Jove proletari

Sóc jove, o potser no tant.
Sóc jove, malgrat la vida.

Amb el front esberlat
pels solcs de la precarietat
i els meus llavis muts d’astorament,
de cansament i silenci,
us mostraré l’edat dels segles
en els meus ulls tristos
i copsareu l’ànima trencada
en l’apatia del meu esguard.

Però no us vulgueu enganyar.
No deixeu que m’enganyi.

Sé molt bé que aquest posat trist i resignat
no pot ser més que una màscara.
I no em pot faltar -no em faltarà-
la gosadia per aixecar el cap i obrir els ulls,
i deixar enrere l’equipatge
que em llasta la voluntat,
i passar endavant
i seguir avançant.

Sóc jove, o potser no tant.
Sóc jove, malgrat la vida.
I som molts.
Molts els joves.
Molts els proletaris.
Molts els desencantats.

Hem gosat pintar de colors impossibles
les ombres del nostre obscur destí
i la foscor del nostre passat de carbó.
Hem gosat somiar llums encegadores
que s’albiren al través de la pell
com un roig de foc, una flama que ens crema.

Que tal vegada sóc, som, sóu,
joves i proletaris i agosarats.


Aquest poema forma part del projecte Sentimentari, amb la lletra "G" de gosadia. Clica si vols saber-ne més.

A proposta del Repte Poètic Visual 235:  "Jove proletari"