Junts fins el final

Era diumenge per la vesprada i Joan estava passejant pel carrer major sol i amb els ulls clavats a terra. Va entrar en unes quantes botigues perquè volia un poc de roba, ja que havia d'anar a un sopar que havien organitzat Pau i Anna, uns amics seus.
Ja en casa, Joan va guardar la roba que s'havia comprat. Joan vivia sol, en un pis al centre de Valencia. Era un pis gran, il·luminat i decorat clarament amb un estil minimalista. Els mobles eren senzills i blancs, o negres, no hi havia altre color. Era un pis realment bonic i modern, digne d'eixir fotografiat en alguna revista de decoració.
Joan vivia sol des de feia 5 anys, era un jove atractiu de 26 anys. Treballava a un bufet d'advocats que no quedava molt lluny de sa casa. Portava una vida tranquila i agradable, no tenia massa preocupacions ni massa assumptes dels que ocupar-se. Havia tingut novia, feia un temps que ho havien deixat després de quatre anys de relació. El xic ho havia passat realment malament i després d'acabar amb Rosa, va tancar definitivament el seu cor, no volia patir.
Va arribar el dia del sopar, era a casa Pau, una planta baixa on vivien Pau, Anna i el seu fill acabat de nàixer. La casa era molt gran, i els convidats van començar a plenar el menjador. Joan no coneixia a tota la gent, ja que hi havia amics dels dos membres de la parella, i era la primera vegada que els reunien a tots.
El sopar va començar i va acabar sense ningun fet digne de ser recordat, van donar l'enhorabona a Anna perquè el menjar havia estat deliciós i la majoria de joves que havien assistit van decidir fer cap a una discoteca del centre. Joan no coneixia a massa gent, però Xavi el va obligar a anar amb ells per veure si s'animava i es divertia un poc.
Van entrar tots i es van posar de peu en un racó del local, estaven en forma de cercle i conversaven animadament. Després d'unes quantes copes, l'ambient va començar a animar-se i tots van començar a ballar, però sense moure's del lloc.
Joan no podia llevar-li l'ull de damunt a Elena, era una amiga d'Anna, que vivia a Quart de Poblet. La xica era de la mateixa edat que Joan, alta, de cabells llargs, rossos i llisos, era una xica preciosa. Elena era una jove elegant, treballava de secretaria en una gran empresa. En vorer que Joan no deixava de mirar-la es va apropar a ell.
-Hola! Sóc Elena, i tu?
-Jo... emmm, soc Joan, encantat.
Joan no estava acostumat a parlar amb gent que no coneixia, era un xic reservat, tímid. Però Elena era tot el contrari, una jove oberta, xerradora, simpàtica i valenta com la que més.
-Vols que ens sentem i prenem alguna cosa?
-D'acord, com vulgues.
Els dos es van sentar en una taula que quedava apegada a una de les parets de la discoteca, van seure un enfront de l'altre i van començar a parlar sobre els seus llocs de treball, sobre economia, sobre el temps...
La conversa anava animant-se i entre rialles ara xerraven sobre roba, ara sobre les seues cases, van anar aprofundint en les seues vides. Joan es notava còmode i això li resultava estrany tractant-se com es tractava d'una xica. Elena també estava molt agust, i ho va fer vorer apropant-se a ell, les cadires estaven ara molt juntes.
-Així et sentiré millor, que amb aquesta música...- digué Elena, per intentar formular una excusa creïble.
A la xica li agradava Joan, es notava a mil quilòmetres de distància, però Joan seguia mirant a terra, com si pensara constantment en alguna cosa.
La nit es va allargar i Joan va acostar a Elena fins on tenia aparcat el seu cotxe, es van fer dos bessos a les galtes i cadascun va tirar cap a sa casa. Aquella nit Joan no va poder dormir, gens ni miqueta. Pensava en Elena i en com de bé s'ho havia passat parlant amb ella "ja feia temps que no em sentia així amb una dona" pensava una i una altra volta.
A l'endemà les vides de Joan i Elena van continuar amb normalitat, cadascun a la seua feina, amb la seua gent. Quan va arribar la nit, va sonar el telèfon de Joan, era un número que no coneixia.
-Diga'm.
-Hola Joan, em coneixes? Sóc Elena, li he demanat el teu número de telèfon a Anna - Elena parlava tranquila, amb la seua veu alegre - he pensat que podríem tornar a quedar, l'altra nit a la discoteca ho vaig passar de meravella.
-Ah... està bé. M'alegra que m'hagis telefonat, quan vols que quedem? - Joan parlava seriós com sempre, però la seua veu sonava aliviada, com si haguera resolt alguna cosa que esperava.
-Si et pareix bé podem quedar demà per la vesprada, per prendre alguna cosa. He pensat que podries vindre ací a Quart, hi ha una cafeteria prop de ma casa que m'encanta. Es diu Àgora.
-Val, dema a les set, allí em tindràs, D'acord?
-Perfecte, bona nit, ens vegem Joan.
Aquella nit Joan va dormir com si li faltaren mesos de son, va dormir com un bebè. L'endemà es va alçar d'un bot, estava eufòric i no comprenia el motiu. El dia se li va fer molt llarg, no veia el moment d'eixir i tornar a vorer a Elena. " No em puc tornar a enamorar, no puc tornar a patir" eixa idea no eixia del seu cap.
Però com tots sabem, i massa, l'amor no és una cosa que se sent cuan ú vol, sinó que és una cosa que se sent sense voler.
Joan va tornar a casa, es va canviar la roba i va eixir amb el cotxe cap a Quart de Poblet. Va preguntar per la cafeteria Àgora i un vell li va indicar el camí.
Quan ja estava allí, va donar una volta per les taules que hi havia fora, i en una d'elles va poder vorer Elena.
Es van sentar i van demanar un parell de cafès, començaren a parlar i quan es van donar compte ja era de nit. Van tirar a acomiadar-se, però aquella vegada no van ser dos bessos, sinó un. Els llavis dels dos joves es van fondre en un bes que rebossava d'amor i felicitat. En separar-se els dos van riure, avergonyits.
-Vols sopar a ma casa? - va pronunciar Joan.
-M'encantaria.
Els dos van pujar al cotxe de Joan i van anar a sa casa, Elena va preparar un parell d'hamburgueses i un grapat de creïlles fregides. Van sopar i van posar una pel·lícula. Durant tota la nit no havien parat d'intercanviar mirades, i va arribar un punt en el que ningun dels dos es va poder contenir, els cossos dels dos xics es van ajuntar formant-ne un sol. Elena va passar la nit a casa de Joan.
Al eixir el sol, els dos joves es van despertar abraçats, i es van mirar un a l'altre.
-T'estime. - va dir Joan a Elena.
-Jo també a tu. - li va contestar ella.
Joan no pensava que tornaria a tindre força per a pronunciar aquelles paraules, però amb Elena era diferent, se sentia agust, se sentia viu, era ell de nou.
Van començar a eixir tots els dies, eren feliços junts, vivien cadascun a sa casa, però es veien tots els dies. Quedaven hui per dinar, hui per anar al cine, hui per anar de compres.
Tot els anava de meravella, no podien demanar res més, discutien de quan en quan, però sempre aconseguien arreglar les coses.
Una vesprada, en eixir Elena del treball, un cotxe la va atropellar, la jove va caure a terra, i la van traslladar a l'hospital. La xica va demanar als metges que telefonaren a Joan.
En arribar, en vore-la, Joan va començar a plorar com mai, però sabia que així no anava a solucionar res. Es va sentar al costat de la seua xica, de la persona que més estimava en el món.
De sobte, una de les màquines a les que estava connectada Elena, va començar a pitar, i Joan va cridar els metges. El van fer eixir de l'habitació. Al cap de trenta minuts, un dels metges va eixir i es va encarar a Joan.
-Ha perdut molta sang, i l'hemorràgia s'ha escampat, no hem pogut fer res.
Joan no va reaccionar de seguida, li va costar uns segons fer-se a la idea. Sense Elena ell mai no tornaria a ser ell, era la persona que li havia tornat la vida, l'alegria, la felicitat. Era la persona que li ho havia donat tot, l'havia volgut com ningú.
En arribar a casa, Joan no es llevava la imatge d'Elena del cap, allí gitada, immòbil, pàl·lida. No podia pensar en una altra cosa i sense rumiar ni un segon va anar directe a la finestra i es va tirar.
A l'endemà en primera pàgina de tots els periòdics, estava la fotografia de Joan gitat a terra, rodejat de sang. El titular que estava escrit era: jove mort, suïcidat pel dolor de la mort de la seua estimada.
Així era, Joan no estava disposat a patir, no estava disposat a viure sense Elena, i no va voler aguantar. Havien estat junts, junts fins el final, i al cap i a la fi, això és el que importava.