Junts reviurem

Tens una taca al pulmó que te la hem de treure. Aquesta va ser la primera frase que li van dir a la Bruna aquell fatídic més de Gener quan només tenia 9 anys. El primer que va dir va ser:
- I el cabell? Què serà del meu cabell?
La doctora amb la mirada trista davant d’una nena desorientada va dir: -servirà perquè puguis curar-te.
Van ser mesos i mesos llargs, anant a l’hospital de dia, d’operacions, de tractaments, d’ingressos, d’afegir plaquetes, d’afegir sang, de conèixer nous companys, de perdre’n d’altres... I també de saber quins són els vertaders amics. Les seves amistats de l’escola no la van venir mai a veure a l’hospital. Ni tan sols una trucada, un missatge... Únicament una companya de l’aula, de la que se’n reien constantment els seus companys i que ella, per seguir el joc també ho feia. La Minerva va ser la primera i la única de la classe que la va venir a veure.
Doncs bé, com deia, aquests mesos van ser molt durs. El seu cabell va desaparèixer, i ella es va haver de protegir el cap amb una perruca perquè volia dissimular i normalitzar la seva malaltia. Sempre que es trobava bé anava a l’escola i, allà, els seus companys que tant amics deien que eren li van girar l’esquena. Únicament, la nena que us he dit anteriorment, li va oferir la seva amistat. La Bruna, es va adonar de què abans amb els altres companys no podia ser ella mateixa, i que es deixava guiar per ells. Amb aquesta companya va poder dir el que pensava en tot moment, i la Minerva i la Bruna (tot i que no es relacionaven amb els altres companys) cada vegada es van anar fent més i més amigues.
Tanmateix, aquests mesos tant durs va descobrir una nova amistat. La seva germana gran i ella sempre havien volgut tenir un gos (els feien molta por i per això volien enfrontar el problema). Els seus pares s’hi negaven argumentant el que fan sempre els pares: embruten molt, tenen moltes responsabilitats... Però al comentar-ho amb la doctora, aquesta va dir que era un bon mètode per a què l’ajudés a enfrontar millor la seva malaltia. Van estar mirant botigues però eren molt cars i van decidir mirar a una protectora d’animals. Van visitar tres o quatre protectores però cap gos els feia el pes. Elles volien un gos que no fos negre (no per racisme) perquè havien comprovat que els gossos negres els feien més por. Doncs bé, després de visitar moltes protectores, van llegir en un diari que a prop del seu poble hi havia una que estava molt bé i van decidir anar a veure-la. Allà estava ell. El seu gos. La noia de la protectora els va ensenyar molts. Però únicament els va agradar un.
- Nosaltres volem un gos petit – va dir la seva germana –i a poder ser que no sigui negre.
- L’únic petit que tenim és aquest que el van portar fa un mes i està tot mossegat. Ara ja està ben recuperat, però encara té la ferida recent.
Estava a sota d’una caseta. Aquell dia havia plogut, i el gos tenia fred, estava mullat i tremolant.
- Volem aquest. – van dir els seus pares i la seva germana a la vegada.
La mirada del gos era brillant i semblava que demanés ajuda. En veure’l no van dubtar en “adoptar-lo”.
En Rock ha ajudat a la Bruna a ser més feliç. Li feia oblidar els seus problemes, i superar mica en mica la seva malaltia. Ell li donava forces per desitjar recuperar-se ràpid de l’hospital per anar a casa i jugar junts.
A l’hora de posar-li el nom no ho van dubtar. Li van posar Rock perquè era un gos fort, que havia superat un abandó i una mossegada d’un gos més gran que ell.
El Rock era un gos petit i negre. El Rock li va salvar la vida, i la Bruna li va salvar a ell.