Joventut a preu de qualsevol edat

Un relat de: jos monts
Era un dissabte com tants d’altres en què m’havia quedat sol a casa, ja que la dona havia marxat a veure els seus parents al pueblo. Avorrit de veure la programació de la tele nefasta d’aquest país, estava disposat a anar a dormir, quan tot just eren dos quarts de dotze de la nit. Quan ja feia mitja hora que era el llit, després de fer voltes i voltes al llit sense aconseguir adormir-me, des del meu subconscient una veu em va dir: «Carrossa! Què faràs quan tinguis seixanta anys? T’estàs fent vell per moments, o és que ja no recordes quan tenies vint anys?». Aquesta reflexió em va acabar de treure la poca son que tenia. Després der fer un bot del llit, em vaig dir a mi mateix: «Té tota la raó: que dropo que sóc!». Em vaig vestir i, sense cap mandra, vaig decidir anar a una discoteca. Que carai!

Ni curt ni mandrós: era dins d’una disco. Feia almenys uns divuit anys que no n’havia trepitjat cap més. Tot va començar quan hi vaig entrar...«Hosti! Ei, Josep! Què hi fas, aquí, “tio”?» va dir-me en Joan, un vell amic que acabava de trobar-me. «Ja ho veus, el mateix que tu!» li vaig contestar. «Guai, que bé! Com estàs?». «No et sento aquí, amb tants decibèlics i tanta gent bellugadissa». «Vine, vine! Segueix-me, si és que podrem obrir-nos pas. Pujarem a la terrassa de dalt on la música és més calmada» va proposar-me.

Un cop érem a la terrassa, vam reprendre la conversa que havíem deixat a mitges. «Doncs sí, ja ho veus: desprès d’un grapat d’anys, torno a recuperar la joventut. De fet, no l’he perduda mai, simplement un passa una època xunga, entre el compromís de la dona, la responsabilitat dels fills, la feina. En fi, que un no pot esbarriar-se massa. I tu?». «Doncs sóc aquí, com cada dissabte. Em vaig separar de la Laia farà ara uns quatre anys. I doncs res, a viure tio, que la vida són quatre dies!» va dir-me en Joan. «Que bé que t’ho muntes, Joan. Segons el que veig, no som els únics. Ja he vist unes quantes cares conegudes. Recordes aquella noia que vaig flirtejar durant un any i mig? Sí, home, sí! La Lurdes, la dependenta de la pastisseria “La dolçor”. L’he vista i està més bona... i segurament més dolça que abans». «Anem, que això ho hem de remullar! Quina trobada, me’n alegro d’haver-te vist! Ja no sabia si existies o no. Has estat despenjat, tio. Tantes obligacions i tantes hòsties... i per a què?».

Feia anys que no trepitjava un lloc com aquest i, sincerament, no em desagrada. Quin ambientàs! Et mous encara que no ho vulguis. Trenquem les maleïdes bones maneres en certs moments de lleure, ja que la rutina no fa res més que perpetuar sistemes arcaics. Amb aquest canvi, segur que la vida seria més distreta. «Que vols veure, Joan?» li vaig demanar. «Nena, nena, que siguin dos gintònics...Goita-la, Joan! Lurdes, Lurdes! Ei, aquí!».« Ja comences. Arribes i ja vols moldre» va dir-me en Joan tot somrient. «No, simplement volia veure si em reconeixia...» vaig dir per excusar-me. «No et precipitis. Ja te’n presentaré un bon grapat que també estan igual o més bones que ella. Vénen a passar-s’ho pipa. Ara ja no tenen aquells prejudicis ni tabús com abans. Són molt liberals, sinó ja ho veuràs» va comentar-me en Joan. «Xin, xin! Salut, Joan!» vam dir mentre brindàvem.

Mentre fèiem tertúlia sobre els nostres temps a la barra del bar, se’ns van acostar dues dones d’una quarantena d’anys. «Ei! Hola, Joan!» va dir-nos una d’elles. «Hola, nena! Vas molt a la fresca amb aquesta pitrera i aquesta cinta per faldilla. Estàs ben airejada. I la teva amiga, qui és?». «L’Asunci. Et presento en Joan. I el teu company, qui és? No l’havia vist mai per aquí! Hola, com que ja que veig que en Joan no ens presenta, ja em presento jo: em dic Xari. I tu, com et dius?»

«Esbrineu-ho. Abans, en cada casa n’hi havia un de... Ases i Maries. Com en dic?» li vaig dir. «Que importa! No m’ho diguis, ni tampoc em facis pensar ara, que ja porto més d’un lingotazo, però un altre no m’aniria pas malament. Em convides?». «Nena, dos gintònics més!». Uauh! Com m’agrada aquesta cançó! Vinga, anem a ballar!» va dir-me. «Que bé que balles! Sembles un ximpanzé!». «Ufff, quina calor! Qui em toca per l’esquena?» vaig preguntar tot exaltat. «Ei, Josep! Que sóc jo, la Lurdes. Que ja m’havies oblidat? Vinga, fes-me una abraçada i un petonàs, amor! Quant de temps!». «Veig que m’has reconegut, Lurdes. Jo ja t’havia vist abans i volia saludar-te, però estava amb aquests amics» li vaig dir. «Ja sé com et dius: Josep!» va dir la Xari. «Balleu, Joan i companyia, que jo me’n vaig amb la Lurdes a recordar vells temps». «Aquest paio no para, per ser el primer dia. Deu voler recuperar el temps perdut» va dir en Joan.

Mentre la resta se’n va anar a moure l’esquelet enmig de la pista, la Lurdes i jo vam anar a xerrar una estona, per recordar bells temps passats. «M’ ha alegrat retrobar-nos, Josep. Desprès de tants anys, segueixes igual, excepte aquesta panxa que fas! Ja pots ballar?». «Sí, Lurdes, sí, i tant lloguer com abans. I tu, ja pots aparcar amb aquesta davantera tan exuberant? Abans la tenies més manejable, però bé, m’agrades igual o més. Estàs bona, tia! Quina nit més calorosa. Tu no deus passar calor, ja que vas mig nua: tan escotada, i amb aquesta faldilla tan curta. Portes calces?». «No siguis ximple! Va, anem a prendre quelcom». «Sí, prendrem un gintònic ben carregat, ja que l’ocasió ho ben mereix. Ostres! Avui acabaré trompa! Després dels altres dos que m’he pres, no sé qui em portarà a cas». «Bé, ja t’hi portaré jo, a casa teva...o a la meva, i rebobinarem, no et sembla? «Lurdes, no et preocupis. Tinc tota la nit lliure. De moment, assentem-nos en aquest sofà, ja que per aquí hi passa la fresca. I digues-me, què és de la teva vida, després de tants anys?». «Això tu, golfo perdut! Després de trencar la nostra relació, te’n vas anar per les teves. Més que golfo! No en tenies prou amb mi que també et feien venir set totes les altres. Recordes aquell acomodador del cine “Olimpià” que sempre ens guardava aquell raconet, al costat de les cortines? Doncs em vaig casar amb aquell». «I ara, a qui tens que et faci de bo?». «Tinc una gosseta, la Lia, que em fa molta companyia a casa. Sempre està arraulida sota dels meus peus. És encantadora». «Ja, ja... i t’explica contes de fades, eh? D’aquells gossets llepa...». «I tu, no m’has de dir res? Segurament en aquests anys deus haver agafat seny, ja que abans les portaves a totes de bòlit, bandarra». En aquells temps em feia dir Henry, no ho recordes? Lligava més. Actualment segueixo casat amb la Maria, la meva dona, que s’ha tornat com una bruixa: exigent, intolerant. Per a ella només compten les seves amigues, les excursions i el sarau flamenc. Per cert, ara s’estarà uns quinze dies a las romeries del seu poble. Tant de bo s’hi quedi!». «No t’hi veig, a tu, en un tablao flamenc. En una comissaria potser sí». «Nena, no siguis tant rancorosa. Et vaig deixar per aquella morena. Era un bon partit: filla de militar i, en aquells temps, passava molt l’Elisabeth. Collons! Tenia calers: em pagava tots els capricis, era de casa bona i sa mare també estava bona, però el seu home, comandant dels grisos, ja començava a tenir la mosca al nas i, finalment, tot se’n va anar a norris. I sí que hauria pogut acabar a la garjola». «Ah, ara et veig la vèrtola, cara dura! Ai, si se n’assabenta la teva dona que dropeges per aquí!». «Li diré que ha estat per una recomanació del metge, ja que estic molt atabalat, estressat i inactiu. Bé, ja m’entens». «De què? Si fas una cara de salut. Sembla que tinguis deu anys menys. Ara bé, el panxot et sobra, nano». «Merda! Heus aquí el risc: el gendre i la filla! Marxem a una altra banda, nena. Que no em vegin. No voldria haver de donar explicacions...». «Hola! Què hi fas, aquí, papa?» va dir-me la Maria, la meva filla. «Sí...mira nena, no podia dormir i he vingut a fer una mica de gimnàstica. Tu sempre m’ho dius, que em convé mourem. Per cert, aquesta senyora és la meva doctora del centre hospitalari. Me l’he trobada per aquí i ara m’estava dient que em vol prendre la pressió, no fos que amb tant de ball m’hagués pujat una mica...Doncs bé, ja ens veurem. Adéu, família!». La meva filla i el seu marit se’n van anar. «Ufff... no ho sé, si s’ho haurà cregut...».

Comentaris

  • El temps que passa, no es pot recuperar, s'ha d'aprofitar al máxim tot i que costi veure-ho a vegades.
    Un peto!

  • Joventut a preu alt[Ofensiu]
    Unaquimera | 20-02-2011

    Una mica d’humor... i una mica de crítica social: El relat demana la complicitat del lectors, per tot el que es diu i com es diu, sinó pel que es deixa sense dir, que també és important.

    Com pots veure, jo tampoc t’oblido ... i et llegeixo.

    T’envio una abraçada de retrobament,
    Unaquimera

  • no es pot recuperar el temps passat[Ofensiu]

    Com a molt se'n pot viure de nou.
    Està ben descrit. Ja només li faltaria que li agafés un infart. Me'l imagino grassonet i panxut volen adoptar posturetes de jovencell.
    Com que l'he llegit a gust tendeixo a imaginar-me descripcions.


    no valoro els relats, demano que no se'm valorin els meus.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: