paraules. Van mirar-se per un instant i sota les gotes que encara queien van entendre que necessitaven mantenir-se junts. Van buscar la sortida del laberint d'ombres glaçades i tenebres, però tots els carrers estaven tallats.
I a mida que passaren els dies descobriren que, mentre no poguessin escapar de la pluja, el que calia fer era aprendre a viure sota aquesta.