Jocs violents

Sens cap mena de dubte, en Jordi Martí era el qui millor moria.

Això era al jardí d'una escola amb jardí. Quan teníem vuit anys, ara en fa quaranta. Aleshores a la tele només hi havia dues cadenes i els dilluns recreàvem, en els nostres jocs al jardí de l'escola, la pel•lícula que havíem vist dissabte a la tarda cada u a casa seva.

En Jordi, ja fos facinerós, el xèrif del comtat, conductor de diligències o cabdill peus negres, sempre que era cosit a trets per l'enemic de torn, moria amb un gest noble i encantador; un rictus agònic d'una harmonia i gracilitat inigualables. TA!! TA!! i ell de puntetes, amb l'esquena arquejada enrere i el cap lleugerament vinclat a la dreta, els ulls clucs i la boca entreoberta, el braç dret alçat però amb el canell mort, la mà esquerra sobre el pit -totes les ferides les rebia al pit, encara que un canalla l'hagués disparat per l'esquena-, així dos segons... i queia a plom.

"Bravo!!" sentia commogut dintre meu.

Els altres, quan moríem, semblava que ensopeguéssim o que ens estiréssim a terra a descansar en pau una estoneta.

Jo em delia per matar en Jordi Martí. Sempre que podia corria a finar-lo. O si era del meu bàndol i el mataven, jo corria en mig la batussa al seu encontre i TXIC-TXAC!! amb un ràpid gest de la mà sobre el cadàver, semblant al d'obrir un candau, en Jordi quedava expeditivament ressuscitat i llest per gratificar-nos amb el seu següent trànsit.

No crec que aquells temps fossin millors. Només eren uns altres i a estones, com ara, érem feliços. Però avui jo haig de reconèixer i agrair a en Jordi les incipients experiències estètiques que ja de ben petits ens va oferir tan generosament i amb tant de sacrifici.