Joventut (part III)

Un relat de: Bufanuvols

Si és que quan u és inútil, ho és per a tot. Jo no entenc això de ser imbècil i no intentar remeiar-ho; ser un capullo integral i pensar que s'és una institució: una entitat en això que es diu filosofia de vida. Molt bé: compra't un BMW amb el que has guanyat a la fàbrica de taulellets durant dos anys, busca't una núvia estúpida 1349 dies més jove que tu que tinga les mamelles ben grans , posa't el bou i la bandera d'Espanya al costat de la matrícula, aparca davant de l'institut a sobre el pas de zebra impedint el trànsit... Però, collons, si està la policia davant, no intentes vendre marihuana ni pastilles als xiquets! Si és que quan u és inútil, ho és per a tot!

Els molt honorables senyors policies han demanat per favor a l'il·lustríssim i molt venerable posseïdor del BMW que si, en cas de no resultar-li molest, podia mostrar-los quelcom que portés a les butxaques. Ell, amb tota l'educació del món, ha respost:

-I a ti qué conyo te importa, madero? Xe, siempre molestando joé, que no sabés hacé otra cosa!- uns quants joves admiradors que el rodejaven han rigut.
-Per favor...
-Jais xe! Qué pesaos ostia... Xe que yo me voy eh? -la seua amigueta, que és estúpida però té instints bàsics animals, l'ha besat i ha fet la intenció d'anar-se'n amb unes companyes que vestien d'allò més hortera.- Tu no te vas a ningún sitio, carinyo...
-Pero tengo que estudiar , Juanatán!
-Va... Deixa anar a la xiqueta, que ha d'estudiar
-No, ella se queda aquí, que para eso es mi novia joder!- ella estava un poc espantada; els fans del xic reien com descosits.
-Val, deixa'ns veure les butxaques
-Si, pero primero háblame en cristiano- els amiguets es descollonaven de forma ridícula, totalment forçats. Jo els observava des de prop i he lamentat no posseir una ballesta.
-No sé llatí...- aleshores el jove ha fet una ganyota de fàstic mig burlesca i, ja impacients, els policies l'han reduït (els qui els rodejaven i havien rigut les gràcies han fugint com si ànecs, tots tossint i en un córrer maldestre) i han descobert bossetes de marihuana, pastilles i varis bitllets de cinquanta. La xiqueta no sabia què fer i s'ho mirava recolzada en l'automòbil. Jo i alguns amics, junt amb quatre o cinc curiosos que s'havien aturat, observàvem l'escena. Ella se n'ha anat per fi amb les seues amigues i ell l'ha citada per a que el truqués més tard, per quedar a la vesprada. Els policies li han demanat el nom i cognoms:
-Soy el Juanatán.
-Cognoms?
-Joder! Juanatán Javier Méndez Martí- m'ha sorprès el cognom català...

Bé, aquesta ha sigut una part de la crònica... En veritat, tot ha començat (deixant de banda altres moments de la història de la humanitat en què pogués haver-se iniciat, com ara el naixement del xic, la primera comunió de l'oncle Esteve o la segona vegada que vaig anar al Camp Nou...) quan, mentre intentava portar una conversa més o menys entretinguda i menys que més intel·ligent amb alguns individus semblants a mi (mentalment, que no física: ja que és evident que jo sóc el més templat) , un ritme que tots hem sofert alguna (si no moltes) vegada, eixe: pam pum pam pum, pam pum pam pum. Diràs tu que semble un tant gilipollas intentant reproduir amb paraules un ritme, però, xiquet, imagina un poc, que és gratuït... Hòstia! Com que no? Va, vés a pastar fang! La mare que...!... Perdoneu, lectors (sí, sobretot, lectors), estava discutint amb l'inepte del meu germà... Creu que per tenir la llicenciatura en filologia catalana (o com déu l'haja volgut nomenar) sap més que jo en açò d'escriure... Ta mare!
(...)
He decidit canviar de paràgraf i oblidar alhora tot allò que haja pogut proferir en l'anterior. Així, fent gala de la meua capacitat descriptiva, vos parlaré del cotxe. Era un Audi, blanc, amb un aleró, quatre rodes, cinc portes i, perdoneu, però no entenc d'automòbils i, diràs tu que no és normal en un jove de setze anys, però: què hi ha de normal en mi? Sóc el xic més rebonic del poble, les xiques cauen baix el meu encís sinistre, sóc una ànima bondadosa , l'amor encarnat en un humà, sóc una abraçada en mi mateix; un bes, sóc el teu somni, el seu anhel.
(...)
He decidit canviar de paràgraf i oblidar alhora tot allò que haja pogut proferir en l'anterior. Bé, no esborreu de les vostres ments inferiors la genial descripció del BMW. Així, evadint preàmbuls i prejudicis i perjudicis i també un possible fil narratiu basat en la possible implicació del venedor del concessionari en una trama de distribució il·legal de furga-dents, vos contaré la part de la història en què jo... No, per ací, no... Per la part en què el senyor de Madrid arriba amb el tren al destí... No, tampoc...

Ei, tu: a la merda! No se m'ocorre res... Ja continuaré en la quarta part... Si m'abellix.

Comentaris

  • Tot un món això que descrius.[Ofensiu]
    Jere Soler G | 08-12-2006 | Valoració: 10

    Aquesta tercera part, no desmereix pas les anteriors. Em pregunto si aquesta saga de la "Joventut" no forma part d'alguna novel·la teva, ho dic pels (...) que ens indiquen que no ho escrius tot. Bé, si no en forma part, et ben asseguro que podria, perquè té qualitat, i enganxa.
    Felicitats.