JONÀS O EL DIA QUE REPARTIEN BANDERETES

Quan la mare m’agafava la mà per travessar el carrer trobava el meu puny clos. Ella no semblava adonar-se’n i, apressada, el premia com si fos el mànec d’una eina. Aquell migdia, en tornant de l’escola trucaren per telèfon. Era negre i estava penjat a la paret, amunt, per a mi inabastable. La mama preguntava nerviosa que què on era, que què havia fet i si s’havia de portar alguna cosa. Llavors, els ulls plorosos, va agafar la senalla, hi va posar unes peces de roba del pare, va tallar un bon tros de pa, un bocí de fuet, ho va embolicar amb un full de diari i afegint-hi un parell de pomes ho va tenir tot a punt.
- Vinga, anem!
Li vaig preguntar si m’havia de posar el barretet i,molt enfadada m’agafà pel colze i vam marxar cap al carrer.
- Per barrets estem ! – remugava.
Això del barretet venia de que jo havia conegut que era la tieta Remei la que havia trucat i , com que la mare i ella no es parlaven, els diumenges al matí el pare em portava a veure-la i em feien mudar i posar el barret amb cinta negra per què dúiem dol per l’avia Antonieta.
Vam agafar el tramvia i jo vinga llegir els anuncis : Les pastilles Juanola “Calman la tos, aclaran la voz, refrescan la boca” i el “Azúcar del Dr. Sastre Marqués” amb un nen molt groc amb cara de malalt que es veu que tenia cucs a la panxa. Jo sabia que els cucs et sortien per la boca i et picava molt el cul, per això quan jugaves amb terra després t’havies de rentar bé les mans
També hi havia un cartell que deia “ Prohibida la blasfemia y la palabra soez”. Em pensava que la paraula “soez” era el nom d’alguna cosa en castellà que vés a saber que volia dir. La paraula “blasfemia” ja la vaig preguntar i per poc no em guanyo un mastegot.
El tramvia passava per la Granvia i al cine Coliseum feien la pel.lícula “ Los Diez Mandamientos”. Els cartells ensenyaven com s’obria el mar i s’empassava un munt de gent, i el Moisés que portava les taules de la llei de pedra amb nombres romans pintats. També hi sortia un senyor egipci amb el cap pelat igual que el pare a la foto de quan era petit . Es veu que per la guerra et pelaven el cap i així no t’encomanaves els polls.
Quan anàvem amb el pare en tramvia , jugàvem al Jonàs . Figurava que el vagó era la balena que ens explicaven a la Història Sagrada i nosaltres pujàvem dins i viatjàvem pel mar agafats a les barbes, que era la barra del mig del vagó..De tant en tant ens deixàvem anar i aguantàvem l’equilibri que era quan la balena es quedava quieta, dormint i surant a l’aigua tranquil.la.
Es veu que la balena es va empassar Jonàs i es va haver d’estar al seu ventre tres dies i tres nits fins que el va vomitar a la platja ja que devia ser de mal pair.
La mare no en sabia de jugar al Jonàs i a més anava carregada amb el cistell i m’havia d’agafar pel puny no fos cas que caigués i estava molt amoïnada, no era moment de preguntar gran cosa. Fins i tot no em va renyar quan llepava una mica la barra, que m’agradava per què picava com el sidral.
A la plaça Urquinaona vam baixar i caminarem Via Laietana avall. Quan arribàrem a la comissaria vam preguntar pel pare a un policia que guardava la porta i feia cara de bon home.
Quan ens hi vam acostar, va agafar fort el fusell o escopeta que portava.

- No señora, aquí no se puede ver a nadie. Y aquí fuera no pueden quedarse. Pase para dentro con la cría a ver si sale el comisario y les dice algo.

Vam estar molta estona assegudes en un banc de fusta i ningú no ens deia res. A la butxaca havia portat l’escubidubi i l’anava fent i desfent fins que va sortir un altre policia i va cridar el meu cognom. La mare es va aixecar i l’home
agafà el cistell amb el recapte , el va regirar tot i va ensumar fort el fuet:
- Su marido se va a quedar aquí esta noche y en un par de días lo mandamos para casa. Tranquila, mujer que no nos comemos a nadie, pero vaya elemento está hecho. Una señora tan guapa con un rojo separatista como ese. Ya se pueden ir que aquí no se les ha perdido nada.
La mare , a punt de plorar, va baixar el cap i em va estirar per fer-me seguir.
- Au, nena, dí adiós.
Quan marxàvem , vaig pensar que al pare se l’havia empassat la balena, com al Jonàs i el vomitaria al tercer dia.
Aquest cop li vaig donar la mà oberta a la mare i vam marxar carrer amunt.
A la cantonada amb el carrer Jonqueres, un home vestit amb una camisa blava , que portava un manat de banderetes, me’n va donar una mentre que em feia una moixaina. Enganxat a la façana d’una casa, darrera seu, hi havia un cartell:
¡!CATALANES, SALUDAD A VUESTRO CAUDILLO ¡!
FRANCO VISITA BARCELONA
2 de Octubre de 1962