Judith

Em va mirar amb un lleu somrís als llavis. Adés, fixà de nou la mirada a les seves partitures i son dolces mans començaren a acaronar les blanques fustes d'ivori del vell orgue; sense pressa ni remor, evitant així el súbdit colpeig dels martells contra les cordes, va començar el preludi de la nova vida.

El mal temps ressonava, mentre les primeres gotes tacaven el vidre del rebedor. Àdhuc, una dolça melodia va començar a inundar la sala, envaïnt tots els racons de la casa, disfressant la vella mansió, de joves tonalitats. Alhora, els sons feréstecs de la natura, quedaren eclipsats, semblant haver-hi una nova albada a mitja nit.

I del vell passat oblidat, glaçat pel fred hivern, va renéixer la primavera dels anys. Semblava com si el temps no hagués passat; veient-la somriure, després de tants anys.

[...]


«Recordes quan era feliç? Pot ser no vulgui créixer...»