"Juana la loca" o el què valen els meus valors

Deixa les claus del descapotable i el telèfon mòbil d'última generació sobre el bufet del rebedor comprat en un fira d'antiquaris a Cardedeu. No sent el Bon-dia-carinyu habitual en les seves arribades. Tampoc les reconfortants corredisses dels seus fills preludi de les abraçades i dels petons pels qual viu i es desviu cada dia a l'empresa del seu sogre. Entra al menjador. Hi troba la seva dona asseguda al sofà de pell color vermell carmí, amb una copa a la mà. Fa pinta de que no sigui la primera. Té un posat seriós.

- Hola amor.........hooooolaaaaa........Et passa res?
- Tu que creus cabró?
- Què tens ara? M'he perdut alguna cosa?
- Ah, no sé, tu sabràs. D'on vens?
- D'ón vols que vingui?......de treballar
- El meu pare diu que aqueta tarda no has passat per la fàbrica.
- Tenia una reunió amb el coreans...ens volen fer una oferta per la patent de la màquina de....
- No em vinguis amb xorrades! D'on vens? Digue'm la veritat fill de puta!!! No vull més mentides !

Aprofita el gest de treure's la jaqueta per cercar una nova excusa, però la lletra d'una cançó del Joaquin Sabina li impedeix trobar-ne cap de convincent "....desde que te pintas los labios, en vez de Don Juan te llamaban Juana la loca...."

- Per què creus que et menteixo?
- Per què creus que et menteixo? Per que creus que et menteixo? Ets un dat pel cul! D'on vens ?
- Ja t'ho he dit, vinc de.....

La banda sonora del seus pensaments li recorden el que ha estat fent aquella tarda. "....en el cine Carretas, una mano de hombre, cada noche bucea en tu bragueta eta eta eta...." Ha estat amb l'Hèctor, que és deu anys més jove que ell, tres pobles més lliure. Des de fa un parell de mesos, els somnis que versaven sobre el seus pectorals musculosos, la seva panxa plana, els seus infinits rínxols rossos s'han convertit en tactes, en gustos, en olors.....en meravelloses realitats. Fa mesos que ja només somia en tenir la valentia suficient per donar el pas.

- Sí. Ja t'he sentit; vens de veure els coreans. Avui és la patent dels coreans, ahir era l'expedient dels alemanys i abans d'ahir el sopar amb la delegació colombiana. Prou de mentides marieta de merda !!!!
- Berta.....
- Ni Berta ni hòsties !!!...Sé perfectament d'on vens. El meu pare t'ha fet seguir. Què passa? Que no sóc prou bona al llit? Que no soc prou dona per tu?...Ah.... és clar...el que no sóc és prou home oi?. Oi que sí, puto marieta de merda!?
- No et passis....parlem-ne.
- Sí, ara. Ara que t'he enganxat. Que sàpigues que tinc fotografies de tot. Per cert...que té un bon pollot aquest tal Hèctor......ja t'hi cap tota al cul? I a la boca?...Fill de puta! Com ens has pogut fotre això ?
- Berta......no en podem parlar civilitzadament?
- Molt bé, parlem-ne ci-vi-lit-za-da-ment.......què has de dir-me? Portes dos mesos follant-te un estudiant d'art....Amb què pretens sorprendre'm ara? Que n'estàs enamorat? Que vols separar-te?
- Berta, si et plau, no en fem un drama.
- Que no en fem un drama desgraciat !?!?!

El cert és que per ell tot plegat és un drama. El madrileny de la veu ronca li recorda que porta massa temps enganyant, enganyant-se. "....después de toda una vida de oficina y disimulo, después de toda una vida sin poder mover el culo..." I ara ja n'està fart. Ho té decidit. Vol començar una vida nova amb l'Hèctor. Quan abans millor. I en aquell apartament de disseny del Born que ja té aparaulat.

- Volia explicar-t'ho aquest cap de setmana, quan els nens fossin a casa els avis. Estic enamorat d'un home i vull començar una vida nova amb ell.
- Ah! Molt bonic. O sigui; que em deixes i te'n vas a viure amb un altre sarassa? Et penses que serà tant fàcil ? I una merda !!! No ens faràs passar aquesta vergonya. Ni a mi, ni a la meva família.
- Com dius? Berta, si et plau, siguem adults. Són coses que passen. La meva intenció no era ferir-te. Ni tampoc als teus pares.
- Doncs ho has aconseguit cabró.
- Em vull separar, Berta.....
- Ni t'ho pensis. Tu separa't de mi i la meva família t'amargarà la vida. Et posarem els nens en contra, no trobaràs feina ni d'escombriaire, els teus amics et donaran l'esquena.....Acabaràs pidolant a la Plaça Catalunya o venent el teu forat dos-cents metres més avall !
- No en sereu capaços.
- No? Tu no saps de què som capaços els Molins de Ves. Tu no saps fins on poden arribar els advocats del meu pare. Tu no tens ni puta idea fins on arriben els tentacles de la meva família.
- Però jo seré feliç i amb la persona que estimo, i contra això no hi podreu fer res.
- Que no? A qui truco? Per qui començo? Per la teva mare?
- Si et plau, Berta, no facis animalades...deixa'm explicar-li-ho a mi.
- Ni t'ho pensis mamó. Ho he estat pensant i aquest és el tracte: Si el que vols és xupar polles, ho segueixes fent tant com vulguis Per part meva, jo continuaré tirant-me el profe d'aeròbic, el de Ioga i el de recuperació del Borjita. Però ho farem a la nostra manera. Ho farem com ho fan les famílies de la nostra classe; sense que ningú se'n adoni, amb total discreció i, sobretot sobretot, sense barrejar-hi sentimentalismes barats.
- Jo no sóc capaç de viure aquestes mentides...jo m'estimo l'Hèctor.
- Tu faràs el que jo et digui pringat. Ara mateix trucaràs a l'Hèctor i li preguntaràs què val el seu silenci, quan vol per desaparèixer de la nostra vida. Si et demana més de 10 quilos o si no entra en raó li fas veure que els guardaespatlles del meu pare se'n encarregaran de que així sigui. Demà tornaràs a la feina i li explicaràs al teu sogre que tot està arreglat, que has tingut un mal moment provocat per l'estrès i que ja tornem a ser una família com cal.
- Berta...això que em demanes és indigne.
- Que el truquis et dic !!!
- Que t'ho creguis mala pècora! Ara mateix faig les maletes i a qui truco és a la immobiliària. Amb tanta foto i tant detectiu privat ja deus saber que, amb l'Hèctor, ens estem a punt de comprar un pis.

Deixa la dona plantada al sofà, amb el perillós tercer güisqui a la mà i amb un enigmàtic somriure a la boca. Se'n va a l'habitació, obre l'armari, agafa una maleta, la comença a omplir de roba esport mentre, amb el telèfon sense fils, truca a l'agència immobiliària.

- " Immobiliaria Lofts BCN dígame."
- Bon tarda, sóc en Francesc, en Francesc Rius, truco pel loft del carrer Banys Vells.
- Ah. Molt bé. Un segon, que li passo amb la meva companya

Pel fil musical, ironies de la vida, sona de veritat la cançoneta que, a hores d'ara, ja havia aconseguit treure's del cap. "...de pronto un día pasaste de pensar que pensarian, tu mujer, tu hijos, tu portera..." I pensa en la Rocio, la portera d'aquell àtic tant fantàstic que està apunt de deixar, en el seu Ferrari, en el seu tot-terreny, en la torre de Begur, en la seva adrenalínica feina, en el seu reconeixement social, en els amics del Club de Golf El Prat, en els dinars al Bulli i al Racó de Can Faves, en els viatges a Kènia, en les llotges al Camp Nou, en que, d'amagat, podrà continuar xupant tantes polles com vulgui, en que.....en que potser no està tant enamorat de l'Hèctor.

- Senyor Rius?
- Sí, sóc jo.
- Ja s'han decidit vostè i el seu amic? Es queden el loft de Banys Vells?
- Doncs guaiti...la realitat és que non ens acaba de convèncer
- A no? Si és un qüestió de diners podríem parlar amb els propietaris. Potser és una mica car però pensi que l'apartament s'ho val. I això és el que ara s'està demanant per aquest tipus de lofts....
- No ho dubto senyoreta, el preu del immoble em sembla més que raonable però...¿sap què passa? El que no és tant raonable és el que valen els meus valors.