Jorba

El cant de les orenetes
El brogit llunyà d’un camió
Dues dones que remuguen al final del carrer
Un nen implorant el que sigui
La solitud que desprèn aquesta casa
Una gata miolant ens qui sap quina teulada
Uns lladrucs fluixets d’un gosset tancat i deixat sol
Un que xiula a la babalà
Uns xiscles d’infant
Un “hola, carinyo” femení al gos que li tornen de passejar
L’”hola” d’una mare magrebí, amb la seva nena a la mà, al passar per davant de la meva finestra
Un noi trist a l’entrada de casa seva observant la moto
Dos sons de campana que ningú fa cas
La trencadissa d’una porcellana, pot ser dos carrers avall
Una pilota que fan botar una estona llarga
Un mòbil exigint l’atenció immediata del seu vassall
Un motor de cotxe que peta com la mare que el va parir, ja deu estar tip que el facin treballar i vol que el jubilin d’una vegada
Un avió blanc i llarg amb tots el seus passatgers indiferents als que estem a Jorba, a ran de terra
I les orenetes que em tornen a demanar que estigui més per la seva
actuació, pels seus vols acrobàtics