Junts trenquem la foscor.

Un relat de: Ciutatgelada
Allà estava jo una nit més, assegut davant la finestra de la meva habitació. No tenia grans vistes, tan sols es podia veure una enfiladissa d'edificis, però que si miraves bé es podia arribar a veure el port. Era prou per poder passar hores i hores mirant les estrelles o simplement tancar els ulls i sentir la frescor a les galtes.

El meu avi vivia a casa des de feia uns mesos, i cada nit que em veia abocat a la finestra em feia el mateix reny: Nen tanca la finestra que no et caurà res del cel! Fes alguna cosa productiva i agafa un llibre!
I així nit rere nit ...

El que no sabia el meu avi és que davant d'aquella finestra, jo em sentia lliure, era com un oasi de pau enmig del caos, un moment per desconnectar o simplement per endevinar el destí d'aquells avions que creuaven la nit. D'alguna manera havia de fer-li sentir tot això ... En aquest precís moment em va venir al cap el meu vell amic Oriol. Oriol treballava prop del port fent vols a globus aerostàtics als turistes, era la forma perfecta per a que el meu avi entengués tot allò, així que no vaig dubtar en trucar-li y aquella mateixa nit el meu avi i jo ens vam posar camí al port.

En tractar-se d'un amic em va permetre fer un vol nocturn. Caminàvem prop del mar sense parlar massa, no tenia clar que tot això fos a funcionar amb el meu avi ...On anem nen? No són hores d'estar pel carrer -deia el meu avi renyant,
És només un passeig -Vaig dir jo mentre em tremolava la veu...
Vam arribar gairebé alhora que la profunda negació del meu avi en pujar-se en un "aparell d'aquests on viatjava Willy Fog" ... Finalment el vaig convèncer i el globus s'enlaira.

Apenes em mirava i no aplegava a desxifrar el que remugava, però de sobte ens topem amb tota aquella ciutat il·luminada sota els nostres peus, immensa, sola per a nosaltres i envoltats d'estrelles ... Els seus ulls es van obrir com plats i durant uns minuts es va fer el més pur silenci a la cistella. Bocabadat davant aquella imprensionant panoràmica, seriós com és ell, va fer mig somriure i sense apartar la vista d'aquella ciutat que trencava la foscor de la nit, em va posar el seu braç sobre la meva espatlla i em va dir: Mira nen jo no sé si mirar les estrelles et donarà de menjar algun dia, només sé  que facis el que facis podràs comptar sempre amb el teu avi, i que el dia en què em converteixi en un estel, no dubtis que seré el que més brilli cada nit davant de la teva finestra.

I una altra vegada aquí a la meva finestra, aquesta nit en què les estrelles no brillen, la meva finestra segueix il·luminada, perquè la brillantor d'aquesta nit i de moltes mes ets tu.

Comentaris

  • Des de dalt[Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 22-03-2017 | Valoració: 10

    I és que les coses es veuen de diferent manera des d'allà dalt. Si fins i tot l'avi canvia de parer! Bona història, molt ben descrita i amb un toc d'humanitat entranyable. Una forta abraçada!

    Aleix

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: