Jornada de potes obertes

Un relat de: Tanganika
La llum d'un matí radiant no semblava factible després d'una quinzena de temps pèssim enclaustrador. S'hi havia ben avesat: la mateixa roba -capes i més capes, com una ceba de Figueres- i poca activitat. Repetint menges bàsiques, senzilles, barates, energètiques. La intensa llum travessà el vidre en què uns quants tipus de pluja havien rebotit. Una part havia quedat emparada per la persiana. El gat gris clar de cap rodó li havia saltat al llit i es posà de perfil, per ser admirat. Ressaltava davant la paret color crema amb les marques intermitents de claror que marcaven els intersticis de la persiana que hi eren projectats. El silenci del felí i la seva figura en aquell emmarcament esdevenien obra d'art. L'home artista rar n'hauria fet una fotografia. En comptes d'això va usar el cervell per guardar-la ben desada. Quan l'animal, després d'haver-se ben llepat-netejat, s'entregà al descans, va aprofitar per tallar-li un grapat de rastes sota el coll que gairebé pesaven un quart de quilo cadascuna. Rigué.

-Les puc usar per a les meves obres. Puc elaborar uns penjolls de vibracions felino-protectores.

Però executar-ne un marquèting el deprimia. Va deixar-ho córrer. Si agradava a algú, ho regalaria el que fos que en fes.

Sortí amb la roba neta i dutxat remugant contra ell mateix. La humitat del sostre de la cambra de bany s'estenia fins on li rotava.

-I si enganxo el pèl tallat entre el caprici obscur aquest? -mig cantà passant-se l'esponja i amb gens de preocupació pel viver de fongs que permetia.

Sortí per anar a comprar pa i pa. A cada vamba un forat ajudava a ventilar -innecessàriament-el cos des de baix, a mantenir-lo despert des de terra.

Passà per davant de l'escola on de petit hi havia gastat cul i hores la majoria oblidables. Un rètol fet per una impremta que sabia pessetera contava:

JORNADA DE POTES OBERTES

-Hahaha, s'ha perdut una erra!

La va clissar, sota el banc, davant de l'edifici, el més segur acabada de fugir.

-Vine, erra!

Se la posà al voltant del coll fent d'improvisada bufanda.

-Ara quan parli se m'encomanarà un accent francès com si tingués un roc a la gola!

Des d'una finestra, una dona cridà:

-Ei, això és d'aquí! M'ho torna, si és tan amable?

L'home la va reconéixer

-Concepció!

-Anton!

-Prepara't, que vinc, ara, ara. Jornada de...potes obertes! Fa molt que no cardo, Concep. Recordem aquella època?

Molts alumnes escoltaven a través de parets massa fines que mai s'engruixien per tal de fer pagar l'extra de calefacció amb ganes.

La Concep baixà, enrogida i clarament irritada.

-Calla, boig! Vam tallar! Dóna'm la erra!

-No! Jornada de potes obertes!

La professora, d'una revolada, li prengué la lletra, fent veure que l'abraçava. La consonant es planyé, que el plàstic de què era feta era rebregable sense poder tonar al punt de partida.

La dona va córrer cap a dins. L'Anton la va seguir pensant que, encara que ella tingués un cul fastigós, com que el d'ell tampoc era per a tirar-hi coets, quadrava. La va enganxar a l'antiga cambra de les confessions. Sobre el sofà virginal van fer realitat la jornada anunciada. La Concep es va entregar sense reserves, malgrat uns primers signes d'alteració i un 'no' febles i teatrals.

Les monges que quedaven d'aquell centre religiós passat a eco-privat, que estaven fent l'oració d'abans de la xocolata amb melindros, van parar l'orella i van obrir els ulls a través d'escletxes d'una cortina d'una porteta que comunicava amb la cambra del pecat que aquella nit desitjarien i somiarien que protagonitzaven.

Regalimant fluïds fluïdament els amants es van acomiadar.

-No eres mort, Anton?

-Com si ho fos. El poble és gran. Tu deus treballar aquí i viure a fora, en fas tota la pinta. Com si ho fos. A vegades ens refem, els esperits.

Abans de l'adéu adéu li va recordar com havia gaudit veient-la, un dia d'estiu en especial, baixar enriolada pels tobogans d'un parc aqüàtic feia uns lustres.

-M'estimaves!

-Bé. reia de la teva expressió. Les teves dents grosses i mal posades, la teva pell de gamba cremada, les ungles dels peus que et creixien cap amunt, els grans d'acnè de la barbeta i el pèl de no depilar-te aixelles ni engonals.

La Concep no deuria entendre l'humor-apreci enfoteta. Li endossà una santa, catòlica i apostòlica hòstia, com era de menester en una escola d'aquell àmbit tirant a sagrat. I el despatxà, per sempre més.

Ell tregué una cosa de la butxaca i li entregà.

-Pèl de gat gris. Quan te'n falti a aixelles i engonals te li pots encolar, n'hi ha força.

Ella ho trobà magnífic. Mai li havien fet un regal com aquell. El convidà a esmorzar en una cafeteria mentre a la classe de llengua trobadora l'esperaven i no l'esperaven fent la festa grossa. Ella feia servir la seva, de llengua, que es trobava amb la de l'antic promès i allò tornava a prometre.

Ni es van adonar que a les taules dels costats les monges, rere els diaris oberts, miraven i aprenien.

Sí, aquell dia...sí que era radiant.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Tanganika

Tanganika

169 Relats

166 Comentaris

76376 Lectures

Valoració de l'autor: 9.42

Biografia:
(Al terrat de la meva infantesa amb un llibre de la meva mig maduresa: 'Al terrat a l'hora calenta i altres relats', que Nova Casa Editorial va demanar-me de publicar, abril 2015. I jo nodreixo de sol i llum -i ombres- aquest 'fill') :)

Poder escriure aquests relats m'allibera i m'enriola, junt o separat, depèn.

La pregunta és: no és ja tot prou complicat, com per, a sobre, haver-hi el món de l'amor i el sexe, que van força del bracet?
O són els temps que corren (veloçment, per cert)?

Afegeixo tres fragments del conte 'El camp de blat de moro' de C.Pavese (dins 'Fira d'agost i altres contes'), tingui o no a veure amb tot el que he posat més amunt. Simplement, perquè diu tant, perquè ho diu tot.

'Allò que em diu el camp de blat de moro en els breus moments en què goso contemplar-lo és el que diu qui s'ha fet esperar i sense ell no es podia fer res'.

'Entre nosaltres no calen paraules. Les paraules van ser dites fa molts anys'.

'Entenc que tinc davant meu una certesa, com si hagués tocat el fons d'un llac que m'esperava, eternament igual. L'única diferència és que aleshores gosava fer gestos bruscos, m'endinsava pel camp llançant un crit als turons familiars que em semblava que m'esperessin. Aleshores era un nen, i tot és mort d'aquell nen LLEVAT D'AQUEST CRIT'.



TGNK (i, sí, la Mena és la meva germaneta)